Aproximacions a Bruckner (VII)

La cuina del vell Anton (3): els principis i els finals

1. El "trèmolo Bruckner"
Deia aquest personatge especialíssim que era Dika Newlin que el famós "trèmolo Bruckner" procedeix de les òperes de Wagner, i que constitueix un element de teatralització del discurs sonor: crea un cert tipus d'efecte dramàtic, una tensió i un suspens molt peculiars. Si li fem cas, hem de pensar en el principi de L'holandès errant com a analogia, com a exemple del que després emprarà Bruckner en les simfonies,

però crec que el millor exemple per a donar-li la raó podria ser el principi del segon acte de Siegfried:

Siga de procedència wagneriana, però, o siga invenció pròpia, aquest és, sens dubte, un dels trets distintius més notoris i peculiars de Bruckner. El "trèmolo Bruckner" per excel·lència, en la meua opinió, és el que obri la Setena simfonia, un dels moments més gloriosos de tota la literatura simfònica:

Però també la Quarta comença així,

i la Novena, no ho oblidem:

El "trèmolo Bruckner" és lleugerament més lent que l'habitual, i a diferència del que trobem ben sovint en Wagner i en Mahler sol estar marcat com un pianissimo boirós, destinat a constituir una forma retòrica de suspensió del temps (de bell nou el temps suspès!). Quan Celibidache, un dels últims anys de la seua vida, tornà a Berlín per dirigir la Setena a la Filharmònica en un concert benèfic, els va tallar i començà a demanar-los que no fossen tan disciplinats, que el "trèmolo Bruckner" sorgia quan cada instrumentista passava l'arc a una velocitat diferent, de manera que el resultat era una espècie de magma.
De vegades, però, Bruckner substitueix el trèmolo per un ostinato, però el funcionament és el mateix: un recurs retòric que introdueix l'obra captant l'atenció de l'oient a través d'aquesta sensació de suspens, i que alhora serveix com a fons per a l'exposició del primer tema. Per exemple, en el principi de la Tercera

i de la Sisena

2. La coda "telescòpica"
El quart moviment (sempre en són quatre, també en això Bruckner és un clàssic) proporciona a l'oient el darrer clímax, el definitiu, de la simfonia. I, per demostrar que tot s'aprofita i que cada obra és com un cercle perfecte que es tanca, la coda recupera material temàtic dels moviments anteriors i el porta fins a l'apoteosi. L'exemple perfecte d'això no pot ser altre que el del moviment que Bruckner considerava "el més significatiu" de l'obra que ell considerava més important de totes les que va enllestir: el Finale de la Vuitena simfonia.

Després d'un silenci quasi absolut, trencat només per un parell de notes de timbala, la coda comença en la lletra Uu (compàs núm. 647 de l'edició Nowak). Sobre un fons de figuracions ondulades de la corda, el metall i la timbala comencen una espècie de coral, concentrat i extraordinàriament solemne, en pianissimo. El ritme de les notes de la timbala reprodueixen la seua intervenció al principi del quart moviment, i el mateix fan les trompetes una mica més endavant. Un esclat en fortissimo evoca el primer tema del segon moviment en les trompes. Tot seguit, el metall torna a reprendre el tema inicial del quart moviment, tot conduint la música cap a l'apoteosi final. I així és, perquè en el compàs 687 (lletra Uu) es produeix la perfecta fusió de temes de tots els moviments.

Ací veiem que, en el registre del baix (marcat amb un I), la corda greu, dues trompes, els trombons, la tuba i dos fagots desglossen l'arpegi de do major amb el disseny rítmic del primer tema del primer moviment:
Alhora, en el registre de tenor (II) trobem les flautes, dos clarinets i una trompeta tocant la versió transposada (hauríem de dir transfigurada) del tema inicial del segon moviment:
En el registre de contralt (III), dues trompes fan això mateix però amb el tema inicial de l'Adagio:
Finalment, en el registre de baríton (IV) les rodones introduïdes per un mordent són un tret reminiscent del principi del segon moviment i del tema inicial del quart:
I així, amb aquesta gloriosa apoteosi prodigiosament planificada, Bruckner ens demostra que durant tota la resta de l'obra pagava la pena estar atent i concentrat en el material temàtic i en les seues interrelacions, perquè al final del trajecte tot es resol i totes les peces del trencaclosques encaixen. Per a major glòria de la història de la música, tot i que ell no ho diria exactament així.

Ací teniu la coda sencera; gaudiu-ne: