Contra alguns relativismes...

Mireu, ja sé que en termes d'història de l'art el que diré és una absoluta heretgia, ja sé que un sa relativisme ens diu que la història no és un tren que va encarrilat cap endavant i cap amunt, i ja sé que en música hi ha moltes coses més a banda de la perfecció asèptica, l'exactitud i la quadratura. Sí, a mi ja em poden dir missa els conservadors de tota la vida, però estic convençut que avui els professionals instrumentistes toquen objectivament molt millor que fa cent anys, que els músics en general estan molt més ben preparats ara --en termes tècnics i en termes d'autocontrol expressiu-- que no a principis del segle XIX. Un xaval que avui acaba la carrera de músic en un dels miserables conservatoris hispànics sap fer coses que els pobres músics de 1908 sovint no arribaven a fer bé després d'una vida d'estudi. I avui es té un respecte a la partitura i a l'autor que, què voleu que us diga, com més cap enrere mireu més absent és, sempre en benefici d'una idea molt simplista i romàntica de l'expressivitat (el maleït romanticisme, quant de mal ha fet a la cultura en general!!!).

A mi, quan feia la carrera de músic --durant la qual us assegure que vaig conèixer autèntics talents musicals, músics químicament purs-- em van infondre certs valors professionals que després he vist com els músics professionals els respectaven mentre que els crítics de música se'ls passaven per l'arc de triomf. Curiosa contradicció. L'exactitud en l'atac, la moderació en el maneig del tempo, l'amplitud de registres dinàmics, el fraseig respectuós, l'afinació tan perfecta com siga possible (en el meu primer instrument, el violí, és un problema que se't torna obsessiu, per raons notòries), la quadratura del temps, etc., tot això, i més, ho compartesc amb els meus col·legues que trepitgen l'escenari o sacsegen la batuta... Per això hi ha gravacions "antigues" que em produeixen neguit, desfici, malestar, irritació, llàstima i perplexitat, en la mateixa mesura que d'altres les lloen de manera automàtica i maquinal, tot repetint com els lloros la lliçó apresa, i a la fi acostumant-se a estimar com a excels allò que avui, i en directe, no aprovarien ni borratxos d'anís El Mono.
Entre diversos exemples il·lustres --el desafinadíssim concert de Mendelssohn tocat per Kulenkampff, la famosa cagada de les trompes en la Novena de Beethoven de Furt a Bayreuth, les rascades de Casals en les suites de Bach, i tants etcèteres-- n'he triat un que tampoc no queda tan lluny en el temps: la Cinquena simfonia de Mahler, any 1970, Pierre Boulez dirigeix la Simfònica de la BBC (http://www.megaupload.com/?d=KO1S1YB7). L'altre dia ho comentàvem Paco i jo: en aquella època, per raons que se'ns escapen, hi havia unes quantes orquestres que sonaven a llanderol. No us perdeu aquest document curiosíssim en què Boulez, que encara no era el director excels que ara coneixem, brega sense èxit amb uns instrumentistes mediocres per tal d'imposar-los una concepció de l'obra que, en fi, s'assembla més aviat a un pasdoble sinistre que no a una peça cabdal del repertori. Us recomane que us fixeu en la patètica coda del primer moviment (flauta i trompeta solistes competint des del compàs 406 a veure quin de tots dos queia més avall), els violins fent tota mena de grititos cacofònics en el segon moviment, l'arrancada anticlimàtica de les trompes en el tercer moviment, el plantejament mecànic-pim-pam-pum de l'Adagietto, el desgavell estudiantil del Finale... Anys després, Boulez va gravar-la amb la Filharmònica de Viena, i aleshores en vaig fer un comentari que encara em sembla vàlid (http://www.uv.es/~calaforr/mahler1.html). Com del cel a la terra, o millor dit, com de la terra al cel... (hi deia, i ho mantinc, que La Valse deconstructiva i sarcàstica que Boulez escomet des del compàs 429 del Scherzo catapulta la gravació cap a l'estratosfera de les coses sublims).
És un exemple. Jo, la veritat, digueu-me evolucionista si voleu, però posaria la mà en el foc que avui la Simfònica de la BBC toca de veritat millor que aleshores, i que Boulez com a director es troba ara en una galàxia musical diferent de la d'aquell any 1970. Ja sé que tot és opinable, però la meua opinió és que avui els professionals de la música són més professionals que mai. Amb totes les matisacions que vulgueu, eh?