Get your own Box.net widget and share anywhere!

Pedanteries innòcues d'un consumidor de música clàssica
Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)
Dein Schwert, wie ist's von Blut so rot? Ich hab geschlagen meinen Geier tot, Deines Geiers Blut ist nicht so rot, Ich hab geschlagen mein Rotroß tot, Dein Roß war alt und hast's nicht not, Ich hab geschlagen meinen Vater tot! Und was wirst du nun an dir tun, Auf Erden soll mein Fuß nicht ruhn! Und was soll werden dein Hof und Hall, Ach immer steh's und sink und fall! Und was soll werden aus Weib und Kind, Die Welt ist groß, laß sie betteln drin, Und was soll deine Mutter tun, Der Fluch der Hölle soll auf euch ruhn, | El teu coltell, per què està tan vermell de sang? Oh, és que he matat el meu falcó, La sang del teu falcó no és tan vermella, El teu cavall era vell, i no hi estaves obligat, Oh, és que he matat el meu pare,
El meu peu no ha de trepitjar mai més la terra, I què passarà amb el palau i el mas,
I què passarà amb la teva dona i el teu fill?
|
Si això darrer és una exageració o no, em sembla que té poca importància. El que sí que hi compta, però, és que —contra el que podrien pensar els aficionats seguidors de la infame secta chopiniana— la història d’aquest tipus de dansa arranca en el segle XVI, per bé que assoleix fama i forma definitives amb el personatge en qüestió. A més, si Telemann n’havia escrit, Bach no tenia per què quedar-se’n fora.
Moltes interpretacions d’aquesta peça, sobretot moltes de les pianístiques, sembla que tenen por d’establir un contrast massa abrupte amb l’ària, i la converteixen en una mena d’exercici discret de contrapunt imitatiu. Al meu parer és un error de concepte, i per dues raons. En primer lloc, perquè la idea mateixa de contrast —que segons els tòpics escolars és un dels senyals d’identitat del barroc— és el principi en què es basa la suite. I quina altra cosa tenim en les Goldberg, sinó una suite? Però, en segon lloc, perquè tant la forma d’aquesta variació com la història mateixa de la polonesa ho demanen. Sí, ja sé que això sona estrany, però crec que ho puc explicar. Pel que fa al material, si ens hi fixem veurem que aquesta variació es fonamenta en dos esquemes rítmics que ja apareixen fixats definitivament ja des del primer compàs: un que anomenarem «melodia» (i que empra predominantment segments d’escales) i un altre que, no menys abusivament, considerarem «acompanyament» (el típic ritme de polonesa, associat sovint en el piano a la mà dreta). La manera com Bach els coordina ací, fent que el moviment en corxeres d’un estire de l’altre allà on aquest té lligadures en els temps febles, crea una vaga però certa necessitat de marcar rítmicament les pulsacions. Això implica un tempo ben controlat, que no hauria de ser massa ràpid, i una expressió una mica majestuosa i alhora amb gràcia.
Un exemple fabulós d'això és «Tom der Reimer», una deliciosa miniatura basada en un poema de Theodor Fontane, que al seu torn redibuixa una antiga balada escocesa. El text, i la traducció pedestre que he improvisat, fan així:
-------------------------------------------------------------------
TOM DER REIMER
Theodor Fontane (1819-1898)
Der Reimer Thomas lag am Bach,
Am Kieselbach bei Huntly Schloß.
Da sah er eine blonde Frau,
Die saß auf einem weißen Roß.
Sie saß auf einem weißen Roß,
Die Mähne war geflochten fein,
Und hell an jeder Flechte hing
Ein silberblankes Glöckelein.
Und Tom der Reimer zog den Hut
Und fiel auf's Knie, er grüßt und spricht:
„Du bist die Himmelskönigin!
Du bist von dieser Erde nicht!“
Die blonde Frau hät an ihr Roß:
„Ich will dir sagen, wer ich bin;
Ich bin die Himmelsjungfrau nicht,
Ich bin die Elfenkönigin!
„Nimm deine Harf und spiel und sing
Und laß dein bestes Lied erschalln!
Doch wenn du meine Lippe küßt,
Bist du mir sieben Jahr verfalln!“
„Wohl! sieben Jahr, o Königin,
Zu dienen dir, es schreckt mich kaum!“
Er küßte sie, sie küßte ihn,
Ein Vogel sang im Eschenbaum.
„Nun bist du mein, nun zieh mit mir,
Nun bist du mein auf sieben Jahr.“
Sie ritten durch den grünen Wald,
Wie glücklich da der Reimer war!
Sie ritten durch den grünen Wald
Bei Vogelsang und Sonnenschein,
Und wenn sie leicht am Zügel zog,
So klangen hell die Glöckelein.
TOM EL RIMAIRE
El rimaire Tomàs jeia pels còdols
del rierol vora el castell de Huntley.
Llavors veié una dona rossa
cavalcant un blanc rossí.
Cavalcava un blanc rossí
de cabellera finament trenada,
i de cada trena una brillant
campaneta d'argent li penjava.
