Des de feia uns quants dies, havia aconseguit una certa sensació de tranquil·litat, de pau, de benestar. La negativitat havia quedat més o menys controlada. Per pura casualitat, buscant inútilment per Internet el famós pamflet de René Leibowitz Sibelius, le plus mauvais compositeur du monde, he fet sonar la Quarta simfonia d'aquest autor. De sobte, un calfred sord d'horror m'ha recorregut l'espina dorsal. Inesperada identificació, nociva i injustificable. Allà estaven els monstres, reunits en la seua pròpia caverna, pugnant per despertar-se. El tercer moviment se m'ha fet molt dolorós. Les sèptimes de l'oboè, cap al final del quart moviment, com ganivets que es claven en el cervell. El mezzoforte que tanca l'obra, aquest quieroynopuedo esgarrifós, m'ha deixat congelat. Quant de temps, Jean. Però ja em perdonaràs: la teua amistat només em convé amb una certa distància pel mig. Que no está el horno para bollos.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
1 comentari:
El teu blog està realment bé. Tanmateix, et voldria fer una observació. Sens dubte et semblarà impertinent, però t'asseguro que la dic amb el màxim respecte. Tinc la sensació que, de vegades, es com si et sentissis culpable de la teva pròpia brillantor, la qual cosa et porta a renunciar a la sobrietat analítica i a incloure aquestes desafortunades falques tipus "no está el horno para bollos", "¡Tú, al banquillo!", etc., les quals, al meu entendre, realment desvirtuen el contingut dels teus comentaris. Si tan sols poguessis embridar una mica els moments d'escalf, per dir-ho així, hispànic de la prosa, i mantenir-te en un nivell merament cordial, la cosa es deixaria llegir encara millor. A partir d'aquí em podria embarcar en una detallada anàlisi i denunciar que un dels principals problemes espirituals del país és el sentimentalisme, però em sembla que no és el moment. Salutacions i endavant.
Publica un comentari a l'entrada