Elogis (I)

Elogi del timbalista

Allà el teniu, al final de tota l'orquestra, en un lloc central però discret. La immensa major part dels assistents al concert es pensen que que és un senyor que simplement fa "porrrrrom!" de tant en tant, "pum patapum" en altres ocasions, i poca cosa més. Doncs no, cavallers, el timbalista és un dels músics que més respecte em mereixen. Si els melòdics per excelència són els de la corda, si els qui millor frasegen són els del vent, molt bé, el senyor de la timbala és, probablement, qui millor sent els batecs del cor de la música, les pulsacions, el pas del temps, qui millor entén la idea de ser una part única i imprescindible de l'edifici sonor, com la clau d'una volta gòtica.

Es tracta només de ritme? No! És música reduïda a la seua essència última! Ja ho he dit: és el batec, la pulsació, l'esquelet imprescindible... allà on és imprescindible. És clar, no sempre ho és; ni en la música de cambra, ni en l'orquestra de corda, ni en la major part dels moments de les peces simfòniques. Però allà on el discurs sonor li ha donat un paper, aquest paper és essencial fins i tot quan és modest i accessori.

D'acord, en la majoria dels casos dóna força a un tutti, subratlla una nota en sforzando dels altres, marca el ritme que els altres han de respectar, etcètera. Però en tots aquests moments, i per descomptat en tots els passatges en què té un paper més solista, la intervenció de la timbala pot ser no sols de "soroll", sinó directament "narrativa", melòdica. Si al timbalista li deixen agafar les baquetes dures allà on les seues notes soltes i seques tenen més importància, si les seues timbales són de qualitat i estan ben afinades, si fa un tremolo en crescendo amb les baquetes que pertoca, l'efecte pot ser devastadorament bell, fabulós. Mirem-ho amb uns quants exemples, d'aquells que et podries trobar entre el repertori d'oposicions de qualsevol gran timbalista.

Beethoven (quin altre podia ser?) és la primera referència obligatòria. El segon moviment de la Novena va a missa per a qualsevol timbalista! Si el ritme es declama amb claredat, si la nota breu no queda injustament tapada per la força de la llarga, aquestes timbalades poden ser el millor de tot el moviment. La primera en la frente, para que nos guarde Dios:


Això és el "porrrrrompompero"? No senyor, això és melodia!
Però el que tothom espera amb avidesa és el solo interior del moviment.


La Cinquena de Mahler és una d'aquelles obres que el timbalista ens pot fer redescobrir com si fos completament nova... si el director té prou sensibilitat per a permetre-li-ho. En el primer moviment,


en el segon (qui el tanca? una timbala, amb la indicació gut stimmen!!, "ben afinada!!!"),


i mireu, en el tercer, en el millor passatge sarcàstic de tot Mahler, de quina manera una sola nota de timbala, amollada amb una punteria digna de Harry Callaghan, és com una epifania de la perfecció divina:


Renuncie ara al que més m'agradaria, que és posar exemples de la inexhaurible Música per a corda, percussió i celesta de Bartók, ja que ompliríem pàgines i pàgines. Però no em sé estar de reproduir un d'aquells passatges orgàsmics que de tant en tant tenen els timbalistes. Quan vaig presenciar això en directe, ara fa dos anys, en un concert a la bellíssima Kurhaus de Wiesbaden, vaig decidir, que collons!, que en una de les meues pròximes reencarnacions vull ser, per exemple, Rainer Seegers. Es tracta del famós duel de dos timbalistes de final de la Quarta simfonia de Nielsen, Allò inextingible (i no "LA inextingible"). Quasi res porta el diari (i anava ple!):



O no, mira, em reencarnaré en aquest, que quan es va cansar de timbalejar es posà a fer coses no menys interessants: