Quatre pamflets sobre música: epíleg privat

Permeteu-me, ara sí, un excurs completament personal. Els quatre pamflets precedents són, en certa manera, una obra de ficció. És clar que els he escrits jo, però cap d’ells no reflecteix la meua opinió. Almenys no de manera íntegra. Per dir-ho altrament: hi he exposat punts de vista que no són meus, com si foren meus. Ja he explicat prou i de sobra per què. Ara em permetré el luxe de desbarrar sense control sobre els meus propis gustos. I a qui no li semble bé, que passe fulla i tan tranquils.

Els meus lectors deuen haver-se adonat que hi ha buits en el collage de discursos que són els quatre pamflets. Alguns autors no han aparegut en cap dels textos, i no és per casualitat. Es tracta dels creadors sobre la música dels quals no discutiria mai de la vida amb ningú, ni amb criteris racionals ni amb criteris estètics o morals. Són les músiques del meu interior, les que, per dir-ho a la manera heideggeriana, són la casa del ser. Primer que res el pare Bach, que està per damunt del temps i que ocupa el cim més alt. Després Beethoven, el Prometeu de la història de la música, que m’arrossega cap a les parts més dignes de la naturalesa humana, l’heroi que fa del titanisme una manera de «construcció de si mateix» foucaultiana. També, i per afinitat profunda, el melodista més gran de la història, el pobre Schubert, que em cau tan bé. Si no fóra perquè tot sovint li sobra verborrea, hi ficaria també el Wagner de molts passatges de la Tetralogia, de Lohengrin i de Tristan, el de molts moments de Tannhäuser i de Parsifal. Després hi ha alguns dels seus insignes derivats, com el grandíssim Bruckner, que em corre per les venes. La música de Mahler és per a mi un unicum, pràcticament la veu que es confon isomòrficament amb meu interior. Jo el col·locaria al centre mateix de la modernitat, entre la tradició germànica heretada i algunes de les principals línies de la música contemporània. Hi ha també altres pares estimats, com ara el meravellós Dvořák o la santíssima trinitat vienesa, el que més em fascina dels quals és el grandíssim Webern; o també Stravinski, sobretot el Stravinski atrevit à la russe i el serialista fora de temps, perquè el neoclàssic em pot arribar a avorrir molt. Però, després de Mahler, el meu puntal de la modernitat és Bartók, que es fa més gran com més atenció li dedique. D’altres com Janáček o Smetana m’agraden bastant, també. Entre els moderns antiquats, tinc una especial devoció per la música intensa, vibrant, de gent com Karl-Amadeus Hartmann i Allan Pettersson. D’altres nòrdics com Grieg o Nielsen també em semblen congenials, i Sibelius m’agrada amb deliri. Els avantguardistes posteriors a Webern no em solen apassionar, perquè al cap i a la fi ells tampoc no han mirat de desvetllar cap passió, però me’ls mire sovint amb molt d’interès. M’atrauen algunes coses de gent tan diversa —de vegades oposada— com Messiaen, Boulez, Stockhausen, Nono, Carter, Varèse, Scelsi, Rihm, Kurtág, Ligeti, Berio, Grisey, Adès i molts altres. Però sense arribar a cap moment de veritable identificació, això és cert. Potser amb alguna que altra excepció, sobretot en viu (Carter i Adès a Berlín, Ligeti a València).