I el Tom rimaire es posà el barret
i agenollat la saluda i li diu:
"Ets la reina del cel!
Ets d'un altre món!"
La rossa senyora aturà el cavall:
"Ara et vull dir qui sóc jo,
No sóc pas la verge del cel,
sóc la reina dels elfs!
Pren la teua arpa, toca, canta,
i fés sonar el teu cant més bell!
Però si els teus llavis acaronen els meus
set anys estaràs sota el meu poder!"
"Mira! Oh, reina, que set anys
servint-te a tu pavor no em fa!"
Ell la besà, i ella a ell,
Cantà un ocell que era pel freixe.
"Ara ets meu, i amb mi te'n véns,
i meu seràs durant set anys";
pel bosc verdenc ells cavalcaven,
Tom el rimaire hi fou feliç!
Pel bosc verdenc ells cavalcaven
amb cants d'ocells i raigs de sol,
i quan ella estrenyia amb dolçor les regnes
llavors sonaven les campanetes.
-----------------------------------------------------
La música que li dedica Loewe és amable fins a l'exageració: una cançó d'absolut predomini diatònic, no siga cosa que algú se'n senta molest... Alhora, una melodia perfectament cantable i reproduïble en qualsevol circumstància, la qual cosa és un tret típic del classicisme (alguns dirien que és també un retrocés penós en comparació amb el barroc). Fins i tot, i no podia ser altrament, es permet l'ús de delicadíssims recursos kitsch descriptius, com ara la manera com ens fa sonar les campanetes de plata en l'acompanyament del piano, a base d'apoggiature en sextes ascendents. Tan coent tan coent, que, caram!, arriba a ser bonic:
Aquest recurs naturalista reapareixerà, tal com és previsible, cap al final de la peça. Més encara: si els dos jovenets apardalats, tal com diu el poema, «Pel bosc verdenc cavalcaven», la música no pot ser altra que un obstinat ritme puntejat:
Però alerta: Loewe és llest com un linx, i un professional de primera, i sap crear punts de tensió dramàtica extraordinaris. Ho veiem, per exemple, en la intervenció directa de Tom, que modula abruptament del si bemoll major «ambiental» a un contundent re major: «Du bist die Himmelskönigin / Du bist von dieser Erde nicht». Rodó, afirmatiu, comme il faut. I no és l'únic cas, perquè quan la senyoreta afirma que és monarca dels barrufets, ho fa passant a un intrigant fa major: «Ich bin die Elfenkönigin». Magistral!
No es pot negar: tot això és un conte de fades vuitcentista. Però hi ha diverses maneres de valorar-lo, i d'interpretar-lo. A mi, personalment, em pareix una delícia, i més encara en una interpretació com la de l'inexhaurible Fischer-Dieskau. Per què? Doncs mireu, amics: perquè el gran Dietrich en fa una lectura descaradament... irònica! Sí, desenfrenadament irònica, com si el mateix Loewe estiguera burlant-se del gust de l'època, us assegure que és un prodigi divertidíssim! En qualsevol cas, amb burla o sense, un biedermeier és un biedermeier. Ací us ho deixe, i la recomanació és fervorosa.
http://rapidshare.com/files/153234133/Tom_der_Reimer.mp3
Wer reitet so spät durch Nacht und Wind?
Es ist der Vater mit seinem Kind;
Er hat den Knaben wohl in dem Arm,
Er faßt ihn sicher, er hält ihn warm.
"Mein Sohn, was birgst du so bang dein Gesicht?"
"Siehst, Vater, du den Erlkönig nicht?
Den Erlenkönig mit Kron und Schweif?"
"Mein Sohn, es ist ein Nebelstreif."
"Du liebes Kind, komm, geh mit mir!
Gar schöne Spiele spiel' ich mit dir;
Manch' bunte Blumen sind an dem Strand,
Meine Mutter hat manch gülden Gewand."
"Mein Vater, mein Vater, und hörest du nicht,
Was Erlenkönig mir leise verspricht?"
"Sei ruhig, bleibe ruhig, mein Kind;
In dürren Blättern säuselt der Wind."
"Willst, feiner Knabe, du mit mir gehn?
Meine Töchter sollen dich warten schön;
Meine Töchter führen den nächtlichen Reihn,
Und wiegen und tanzen und singen dich ein."
"Mein Vater, mein Vater, und siehst du nicht dort
Erlkönigs Töchter am düstern Ort?"
"Mein Sohn, mein Sohn, ich seh es genau:
Es scheinen die alten Weiden so grau."
"Ich liebe dich, mich reizt deine schöne Gestalt;
Und bist du nicht willig, so brauch ich Gewalt."
"Mein Vater, mein Vater, jetzt faßt er mich an!
Erlkönig hat mir ein Leids getan!"
Dem Vater grauset's, er reitet geschwind,
Er hält in Armen das ächzende Kind,
Erreicht den Hof mit Müh' und Not;
In seinen Armen das Kind war tot.