Aquest recurs matusser i una mica ridícul de les "versions sense noms" té, almenys, la virtut de fer que ens concentrem més en la música i no gens en les expectatives que associem a determinats noms propis, i que intentem que es confirmen tant si vols com si no vols, retallant els nostres raonaments per aconseguir que encaixen amb el llit de Procust de la imatge que prèviament hem assumit dogmàticament. A més, què collons!, és molt més divertit guiar-se a les palpentes que seguir el carril que ens marquen els costums: hi ha més esforç mental, hi ha una intriga, lluitem efectivament contra la nostra ignorància, i deixem oberta la possibilitat de sorprendre'ns i de canviar opinions prèvies, dues accions que són de pura salut mental. Si ho he practicat ací amb Dvořák multipista i Brahms multipista és per totes aquestes raons. I perquè m'agrada l'esforç intel·lectual.
El crític discogràfic, per contra, viu de repetir comparacions. Compara cada nova gravació amb aquella que inconscientment li serveix de model, per raons autobiogràfiques que mai no tenen ni el més mínim interès. El crític discogràfic reparteix premis i anatemes perquè és el que li permet fer la seua ridícula parcel·la de poder, pontifica amb una suficiència olímpica que pot fer riure o pot causar irritació, però que en qualsevol cas té ben poc a veure amb la saviesa de la qual voldríem aprendre alguna cosa. El crític discogràfic té tota una galeria de santets que venera amb ceguesa, té cadascun d'ells en una capelleta guarnida amb bocins de biografia, solatges de tasses de cafè, embolcalls llepats de caramels, trossets bruts de paper higiènic i plats bruts des de fa anys. El crític discogràfic no es dutxa mai l'ànima ni l'intel·lecte, per això fa tanta pudor. No afirmaria jo que l'analista discogràfic faça una cosa molt diferent, però almenys s'hi esforça.
Ho pensava ahir, mentre acabava de llegir (amb una pinça al nas, per superar la repugnància que em causa) l'últim pamflet vomitiu de Norman Lebrecht, ¿Por qué
Mahler? Cómo un hombre y diez sinfonías cambiaron el mundo. Ai, quins temps aquells en què Alianza Editorial causava respecte perquè tenia el catàleg més impressionant de tot el món editorial hispànic! Doncs bé, en aquesta gasòfia oportunista i mitòmana l'autor dedica bona part de les últimes pàgines a la discografia malheuriana. I, vaja, en posaré un exemple: en l'espai de dues pàgines (308-310) "analitza" (per l'anus, evidentment) no menys de vint versions diferents de la Quarta simfonia. Cal que en diga res més? "Tu, a la dreta: salvat! Vosaltres, a l'esquerra, condemnats! Tu, no ets bo però em caus bé: tu de suplent. Al banquillo!". Mare de Déu. Mentre llegia els seus comentaris sobre les versions de la Segona em venien al cap els que feia un conegut crític espanyol, ara deu fer quasi un quart de segle, en un reportatge de la revista Ritmo dedicat a comparar versions justament d'aquella simfonia. Encara el tinc, guardat en alguna caixa a la biblioteca-magatzem del meu poble. Recorde perfectament aquells comentaris (ja ho veieu, sóc un viciós del joc "versions comparades"), i seria molt alliçonador acarar-los amb les opinions telegràfiques del pallasso Lebrecht. Efectivament, seria tota una lliçó d'humilitat, de modèstia, i una mostra de fins a quin punt el nostre amic V. té raó en el que va escriure per ací l'altre dia.
Entrades
2 comentaris:
La verdad es que, para llegar a ser un buen crítico musical, deben darse tantas circunstancias, que, al final, no es de extrañar que haya tan pocos fiables y solventes. Este texto me ha hecho recordar una crítica de Bryce Morrison sobre un disco de Pletnev dedicado a Chopin. Esa crítica me pareció notable porque, entre otras cosas, Morrison describía la perplejidad que la había causado la interpretación y el proceso por el que poco a poco había ido viendo claro lo que tenía que escribir sobre ese disco, que, en realidad, eran cosas bastante diferentes según las piezas. Por otra parte, si esa crítica que me pareció notable, es porque mis gustos y los de Morrison suelen coincidir, y, cuando no lo hacen, casi siempre me aporta formas de ver las cosas (o, en este caso, de oírlas) que me resultan enriquecedoras y me llevan a reflexionar sobre mis propias impresiones e incluso a modificar mi punto de vista.
Home, Bryce Morrison és, si no m'equivoque, un pianista professional (no sé si concertista també, però com a mínim és un professional de la música i ensenya o ha ensenyat). Per tant, tot i que ningú no s'escapa de dir tonteries, a un professional jo li done credibilitat. Posaré un altre exemple:
Sembla que el mamarratxo de Lebrecht toca el piano. Bé, potser de la mateixa manera com jo toque el violí i la flauta barroca, no ho sé, però no sembla que haja fet concerts ni que ho ensenye en un conservatori. Molt bé. Però els seus "assaigs" sobre música, si els comparem amb els llibres d'un Charles Rosen, es mostren com el que són: una repugnant col·lecció de xafarderies estúpides sense contingut musical. Per a mi, Rosen (pianista amb gravacions respectables, musicòleg, professional de la música) entra en la categoria dels analistes quan parla d'intèrprets (no sé si ha escrit mai sobre gravacions), mentre que l'altre, el paràsit, és un cagalló crític. La diferenciació que faig és primitiva i barroera, ho sé, però respon a una realitat certa, o això crec. Aquells que realment saben, aquells de qui aprenem coses de veritat i no pallassades, per a mí són analistes, per dir alguna cosa; els altres, els qui es limiten a cagar imbecil·litats i a confirmar prejudicis, els aficionats pedants que no saben en què consisteix això de fer música, els deixe en el sac dels crítics. I que conste que presente un esquema que em perjudica, perquè si bé les meues bones intencions em fan solidari dels analistes, la crua realitat de ser un simple aficionat em fa gravitar fatalment cap al muntó dels incompetents. Però almenys ho reconec d'entrada.
Publica un comentari a l'entrada