Sturm und Drang

No és que m'agrade la "història ficció", però... Hi ha el costum de preguntar-se què hauria passat si Mozart haguera arribat als setanta anys; de la mateixa manera, potser caldria demanar-se també què hauria passat si el senyor Joseph Martin Kraus (1756-1792) no s'haguera passat tota la seua vida adulta a Suècia. Per cert, atenció a les dates: no arribà ni als trenta-sis anys. Tot i ser alemany, a l'hora de la veritat em sembla que ha pesat molt més la seua condició real, de perifèric de fet, més que qualsevol altra consideració.
I és que, en fi, confesse que m'agrada molt aquesta part "desconeguda" del classicisme musical que, per mimetisme de la literatura, s'anomena Sturm und Drang. A més, sempre se solen destacar les "etapes Sturm und Drang" dels dos figures del classicisme vienès, Haydn i Mozart, però poca cosa ens han ensenyat sobre els altres compositors que, d'una manera o d'una altra, responen a aquest rètol polivalent. Ho dic amb franquesa: és cert que Haydn i Mozart tenen una part d'això, sobretot Mozart, però tant com ells m'agraden i m'interessen Vanhal, alguns dels membres de l'Escola de Mannheim (Stamitz, Richter) i, per descomptat, el senyor Kraus. S'ha dit sovint que el Sturm und Drang musical es manifesta a través de les tonalitats menors, l'expressió més o menys desfermada i intensa dels afectes, un caràcter diguem-ne preromàntic que ultrapassa la mesura i l'equilibri del classicisme.
Molt de tot això hi ha en Kraus, sens dubte. Però és que fins i tot en les obres escrites en tonalitats majors hi ha una forma d'alegria, un tipus de claredat i de lluminositat, que van més enllà del tòpic apol·lini divuitesc. Kraus, de qui ni més ni menys que Christoph Willibald Gluck va lloar l'estil, és un compositor de geni, dotat d'una vivacitat interior, d'una tensió, que a mi em semblen fabulosos. El seu és l'idioma del dramatisme, del contrast de vegades abrupte, d'una expressivitat franca i eficaç. La seua obra, sobretot la simfònica, em sembla digna dels grans mestres de la Viena imperial, i sovint més atractiva que la de l'estereotipat Haydn.
La música de Kraus va ser un dels descobriments més feliços que vaig fer a Cracòvia. Allà solia anar jo regularment al magnífic palau on hi ha el Goethe-Institut, a la biblioteca del qual estava abonat. I entre la col·lecció de discos compactes em van cridar l'atenció dos volums firmats per Concerto Köln, agrupació de la qual només tenia vagues referències. La gràcia de l'assumpte és que, tan aviat com vaig aterrar de nou a València, vaig apressar-me a donar notícia de la troballa a l'amic Magister Lullisticus, que precisament feia uns dies que l'acabava de descobrir, també per casualitat. I és que la serendipity adopta de vegades formes semblants a la predestinació. Després em vaig assabentar que aquells discos de Concerto Köln havien rebut premis i felicitacions unànimes.
La producció krausiana és bastant abundant, i es troba en ple procés de redescobriment. Algunes de les seues òperes han estat representades i gravades recentment (Aeneas, Proserpina, Soliman), l'obra de cambra també, i fins i tot els ballets. Algun amic m'ha demanat si podria comentar quatre coses de tot plegat, i he de dir que ho tinc en projecte. Ara només falta que algú, alguna ànima filantròpica, done circulació pública a la música gravada del senyor Kraus, perquè vegeu que no us enganye. A buen entendedor...