Nòtules

So i silenci, primera presentació pública

Divendres vinent, dia 29 d'octubre, AD 2010, presentarem So i silenci. Assaigs sobre música a l'Ateneu Musical i Cultural de Benaguasil. L'acte començarà a les 20.30 h, i hi participaran (a més del perpetrador de la cosa) l'editor Jaume Ortolà (pianista, traductor i enginyer), la pianista Helena Ginès i el flautista Vicent Cintero. Després de l'acte i del col·loqui, cap a les 22 h, sopar d'entrepà (la beguda, la picadeta i el cafè, a càrrec de l'Ateneu). Els qui no hagen pogut comprar el llibre, allà podran adquirir-lo directament de mans de l'editor. I no sols això, sinó que també hi podran comprar els altres títols de l'admirable i insòlit catàleg de Riurau Editors. Hi haurà música en directe, a càrrec d'aquests professionals de primera categoria que ens honoraran amb la seua presència. S'afegeixen a la convocatòria Consolat de Mar i l'Institut d'Estudis del Camp de Túria. El bo i millor del Camp de Túria, reunits al voltant de la música i d'un llibre sobre música: no tindreu aquest luxe molt sovint. Tots els amics d'aquest blog hi estan convidats i seran molt benvinguts.


Berlin, mein Liebe

La primera setmana (o setmana i mitja) d'octubre, per raons i causes que no fan al cas, vaig passar-la a Berlín. Ah, Berlín, encara (--i per molts anys! --si Déu vol! --i tu que ho veges!) la meua ciutat preferida entre totes les ciutats preferibles, lloc civilitzat i encisador, indret admirable si n'hi ha. Bé, deixem-ho estar, que em pose elegíac. Un altre dia escriure sobre això. O no. Doncs sí, amics, com a celebració d'aniversari, d'entrada en la dècada decadent, em vaig regalar uns dies a la ciutat que estime, Berlín. I també, per descomptat, la Philharmonie i l'orquestra local. Que no toca gens malament.

Tres consiertos tres, tres toros tres, ni més ni menys, de la ganaderia txeca, russa i nòrdica, entre altres. Comencem pels simfònics. El dia 2, un tal Tomáš Netopil substituïa el malaguanyat i admirat Sir Charles Mackerras en un concert de sabor txec (miel sobre ojuelas): unes escenes d'una òpera de Martinů que jo desconeixia (amb la dona del quefe en el paper principal) i la Simfonia núm. 7 de Dvořák. El Martinů em va semblar extraordinari, però no tinc cap punt de referència per a jutjar la interpretació. L'execució, això sí, impressionant. Pel que fa a Dvořák, els berlinesos estrenaven l'edició recentísssssima que Jonathan del Mar (recordeu la seua edició definitiva de Beethoven en la Bärenreiter!) ha fet de la primera redacció de l'obra, amb un segon moviment que dura el doble que en la seua redacció final. La interpretació no va ser especialment genial, més aviat normaleta, decent i prou. L'execució, tal com era previsible, voluptuosa, tot i que no hi faltà una certa tendència d'alguns solistes (especialment el meu admirat Pahud) a lluir-se massa en el forte o a desaparèixer en el piano. El toc de genialitat el donà la senyora Jelka Weber, que sempre ens la mirem amb injusta condescendència, però que tocà el "sib-sol-mi-do-sib-do-la" del segon moviment amb el flautí amb una delicadesa i amb una tendresa incommensurables. Al final, l'esplendorosa "tercera de Picardia" que tanca l'obra va ser el més semblant a un orgasme brutal que puc imaginar. El senyor Daniel Stabrawa, oriünd de la meua ciutat, insuperable. En resum, molt bé. El públic, com sol passar, admirable. Un iaio assegut enfront meu seguia tot el concert amb la boca oberta i totalment concentrat, mentre la meua veïna de la dreta marcava els temps amb el cap, amb els ulls tancats.

El dia 8 li tocava el torn al senyor Eivind Gullberg Jensen (?), jove també. La primera part, l'Offertorium de Gubaidulina, magnífic concert per a violí i orquestra basat en l'Ofrena musical del Puto Amo. El solista, Vadim Repin, es va lluir demostrant que podia omplir de música, ell tot sol, la Philharmonie sencera. La segona part, la Simfonia núm. 1 de Sibelius, dirigida de memòria. De memòria se sabien els seus solos els senyors Wenzel Fuchs i Stefan de Leval Jezierski, la mare que els va parir, quins instrumentistes més extraordinaris. Versió també bastant convencional, però acceptable. L'execució, en la mesura que em permet jutjar-ho la posició arraconada en què em trobava, naturalment sensacional. Pahud, com sempre, més xulo que el copó, vinga fer gestos a les femelles dels seus voltants. Concentra't, collons, Emmanuel!

Com que no havia entrat mai a la sala de cambra, vaig aprofitar que hi havia un concert d'aquesta excel·lent pianista que és la senyora Idil Biret, i per un preu acceptable em vaig situar en el millor dels llocs imaginables. El programa, per descomptat, les dues especialitats de la casa: primera part, transcripcions (predominantment de Liszt), i segona part, el segon volum d'estudis de Chopin. Sí, certament, un programa per a fer-me fugir. Però bé, deixant de banda les notes falses de la intèrpret (tots som humans) i la insuportable pedanteria amanerada de Liszt assassinant les obres dels altres, el concert va ser molt agradable, gràcies a la musicalitat de la senyora Biret i a la perfecta acústica del local. Mig buit, per cert, no sé si perquè no la coneixen, cosa poc probable, o perquè se'n van assabentar tard, o pel programa, o perquè és turca, o per què.

Per inèpcia meua no vaig comprar entrada per a un concert del gran András Schiff tocant les "angleses" de Bach, però una altra vegada serà. En resum, anar a concerts a Berlín tonifica l'esperit, encara que hages de baixar a Potsdamer Platz i fer el trajecte a peu pel Sony Center. És millor un sol bon concert a l'any a la Philharmonie que...