Amb aquesta música m'acomiade. Amb aquesta, la que he estimat per damunt de totes des de la meua tendra infantesa, la més íntima que em corre per les venes, la que porte al cor. Tanque aquesta paradeta. Bé, no la tanque, sinó que a partir d'ara ja no tindrà la regularitat que tenia. Pressions i obligacions m'hi obliguen, i no sé si podré escriure d'ací una setmana o d'ací un mes. Em sap greu.
No faré retòrica, ara. Ho deixe en les mans de Bach, una de les poques raons convincents que hi ha per a viure. Renuncie, d'altra banda, a explicar per què he triat aquesta ària i no pas una altra. Els millors dels meus amics bé que ho entenen, i no hi cal res més. Fins aviat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
9 comentaris:
Pues de parte de un lector circunstancial de blogs (c'est moi), muchas gracias, caballero, por alegrar durante tantos meses mi correo. Porque los consumidores circunstanciales de música lo tenemos "crudito" a la hora de encontrar lecturas satisfactorias que no sean pura verborrea. Si es necesario un "cambio de ciclo", bienvenido sea: como saben hasta los falleros, hay que quemar cosas para que nazcan otras, a veces no se sabe cuáles. Y si sólo es un "cambio de marcha", bienvenido sea también: es absurdo convertir el placer en obligación. Y si la realidad se impone con toda su brutalidad, habrá que estar en barbecho sin que la cosa amargue más de lo necesario. La vida tiene esos momentos. Nada más.
Em sembla que no seré jo l'únic que trobe a faltar moments de plaer amb la lectura dels post d'en Guillem. Gràcies, estimat amic, per tants i tan bons moments.
Apreciat Guillem... la nostra coneixença ha estat breu, però autèntica. No t'allunyes del tot, pot ser massa cru i fins aviat...
El príncep de les milotxes...
Ostres, La passió segons sant Mateu BWV 244 del Sebastian Bach... Sublim!
Tal vegada arrossegat pel meu propi estat d'ànim habitual he pogut advertir un cert, abundant, aire dramàtic en la "seua decisió", i per això m'ha vingut a la memòria, pobra i trista memòria, la pel·lícula "El pianista". És precisament l'oportuna i casual passió per la música la que permet la salvació -de l'ànima i del cos- de l'artista.
Szpilman -un personatge que precisament les tenia totes per tancar-li la paradeta: era músic, era jueu i era polonès- m'ha vingut al cap i m'ha fet pensar que encara que esclate el bloc, la "vida" continua i aviat tornarem a escoltar les seues encertades pinzellades simfòniques i altres paràfrasis musicals.I mentre, esperarem el que faça falta.
Amb afecte, Senyor Guillem, gràcies per tot.
Un lector-oient desconegut. V.F.
Senyors, gràcies pels vostres comentaris i condols. M'acompanye en el sentiment, i molts anys que vaja per davant (això diem al meu poble). Lamente haver donat aquesta impressió de dramatisme: no era la meua intenció. Aquest tancament és, o això espere jo, temporal. No ho faig per plaer, ni perquè me n'haja cansat. Ben al contrari, aquestes collonades que escrivia ací eren i són una de les poques satisfaccions que encara tinc. El que faig ara és deixar en suspens la regularitat del blog, i avise els meus lectors per tal que no semble que és una qüestió de desídia o de cansament.
He parlat de pressions i obligacions. No vull explicar coses privades, però tampoc no m'agradaria que quedara estúpidament críptic, al·lusiu i elusiu. Les pressions són les que rep en el meu lloc de treball actual, plaça en propietat de funcionari de carrera. Aquestes pressions consisteixen en allò que en llenguatge de la "mili" s'anomena degradar algú. Les obligacions són les que això m'imposa: la cerca d'un altre lloc de treball, la preparació d'unes oposicions alienants, estudiar la Prostitució Espanyola i l'Startrek d'Astronomia, desaprendre, cremar hores de la vida amb un temari absurd, en fi, totes aquestes coses que caracteritzen la gent sense caràcter ni qualitats ni risc com jo, que només podem viure de l'administració pública, i això té un preu. En aquest cas, el preu que he de pagar inclou plaers com el de la divagació pedantescomusical. Però no tanquem de manera definitiva, ja que en aquest cas senzillament hauria esborrat el blog. Recordeu el que cantava Vera Lynn:
We will see us again
I don't know where
I don't know when
But I know we'll see us again
Some sunny day.
Doncs això.
So i silenci...
imagine que ara toca ...
silenci
company de fatigues, Salut!
Tot el que està escrit i publicat romàn en el ciberespai pel gaudi de tots nosaltres. I per tot això t'estem agraïts els teus lectors.
Ara no tens temps, i fas bé de dedicar-te, mal que no sigui de grat, a les obligacions que aludeixes. Però si no vaig molt errat d'osques, i tot i que no ens coneguem en persona, molt em temo que tornaràs a l'atac desseguida que et sigui possible.
Ànims doncs amb aquesta feina eixuta que et toca fer ara i au revoire!
Xe Guillem!! Que t'ha pasao?
Això de les oposicions no em sembla que et serà molt dificil de treure. I t'oblides de prostitucions i demés.
Així, a mes de tenir temps per a tornar a alegrar-me la lectura diaria del correu, podrem tocar el doble de Bach mes sovint i donar-li canya al traverso.
Força i paciència amic!! Ens veiem aviat
Mi buen amigo, siempre iluminador en cuanto a música se refiera, me sumo a la exposición de afectos que se ha ido construyendo en los comentarios anteriores; y que así te quede muy claro el sitial que, quizás sin advertirlo, ha ido ganando tu blog. Ánimo y fuerza en lo que te espera, porque importas.
Nada más, salvo i silenci.
Publica un comentari a l'entrada