Manifest

Fa algun temps, un bon amic per qui tinc un enorme respecte intel·lectual em va dir: "El post sobre Schubert i les tonalitats m'ha semblat molt interessant. Hi ha uns quants llibres de X, Y i Z que tracten sobre el tema, i tu has assenyalat coses importants. La veritat és que hauries de plantejar-te això del blog. Més que res per l'impacte, la difusió, l'efectivitat. El que podríem fer, nosaltres i unes quantes persones més, és pensar en la creació d'una bona revista de musicologia crítica, o de música i literatura i arts i cultura, una revista potent. Això del blog..." Hi vaig estar pensant durant mesos, els mesos en què no he escrit quasi res. I sí, m'ho he replantejat.
He fet explícit ací, per activa i per passiva, que no sóc un professional de la música, un músic, ni un musicòleg, ni res que no siga tan amateur com tot el que he fet en la meva vida fins ara. No és el moment de plànyer-me'n: no ho sóc, i tinc plena consciència que no ho seré mai. Aquest blog m'ha servit com una mena de desfogament intel·lectual i afectiu per a una bulímia musical que no fa altra cosa que augmentar amb el pas del temps. Hi he abocat reflexions serioses, assaigs de vegades amb ambició i generalment sense, aforismes, pamflets, provocacions abundantíssimes (fetes amb l'únic objectiu d'incitar a la discussió, i mai sense la idea petulant de voler dir l'última paraula i de saber-ne més que qui en sap), fantasies aproximadament líriques, crítiques de concerts o de discos, notícies musicals, diatribes personals o no, publicitat de qui s'ho mereixia, escrits d'amics que hi han col·laborat, i unes quantes coses més. Tot això té poc a veure amb la professionalitat i la investigació musicològiques, àmbits que les coses de la vida m'han allunyat definitivament, i als quals he après a renunciar amb llàgrimes amargues.
No ens posem melodramàtics, ara! La pura realitat és que tot el que apareix ací, i tot el que apareix en el llibre que se'n derivà, són opinions. Sí, senyors, l'assaig és opinió, doxa. No res més que això. Quan algú m'ho recorda per defensar-me dels eventuals atacs que han provocat aquestes opinions, ho fa sense saber que m'està recordant el caràcter subaltern i indocumentat de les "opinions". Però no n'hi ha més: un fatto é un fatto, com hauria dit el meu venerat Sciascia. Però el revers d'això és que, finalment, he après a conviure amb la idea que el que jo puga escriure sobre música serà o bé literatura, o bé divulgació, musicologia recreativa, tal com vaig deixar escrit en el llibre.
Primer que res: literatura, bona o dolenta, tant fa, però en qualsevol cas un esforç d'experimentació estètica per convertir en llenguatge la reflexió sobre les opinions. Aquest bloc ha estat fins ara un taller subterrani on he anat provant combinacions d'elements, modulacions del dial literari, provatures que em servien per a formar-me en aquest ofici de l'escriptura.
I la divulgació, un exercici degenerositat, una acció cívica fonamental, el fet (i el plaer) de compartir el que hom sap, poc o molt, no pas per crear-se una impossible imatge social de sabut, sinó per la convicció que ajudar a saber o excitar la curiositat dels altres té un valor immens en un món on sembla que imperen l'orgull de la pròpia ignorància i la barroeria més insultant.
Per tot això, imaginar-me a mi mateix amb la toga i el barret doctorals, en un projecte ambiciós, convençut de la gran importància del que hom sap i de l'enorme impacte que mereixen les seues paraules, imaginar tot això em resulta impossible. Per no dir res de la rigorosa periodicitat que exigeix una publicació seriosa, una regularitat sense la qual (i sovint també amb la qual, ai!) tota revista està condemnada al fracàs.

Fracàs és, precisament, una de les paraules massa habituals del meu discurs interior, i ja és prou i massa que li faça voltes en detriment propi. Em negue a fer-la aparèixer més en públic. Aquest blog no ha arribat més enllà d'una vintena de lectors, probablement, dels quals molt pocs han participat amb comentaris i anotacions. Acceptem les coses com són, sobretot quan no aspiràvem a més.
Doncs no, no senyor. Aquest blog continuarà sent el que era, una espècie de basar tan desordenat com despreocupat. Hi puc escriure totes les burrades que em done la gana, perquè no tinc una important imatge pública que haja de conservar. Hi continuaran afluint reflexions, exabruptes, confetis i serpentines intel·lectualoides diversos, i al ritme que les circumstàncies o les ganes ho permetran. En diverses ocasions he tingut la temptació de tancar el blog i dedicar-me al silenci fent altres coses, posem per cas, criant bonsais, com aquell. De fet, com un primer pas cap a això vaig deixar d'enviar, a la bona gent que em llegia, els correus electrònics de notificació de novetats. Però no: el blog continuarà sent el que era. Si algú vol pensar que la ignorància és molt atrevida, no s'equivocarà gens. Però ja sabeu com hi replica la pregunta "Big Bang": i què?