Immediatament després el primer violí i la viola recuperen una versió de b
que juntament amb la resposta del violoncel en moviment contrari
forma un intent de cànon que queda interromput de manera abrupta per exclamacions irregulars i agressives, i pel ja conegut ritme anapest col legno. Tot seguit, la viola intenta introduir de nou la seua pròpia versió de αi, una derivació invertida que anomenarem αii
novament contestada amb δ i β; però aquesta vegada hi ha més èxit, ja que això desemboca en un joc en què els dos violins juguen amb un segon derivat de α, és a dir, αiii, un joc en què el primer violí fa d'eco del segon:
Aquest passatge dóna pas a un cànon a l'uníson format sobre un nou derivat de a1, és a dir, a1c, protagonitzat pels dos violins:
La reaparició de fragments de tancament ja coneguts (la cèl·lula β, les exclamacions, l'anapest), unida a uns infructuosos intents de reprendre αi, tanquen aquesta subsecció i enllacen amb un dels passatges més extraordinaris de l'obra, el fugato sobre un derivat de αii, és a dir, αiii:
El fugato desemboca, a través del ritme anapest, en un doble cànon format sobre el tema base, A, i amb juxtaposició de compassos en la viola:
El cànon es reinicia de seguida amb el primer segment de A
Aquest enllaça amb dos més, formats sobre b, el segon dels quals és una transformació cromàtica del tema en un legatissimo
que augmentarà de tensió i de volum i ens menarà fins al clímax de tota la peça.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada