Per raons que no fan al cas, últimament estic sotmès a un bombardeig d'antigalles veritablement esgotador. Per compensar-ho, el que faig és tornar als clàssics, com una espècie de karma que evita la pèrdua de la perspectiva.
Per exemple, m'he entretingut comparant dues versions de la Sequenza VII de Don Luciano: una, la de la persona a qui estava dedicada, el supervirtuós i compositor Heinz Holliger, i l'altra, la que el 24 de setembre interpretà a la Philharmonie de Berlín el seu oboista principal, Albrecht Mayer. En la de Holliger es nota l'acuradíssim reprocessament d'estudi, a més del típic so una mica cridaner que el caracteritza i, sens dubte, el seu extraordinari domini tècnic. Ara bé, la de Mayer, enregistrada en una única sessió i amb el micròfon ben a prop de l'instrument, ens deixa palplantats, esmaperduts, sangglaçats i corpresos. D'acord, Mayer és (com alguns dels seus col·legues: Stephan Dohr, Emmanuel Pahud) una mica macarra, xulo i cregut. Però ja pot, ja. Si compareu aquesta gravació amb la partitura, observareu que alguns pp i ppp sonen mf. I és que tot no pot ser i, a més, en els registres extrems i en frullato dubte molt que les dinàmiques de Holliger foren "naturals". Però així i tot, com diuen allà, "Déu n'hi donet". A més d'això, aquesta gravació (que no trobareu en cap altre lloc de la xarxa a banda d'ací, naturalment) suggereix més observacions. Primera: Rattle fa una programació molt decent, molt poderosa, digna de la Philharmonie i d'un país civilitzat i culte. Compareu-la amb... amb... ja m'enteneu, no? I segona: fixeu-vos en la reacció del públic; he deixat tots els aplaudiments perquè jutgeu vosaltres mateixos. Com diu un col·lega meu, "mátame camión". A gaudir.
Una altra cosa que he estat assaborint és Michaels Reise um die Erde, la segona part de Donnerstag aus Licht, de Stocki. En aquesta part, el protagonista de l'obra circula homèricament pel planeta formant-se i buscant-se, en un viatge que té parada a Colònia, Nova York, Japó, Bali, l'Índia, Àfrica Central i Jerusalem. A banda del referent odisseic, hi veiem un interès per la diversitat de les cultures com a font de formació i de creixement. Mereixen un esment especial, al meu parer, sobretot el duo de clarinets sarcàstics i el duo de Michael (ací el grandíssim trompetista Marco Blaauw) i Mondeva. Els de La Fura, com sempre, grues amunt i grues avall, això és inevitable. Remarquem la perfectíssima bona forma en què es troben els de MusikFabrik en aquesta representació gravada a Colònia.
Reconec que l'estètica d'aquest macroprojecte de Stockhausen em sembla completament naïf, psiquedèl·lica, en alguns moments diria que daliniana i tot. L'eximi ciutadà de Sírius s'ha de reconèixer que vivia tancat en el seu món de fantasies gairebé infantívoles, i contrapesava aquest tancament amb una megalomania un punt trista i tot. Però el "seu" és un món ben particular, bigarrat, sorprenent, i paga la pena deixar-se endur per aquesta creativitat tan fecunda. Millor aquesta bogeria innòcua que no el que tenen al cap els de la incomparable Universidad de la Rioja, per als quals un manuscrit del segle XIII és muy moderno (sic!!!!).
Si voleu més informació sobre Licht, qui realment en sap és Vicent Minguet, que té aquest article penjat a Internet.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
5 comentaris:
Dos obras muy bellas.
Ben avinguts Berio i el nostre amic de Sírius!
La veritat és que de la versió de Mayer de la Sequenza VII el que més em sorprén inicialment és que l'interpreta amb moltíssima flexibilitat. El tempi és molt més lent que el que marca la partitura (on s'especifica els segons que ha de durar cada compàs!), i per tant el resultat és uns 3 minuts més que el de Holliger. Hi predomina en Mayer una voluntat expressiva que m'encissa, i no per això es veu tècnicament ressentida la interpretació de l'obra. Assoleix un aspecte diferent, però crec que perd un punt d'aquell virtuosisme impossible, d'aquella tensió que Berio pretenia crear entre l'instrument, la partitura i l'intèrpret. Al cap i a la fi hi ha un aspecte teatral a totes les seqüències, i tot i que en aquesta no hi siga manifest, no per això deixa d'existir. Aquest aspecte teatral jo sempre l'he vist ací en la tensió que es crea i s'acumula a mesura que s'avança en l'obra sempre que es segueixen les indicacions de tempi de Berio. Tanmateix, la qualitat oberta de la peça en el sentit d'Eco, és a dir, la flexibilitat que la interpretació admet, dóna com a resultat versions molt més expressives com la de Mayer, que subratllen aspectes no menys interessants. Val a dir que Holliger tampoc respecta 100% la partitura, però la tarja de dedicatari i inspirador d'aquesta polifonia virtual li dóna dret a tot. Una tercera versió, la de l'oboè de l'EIC a DG, Laszlo Hadady, em sembla ideal tècnica i expressivament, tot i que alguns la titllarien d'un punt freda... és el que admeten les grans obres, interpretacions sensiblement diferents que no sempre les desmereixen, sinó que hi remarquen aspectes interessants i amagats de les mateixes.
Sobre el cavaller de Sírius, què hi direm?
Ben cert és tot això que comentes, K., a l'entrada. Al seu pensament hi havia de tot, i el teatre que ideà té també una gran gust kitch, potser perquè ell mai va deixat d'ésser un hippie dels 60, supervivent de la guerra com ningú i, a més a més, com algú diria, "venido a más". Res de tot això desdibuixa la realitat, a saber, una obra impressionant que culmina amb aquest Licht que el va mantenir ocupat gairebé 30 anys. Però això és només la part recent de la història del cavaller. Abans de Licht hi ha tot un món, amb poca o ninguna megalomania i sonoritats ben interessants. Què hi diré jo, que en sóc part implicada...
A mi, ambdues interpretacions de Berio m'agraden. S'ha de reconèixer que, malgrat el seu supervirtuosisme, el so aspre de Holliger és avui cosa del passat. D'altra banda, no hem de perdre de vista que ell ho gravà en estudi, mentre que el Mayer ho fa ací a pèl i en públic. Que la coincidència de segons no siga exacta, francament, no crec que hagués enfadat gaire l'autor, perquè amb una versatilitat i un so tan extraordinari l'obra guanya molt atractiu. És clar, hi ha la partitura, que mana, i aquest paràmetre està clarament establert, etcètera. Però aquesta és una controvèrsia tan vella com la música, com qui diu.
Quant a Stocki, bé, el necessite menys sovint del que es pensen alguns, però sí, de tant en tant és un desintoxicant ben rebò.
Estic d'acord amb tu, no crec que Berio s'haguera enfadat per aquesta versió tres minuts més llarga de Mayer. És més, potser li haguera escrit una obra a ell i no pas a Holliger :-)))
Muy bueno lo suyo, oiga!
Publica un comentari a l'entrada