Elogis (III)

Elogi del corn anglès

Les tessitures agudes, almenys les no extremes, en bona part monopolitzen el prestigi entre els professionals, i la passió entre els aficionats: la soprano i el tenor, el violí, la flauta, l'oboè, el clarinet, fins i tot la trompeta. Les tessitures greus també tenen un cert respecte entre la gent que fa o consumeix música, també dintre d'uns límits (el violoncel, el fagot i la trompa sí, però el contrabaix, la tuba o el contrafagot ja no aixequen gaires passions). Ara bé, les tessitures intermèdies sembla que solen quedar marginades en aquest esquema -- com que no són ni carn ni peix, no obtenen ni fama ni menyspreu, amb les corresponents excepcions. Un instrument d'aquestes característiques que sempre m'ha fascinat és el corn anglès, i per això ara li vull retre un petit homenatge.

Com a instrument de "coloració", el corn anglès fa un paper no gens menyspreable. Des de Haydn (!) fins als postromàntics, aquest instrument dobla a vegades les violes, de vegades les trompes o els fagots, i arrodoneix molts passatges, preferiblement en figuracions no gaire ràpides. En altres ocasions s'empra per a doblar l'oboè, i fins i tot apareix no poques vegades fent-li eco (i a la inversa): un cas ben famós d'això el trobem en el tercer moviment de la Simfonia fantàstica de Berlioz, aquesta "escena campestre" en què, tot s'ha de dir, la melodia "pastoral" sembla més aviat poc inspirada.



Les millors potencialitats d'aquest instrument, en la meua opinió, es fan realitat en el seu ús melòdic, per la qual cosa destaca sobretot en la música "antiga" (terme irònic). Tal com afirmava ja el 1843-1844 Berlioz en el seu Gran tractat d'instrumentació i d'orquestració modernes, "C'est une voix mélancholique, réveuse, assez noble,dont la sonorité a quelque chose d'effacé, de lointain, qui la rend supérieure à toute autre, quand il s'agit d'émouvoir en faisant renaitre les images et les sentiments du passé, quand le compositeur veut faire vibrer la tendre corde secrète des tendres souvenirs".

Un gran compositor que aprengué molt bé aquesta lliçó és el gran Xostakóvitx, hereu de la màgia de Rimski a través de Glazunov, però també deixeble indirecte de Mahler. Els solos de corn anglès de Xostakóvitx solen tenir un aire de tensíssim dolor, una mena d'amarga versió solitària i llunyana de la violència que tota l'orquestra ha desplegat en altres moments de les mateixes obres. Són memorables passatges com el del tercer moviment de la Desena simfonia, quan el corn anglès recull en cànon el tema inicial del moviment i li atorga un caràcter sinistre que anuncia el vals al·lucinat que vindrà després. O també Tocsin, el quart moviment de la fabulosa Onzena (una de les més cabrones del cicle), quan després de la llarga secció "militar" aquest "oboè tenor" canta una melodia desolada que novament precedeix una conclusió apocalíptica. No sé si entre tots els passatges de Xostakóvitx per a aquest instrument no triaria el del final del primer moviment de la Vuitena, una música on es flaira sense parar l'olor del foc i on tot el paisatge sonor sembla amerar-nos la llengua amb el salnitre de la sang.


Per descomptat que no m'he oblidat d'un dels grans clàssics d'aquest instrument, el segon moviment de la Novena del gran Dvořák. Però, com diria Jordi Pujol, "avui, això, no toca". La melodia de corn anglès que més m'ha impressionat, la que m'ha acompanyat des de la meua adolescència, la que em va fer enamorar-me de l'instrument, és una altra. Eren els anys vuitanta del segle passat. Televisió Espanyola emetia una sèrie que ens reunia cada setmana, tota la família, hipnotitzats i bavejant al voltant del televisor: Wagner, amb Richard Burton i Vanessa Redgrave. Una sèrie que enfadà cò(s)micament la secta estúpida dels wagnerians fanàtics, i que a mi precisament em convertí en un perfecte captiu del compositor. La música que acompanyava les imatges era precisament la del biografiat, en versions de Georg Solti (es pronuncia "xolti"!!!) i la Filharmònica de Viena. Doncs bé, el moment de música que m'apassionava fins al deliri absolut era el principi del tercer acte de Tristan, on després d'unes oscil·lacions de la corda (sèptima de subdominant - tònica de fa menor) i un devessall de modulacions i cromatismes febrils apareixia una melodia solitària, descarnada i amarga tocada per un corn anglès que imita una d'aquelles xeremies de pastor medievals. Per a mi, un dels moments més alts de tota la història de la música occidental no accidental.



Una altra mostra commovedora de les virtuts d'aquest instrument ens la dóna, per descomptat, el gran Mahler, en un dels seus Kindertotenlieder: "Wenn dein Mütterlein, grandíssima música de cambra per a gran orquestra i veu intermèdia.



En la seua modèstia, el corn anglès és insubstituïble en aquest tipus de melodies, que a mi tant em fascinen. Després se n'ha abusat fins a l'enfit més esgotador en les bandes sonores per al cine, la qual cosa em molesta molt perquè ha banalitzat massa l'instrument i les seues melodies. Però allà on un gran compositor ha utilitzat el corn anglès com a solista, estigueu segurs que el resultat és corprenedor. I que conste que, per no fer-me pesat, avui no dic res de Bartók. Però...