I ací és on alguna veu maliciosa em podria assenyalar mancances en la meua llista. Motivades per una qüestió de memòria (ara no els recorde tots), però sobretot perquè la resta són matisables. Per exemple, entre els més antics m’agrada sobre tot la polifonia de l’Ars Nova, de vegades el gregorià i els himnes bizantins, les ensaladas espanyoles del XVI i, sobretot, el genial Monteverdi. No sempre m’irrita Vivaldi, i Händel em cau bé, a més de portar-me vells records (per cert, que tinc un impagable CD de música seua gravada per Boulez...). Trobe molt atractiva la música de Zelenka, que forma part d’aquest «cànon perdut» que algun dia voldria reivindicar ací. Com la de l’admirable (però pillín) del Joseph Martin Kraus, que el Magister i jo vam descobrir simultàniament. Amb el Sturm und Drang tinc bones relacions en general. Amb Haydn, depèn del moment; un dia em sembla encantador i magistral, i em posa de bon humor; un altre dia el trobe infantil i mecànic, mesell i insuportable. Depèn. Mozart... Ai, Wolfi! Les últimes simfonies, Don Giovanni i La flauta, el concert per a clarinet i el quintet també per a clarinet (sobretot si s’interpreten amb corno di basetto), alguns concerts per a piano... Són absolutament intocables i «meus». En canvi, el Rèquiem, les serenates (sobretot Eine kleine Nachtmusik), alguns quartets, algunes sonates per a piano (d’altres no), són obres que no puc escoltar de cap manera, que he arribat a odiar. La culpa no és meua. Respecte dels romàntics, reivindique el gran liederista que va ser Carl Loewe, però difícilment puc suportar moltes coses de Schumann; de Mendelssohn també poc, però una mica més. El bel canto em fa vomitar en general, tot i que amb les obertures de Rossini em passa com amb Haydn: ara sí, ara no. Brahms, uf, el Brahms de cambra em provoca reaccions subcutànies d’irritació i reaccions neuronals de mareig; el simfònic el porte millor, perquè quien tuvo retuvo (vaig arribar a acumular vuit o deu versions de les simfonies i dels concerts per a piano). El concert per a violí i el Rèquiem alemany em semblen meravellosos, sí. Sóc al·lèrgic a Verdi, però el verisme i Puccini em resulten bastant agradables. Els romàntics en general em causen malestar, tot i que algunes coses sí que les suporte millor. De Berlioz, Liszt i Chopin m’importa un rave la seua significació històrica i tècnica: és música generalment bavosa i patètica, tret d’alguna peça que m’agrada (algunes coses de la Fantàstica, el preludi núm. 4 de Chopin, la sonata de Liszt...). Richard Strauss és un personatge irritant. Com a persona només m’inspira repugnància i menyspreu; com a músic, em sembla alhora un mag de l’orquestració i de l’harmonia, i també un Cagliostro repelent. Té art, i algunes coses són inoblidables, però majoritàriament és un artista decoratiu i prou. La música de Zemlinsky de vegades es fa pesada, però em sembla molt atractiva en general, i algun dia li dedicaré més atenció. Amb els russos tinc bona relació en general, des dels nacionalistes fins a Gubaidulina i Schnittke. Txaikovski depèn de com m’agafe; en general m’agrada, però massa sovint és un Chopin de la música orquestral, ple de supuracions glandulars i de kitsch. Prokofiev m’agrada, però moderadament —massa esteticista per a entrar-me fondo—; a la música de Xostakòvitx li tinc una gran simpatia, i m’hi lliguen records personals importants, però la nostra és una relació complexa. Els impressionistes francesos els sent amb plaer, però amb un cert distanciament. Respecte d’alguns dels americans (de Barber i Copland a Ives i Cage) tinc una actitud que va de l’avorriment i la indiferència (els més antics) a l’hostilitat pura i dura (Cage, per exemple). Me’n deixe moltíssims, en aquesta llista apressada. És igual, no vull tancar el tema ací, ni jugar a ser exhaustiu.

En fi, pose les cartes damunt la taula i, com veieu, els meus gustos són en general caòtics i bastant passionals, amb una evident debilitat pel postromanticisme tardà, pels nacionalistes centreeuropeus i per uns quants dels moderns. No m'agrada tot, però tampoc no m'agrada poca cosa. No és una perspectiva gaire avantguardista, però en realitat tampoc no la trobe conservadora. No ho puc evitar, ni em dóna la gana evitar-ho: sóc un moderat, un aristotèlic, també en les meues preferències musicals. La qual cosa explica la malifeta aquesta dels quatre pamflets. Cada cert temps descobresc un autor antic que m’agrada i un de modern que em desperta enorme admiració; de tant en tant hi ha autors que expulse de casa meua, i d’altres que «rehabilite», com es deia a la Rússia de la Guerra Freda. I com més va més convençut estic que, efectivament, ils on tous ses raisons...