Un país immaterial

Per a anar les coses bé, jo hauria d'haver nascut a Praga, tenir progenitor i família a Budapest, hauria d'haver fet la carrera a Viena, tenir un piset d'estiu a Bratislava i una caseta a Split, hauria de treballar i viure a Berlín, i la meua parella hauria de ser de Polònia. Això últim és l'únic que he aconseguit. Esmorzaria amb Thomas Bernhard, comiensa el día con enerquía, faria tertúlia amb Kundera i Magris, discutiria amb Miłosz sobre el Vaticà i amb Kertész sobre Benigni, me n'aniria de birres amb Hrabal i per entreteniment faria la ruta del grandíssim Švejk (o la dels Von Trotta, des de Solferino fins a Bohèmia i Moràvia, etcètera). Però tot això és fantasia, i l'arbitrarietat del destí ens lliga allà on vol. A mi, m'ha encadenat a un país odiós de merda, mira tu. Tot això era per dir que m'agraden fora mida les cultures d'Europa central. Ho confesse, aquesta passió guanya densitat i profunditat amb el pas del temps. Un dels països que m'atrauen des de fa anys és, tal com he dit per ací alguna vegada, el país dels txecs.
Un dels mites fundacionals de la nació txeca, injustament blasmat per un altre mite nacional (Kundera), és el de Bedřich Smetana. Té molt bona música, música deliciosa que encaixa amb l'esperit del seu temps, però el més famós d'ell és el cicle de poemes simfònics Má Vlast, "la meua pàtria" o "el meu país". Des de fa molts anys tinc una debilitat molt especial per aquesta música, que em sé de memòria amb partitura a la mà. Em produeix un plaer especialíssim, i m'hi sent perfectament a casa en aquestes melodies fictíciament "populars". Hi veig descrita amb exactitud aquesta passió centreeuropea que confirme i amplie a mesura que passen els anys. Però el més curiós de tot és que, a partir d'un cert moment que no sabria precisar, vaig començar a entendre Má Vlast d'una manera diferent; li prenc la paraula a Steiner i diré que faig una lectura extraterritorial d'aquesta música --una música que expressa amb tanta transparència un arrelament territorial! Per què? Perquè Má Vlast conté, sobretot, una energia i un amor --és a dir, una passió-- que es poden modular. En aquestes peces, ara líriques i ara èpiques, afloren paisatges que ens han marcat, records de la infantesa, persones estimades, experiències que ens han constituït. La pàtria que evoca Smetana pot ser una pàtria diferent de les fronteres, i això converteix aquests poemes simfònics en una exhibició d'afectes que s'adapta a les necessitats de l'oient. I si l'oient s'estima precisament les coses d'aquell magnífic corral centreeuropeu, aleshores la complicitat està assegurada.
Aquesta és de les poques manifestacions artístiques del romanticisme que el meu cos pot tolerar. La vis lírica dels temes de Má Vlast em sedueix amb una força irresistible. Per molt que s'abuse del tema central de Vltava --i se n'abusa molt!-- continua semblant-me un absolut prodigi.
El colp de triangle coincidint amb el primer Mi és una meravella d'instrumentació wagneriana (Lohengrin!), com tantes altres. Oh, i com m'agrada la sorruda rudesa pagesa del primer tema de Šárka!

Els dos temes en contrast de Z českých luhů a hájů (Dels boscos i camps txecs estant), una dansa (quasi una polka)
i una melodia,
mostren aquesta facilitat de fluctuació entre el mode major i el menor, una oscil·lació tan schubertiana i tan eslava alhora, i que m'encanta com poques coses.
Hi ha diversos altres trets de Má Vlast que m'agraden, però per no fer-ho llarg en destacaré només dos. Les fanfàrries del vent, freqüents en aquest cicle, tenen una gràcia i una energètica alegria insuperables. De fet, la seua funció és temàtica (el ritme v v - -, i també negra+negra amb puntet+ corxera+negra són la columna vertebral de tot el cicle). L'altre aspecte veritablement deliciós són les fugues, que Smetana col·loca pràcticament en cada poema simfònic, i que no sols exhibeixen contrapunt sinó també un cromatisme de nivell. També són molt interessants les modulacions de Smetana, i extraordinàriament, per cert. La seua és una harmonia molt colorida i plena de vida, més que en molts dels seus contemporanis. I finalment, vaja, us diré que la recapitulació i coda de Blaník arrodoneix i tanca el cicle amb una felicitat que poques músiques em transmeten de manera tan directa, per la vena.

Ai, els txecs. Hi deu haver pocs pobles tan musicals com aquest, tan melocèntrics. Una de les seues passions nacionals, que es contagia de generació en generació, amb tota la naturalitat del món. Fins a tal punt que els músics de la Filharmònica Txeca (una de les meues orquestres favorites en aquest món i part de l'estranger, no podia ser altrament) deuen ser dels pocs que quan acaben de treballar es fan una Urquell al bar de la cantonada sense creure que són de l'estirp dels déus. Em consta que és així. Heu sentit mai la Filharmònica Txeca? Doncs ja us podeu fer una idea del que acabe de dir. Mireu la història de la música des del segle XVIII fins ara: quants excel·lents compositors han donat els txecs? Un fum!!!
Per tancar aquesta anotació desastrada, us deixe ací un parell de cosetes aprofitables. Primera: un prodigi de què alguna vegada he parlat amb alguns de vosaltres, un fragment dels assaigs del Moldava amb Ferenc Fricsay, indescriptible, pur miracle.




Més encara: el grandíssim Rafael Kubelík dirigeix Blaník a la Filharmònica Txeca (el concert del 12 de maig de 1990, òbviament gravat en Supraphon, és per a mi la referència suprema en aquesta obra, un dels CD que més m'estime de la meua col·lecció). Mireu cap al final de la peça, recapitulació i coda, quin rostre, quin gest, com li brillen els ulls, si és que m'emocione i tot...



Sí, així "sona" la meva pàtria, sense cursives ni majúscules, amics. Per cert, que la pròxima llengua que estudiaré serà el txec. Els materials pertinents ja m'estan esperant. La meua pàtria és immaterial, sí, però... serà centreeuropea o no serà...