Sobre Carl Loewe (i 3: Edward)

Ara bé, no tot són flors i violes. Fins i tot un respectable compositor pare de família és capaç de mostrar les dents del dramatisme més demoníac. Una de les balades més famoses de Carl Loewe ens en mostra aquesta cara més tràgica. Edward, un poema de Herder que va inspirar també Schubert i Brahms, és una altra d’aquestes miniatures dramàtiques que, en si, ja justificarien l’enorme interès d’apropar-se a la música de Loewe. Un blocaire nostrat de malnom Bellerofonte en proposa una traducció, que us oferisc tot seguit afegint-hi dues estrofes que s’ha saltat el nostre benemèrit col·lega:

Dein Schwert, wie ist's von Blut so rot? Edward, Edward! Dein Schwert, wie ist's von Blut so rot? Und gehst so traurig da? O! Ich hab geschlagen meinen Geier tot, Mutter, Mutter! Ich hab geschlagen meinen Geier tot, Und das, das geht mir nah. O! Deines Geiers Blut ist nicht so rot, Edward, Edward! Deines Geiers Blut ist nicht so rot, Mein Sohn, bekenn mir frei. O! Ich hab geschlagen mein Rotroß tot, Mutter, Mutter! Ich hab geschlagen mein Rotroß tot, Und's war so stolz und treu. O! Dein Roß war alt und hast's nicht not, Edward, Edward! Dein Roß war alt und hast's nicht not, Dich drückt ein andrer Schmerz. O! Ich hab geschlagen meinen Vater tot! Mutter, Mutter! Ich hab geschlagen meinen Vater tot, Und das, das quält mein Herz! O! Und was wirst du nun an dir tun, Edward, Edward? Und was wirst du nun an dir tun, Mein Sohn, das sage mir! O! Auf Erden soll mein Fuß nicht ruhn! Mutter, Mutter! Auf Erden soll mein Fuß nicht ruhn! Will wandern übers Meer! O! Und was soll werden dein Hof und Hall, Edward, Edward? Und was soll werden dein Hof und Hall, So herrlich sonst, so schön? O! Ach immer steh's und sink und fall! Mutter, Mutter! Ach immer steh's und sink und fall, Ich werd es nimmer sehn! O! Und was soll werden aus Weib und Kind, Edward, Edward? Und was soll werden aus Weib und Kind, Wann du gehst übers Meer? O! Die Welt ist groß, laß sie betteln drin, Mutter, Mutter! Die Welt ist groß, laß sie betteln drin, Ich seh sie nimmermehr! O! Und was soll deine Mutter tun, Edward, Edward? Und was soll deine Mutter tun, Mein Sohn, das sage mir? O! Der Fluch der Hölle soll auf euch ruhn, Mutter, Mutter! Der Fluch der Hölle soll auf euch ruhn, Denn ihr, ihr rietet's mir! O!

El teu coltell, per què està tan vermell de sang? Edward, Edward! El teu coltell, per què està tan vermell de sang, I per què vens tan tristament? — Oh, Oh, és que he matat el meu falcó, Mare, mare! Oh, és que he matat el meu falcó, i no en tinc cap altre com ell. — Oh! La sang del teu falcó no és tan vermella, Edward, Edward! La sang del teu falcó no és tan vermella, Fill meu, parla'm sincerament. — Oh, Oh, és que he matat el meu bell cavall ros, Mare, mare! Oh, és que he matat el meu bell cavall ros, I era tan fidel i tan orgullós! — Oh! El teu cavall era vell, i no hi estaves obligat, Edward, Edward! El teu cavall era vell, i no hi estaves obligat. És una altra pena la que t'angoixa. — Oh, Oh, és que he matat el meu pare, Mare, mare! Oh, és que he matat el meu pare, i el cor em fa mal, molt mal. — Oh! I com faràs penitència? Edward, Edward! I com faràs penitència? Fill meu, digues-m'ho tot. — Oh! El meu peu no ha de trepitjar mai més la terra, Mare, mare! El meu peu no ha de trepitjar mai més la terra; marxaré lluny a través dels mars. — Oh! I què passarà amb el palau i el mas, Edward, Edward! I què passarà amb el palau i el mas, Tan bells i tan magnífics! — Oh! Els deixaré fins que s’enfonsin, Mare, mare! Els deixaré fins que s’enfonsin, I no els veuré mai més! — Oh! I què passarà amb la teva dona i el teu fill? Edward, Edward! I què passarà amb la teva dona i el teu fill? si marxes a través dels mars? — Oh! El món és gran, que hi visquin de la caritat, Mare, mare! El món és gran, qui hi visquin de la caritat, mai més no els veuré. — Oh! I què vols deixar a la teva estimada mare? Edward, Edward! I què vols deixar a la teva estimada mare? Fill meu, digues-m'ho. — Oh! La meva maledicció i el foc de l'Infern, Mare, mare! La meva maledicció i el foc de l'Infern, perquè sou vós que m'heu aconsellat tot això! — Oh!

És clar, avui dia n’hem vistes de tants colors que ens sembla difícil d’imaginar l’impacte que devia tenir aquesta vella història anglesa damunt els lectors i els oients del primer quart del segle XIX. De la mateixa manera, nosaltres podem escoltar amb absolut distanciament i fredor la balada de Loewe, sense adonar-nos que fa un parell de segles aquest Opus 1 núm. 1 de l’autor devia impressionar amb força l’auditori. Si fem aquest esforç mental de contextualització —d’altra banda necessari quan ens enfrontem amb tot l’art del passat—, certament es veu de seguida que es tracta d’una peça formidable. Reconec que és una de les meues obres favorites de l’autor. Considere que és més que suficient perquè li reconeguem un lloc molt digne en el panteó dels músics del passat.
La balada comença directament, sense cap mena d’introducció, amb el neguit i el nerviosisme que li infonen un ritme de negra i corxera en 6/8 i una notable inseguretat tonal. Els «Oh!» de la mare deixen la música en el suspens de la sèptima de dominant,

mentre que les intervencions d’Edward són taxatives, decidides, virils, sempre tancades amb un «Oh!» en un rotund si bemoll menor —en posició de tònica, perquè no hi haja dubtes.

Però el trasbals arriba amb la confessió del crim (terrorífica modulació sobtada fins a un dramàtic sol menor): el cant explota en un fortíssimo, el piano sembla que tremola,
i el morendo ens porta fins a un silenci allargat que posa els pèls de punta.
«I ara què?», es pregunta l’oient en arribar fins ací.
Doncs ara comença la segona part de la balada: «I ara què?», pregunta justament la mare, i Edward li va explicant les penitències que s’imposarà pel seu esgarrifós parricidi. La tonalitat continua fluctuant sense treva. Però la tragèdia no s’ha acabat encara. La mare li pregunta què passarà amb ella — exclamacions desesperades, silencis angoixants, imprecacions, silencis — quin impressionant efecte! «Fill meu, — fill meu, — digues-m’ho! — Oh!».
Llavors arriba la traca final, com un terratrèmol, i de sobte ens veiem llançats de nou cap a un al·lucinat si bemoll menor,
amb violents arpegiats del piano mentre Edward proclama estentòriament la seua tremenda maledicció, «perquè sou vós que m’heu aconsellat tot això! Oh!». Punt i final.
Quina meravella, amics, quin sentit de la progressió dramàtica, quin talent tràgic més fabulós! La primera vegada que vaig sentir això, en la meua tendra edat adolescent, després de l’acord final em semblava que el cor se m’eixia per la boca! Ara us diré, sense exagerar, que si el senyor Johann Carl Gottfried Loewe només haguera escrit Edward, per a mi això seria passaport suficient per a entrar a l’Olimp dels immortals. Sí, aquest era un senyor músic, tot un senyor músic. Mereix molta atenció i un respecte reverencial. Ja em direu què us sembla, si voleu. Dietrich Fischer-Dieskau i Jörg Demus, per descomptat:

http://rapidshare.com/files/164564413/edward.mp3