Aproximacions a Bruckner (I)

Zum Andenken an
Günter Wand
Carlo Maria Giulini
Sergiu Celibidache

Per a Xavi, Vicent i Paco,
entre els brucknerians

Comencem amb un parell de tòpics, per anar fent boca:

1. La música de Bruckner és feixuga i repetitiva, feta de blocs sonors enormes com si imitara les masses sonores de l’orgue. Per això resulta més entretinguda si l’escoltem en directe que no si l’escoltem en forma de registre fonogràfic.

En aquest tòpic hi ha nombroses qüestions. Feixuga? Bé, depèn. Quan hom la coneix poc, quan s’està acostumat a simfonies que duren entre vint i quaranta minuts, potser sí que és normal que faça aquesta impressió. Ben mirat, però, no se separa gaire de les exigències que planteja una simfonia de Brahms, posem per cas, i hi ha obres de Mahler que duren i “pesen” més (les simfonies Segona, Tercera i, sobretot, la insofrible Vuitena).

D’altra banda, la repetició (que en realitat sovint no és tal, sinó variació) té una utilitat estructural importantíssima en aquesta música, i respon a la voluntat de fer obres molt coherents i compactes des del punt de vista del contingut. Bruckner crea simfonies rodones, guiades per una economia de materials perfectament clàssica, a la manera de Beethoven o Brahms. Les aparents “repeticions” hi treballen, també, com a procediment retòric —¿què faríem amb les novel·les de Thomas Bernhard sense aquest moviment circular, o espiral, de recursivitat obsessiva?

Bruckner, a més, fa un ús freqüent d’enormes unísons orquestrals, moments d’elocució emfàtica que contribueixen a confirmar aquest tòpic dels blocs sonors. Un altre tret que rebla el clau: la presència de silencis massius, abruptes, després de passatges en fortissimo.

Afegim-hi, encara, aquesta sonoritat estàtica, d’acords prolongats durant diversos compassos, i ens adonarem que l’orgue és una referència fonamental per a entendre la música de Bruckner.

Un exemple: 10 compassos seguits en Do Major...

Naturalment, al cap i a la fi va ser un importantíssim organista, i tenia al cap el món sonor d’aquest instrument quan escrivia les seues obres. Això el fa atractiu, també, si tenim la ment oberta per a les manifestacions artístiques monumentals i grandioses. Aquesta sonoritat també determina de quina manera haurien de ser les interpretacions de les simfonies brucknerianes: cal que la música respire, que s’apodere completament de l’espai, que es puga percebre com un tot, sense pressa, sense distorsions. Per això determinats mals costums de les interpretacions “tradicionals” em repugnen profundament; per exemple, l'obsessió de distorsionar arbitràriament els tempos de les obres, la qual cosa té com a conseqüència un altre disbarat intolerable: la inexactitud de les entrades, el fet que els instruments no guarden la quadratura, com si es tractara d’un organista que no ha estudiat tècnica.

Millor en directe que no a casa? No, de cap manera. Senzillament, a Bruckner en tota circumstància i lloc cal donar-li temps, i lliurar-s’hi com qui se sotmet a una teràpia sonora; hom ha d’adoptar la mateixa disposició d’ànim que en visitar una gloriosa catedral gòtica, és a dir, deixar-se impressionar, reconèixer les parts de la construcció i les relacions entre elles admirar-les en la seua grandesa. Tal com vaig llegir a Trier en un llibre alemany el títol del qual he oblidat, “Bruckner no dóna satisfacció als impacients”.

2. Bruckner i Mahler formen una parella, i ben peculiar, per cert. Mahler era el metafísic, el filòsof d’abundoses lectures, el sarcàstic esbojarrat, l’orquestrador subtilíssim; Bruckner, per contra, el pobre integrista catòlic, rural i ignorant, desproveït de sentit de l’humor, eternament insegur de si mateix, rudimentari en la instrumentació.

El fet de considerar-los plegats és un mer costum, i ben poc rigorós. Les seues perspectives són contràries: tal com assenyalava Dika Newlin en el seu llibre Bruckner, Mahler, Schoenberg (tot exagerant de manera una mica injusta), Bruckner mira cap al passat i representa l’herència dels clàssics, mentre que Mahler s’orienta cap al futur i, en comptes de resumir la història, obri noves portes. Ara bé, les diferències intel·lectuals entre tots dos són certes. Mahler era capaç de posar música tant al Wunderhorn com a poemes de Goethe, Rückert o Nietzsche; per contra, els referents de Bruckner eren molt pobres: la Bíblia i quatre llibres d’història obsolets, poca cosa més.

El tòpic també és cert pel que fa al sentit de l’humor. Mahler, al capdavall, era jueu, mentre que Bruckner responia més aviat a la personalitat rígida del reaccionari acostumat a moure’s entre les sotanes i l’olor d’encens. El màxim d’ironia de què era capaç Bruckner es troba en les modulacions inesperades de la Simfonia núm. 6 (“Die Sechste, die keckste”, en va dir ell: “La sisena, la més descarada”). La música de Bruckner no és per a moments d'alegria entremaliada i d’ironia, això és veritat, malgrat alguns moments com el tercer moviment de la Setena (que, per entendre’l, s’ha de veure amb els gestos de Celibidache).

Pel que fa a subtileses d’orquestració, en general és cert que Mahler és molt més amant de les filigranes, dels detallets d’esprit, mentre que en comparació Bruckner resulta més rústic, més campechano. En realitat, Bruckner era un Goya de la simfonia, amb les seues pinzellades gruixudes, i és que ho feia així perquè no podia ser d’altra manera; la riquíssima escriptura de peces com ara el final de la Cinquena
o el primer moviment de la Novena
demostren que la seua escriptura de traç voluminós no responia a la incompetència de l’autor, sinó als designis d’un llenguatge propi, conreat de manera deliberada i conscient.