1. Vivim en un etern entre
El Tableau für Orchester de Lachenmann (1988-1989) representa un exemple d'allò que la carcúndia romanticòmana és incapaç ni tan sols d'imaginar: que la veritable avantguarda, tret de moments i casos concrets, opera sobre la base del coneixement de la tradició. Com en allò de la Gestalt sobre el fons i la figura, les aportacions es fan des d'una continuïtat que, alhora, impugnen. En el Tableau sentim ara i ades tríades completes, acords de quarta, de quinta, de tercera, però això conviu en el mateix àmbit que l'exploració de l'anatomia del so en cada instrument: boquilles bufades en el metall, digitacions sense vibració en la fusta, l'arc darrere del pont en la corda, etcètera. En conjunt, una sensació d'estranyesa en què els acords han perdut la seua antiga funció tonal, i queden equiparats a l'anatomia del so típica de Lachenmann. Podríem dir que aquesta és una obra conservadora, però en la mesura que manté recursos de la tradició. Ara bé, pensem-hi: en aquesta preciosa obra, un veritable conservador o un reaccionari no hi senten res en absolut.
Així li sonava el Tableau de Lachenmann a la Filharmònica de Berlín el passat 5 de novembre, dirigida per Sir Simon:
2. Els nostres clàssics (again)
Fa unes setmanes us parlava de la Sequenza VII tocada per Albrecht Mayer. D'aquella interpretació (en directe, no ho oblidem), trobe especialment lloable l'intent d'humanització duta a terme amb un enfocament molt flexible de la relació amb la partitura. Una cosa semblant podem sentir en la Sequenza VIII, magistralment tocada al violí per Andreas Buschatz fa uns dies, el 10 de desembre. Una vegada vaig dir a uns amics que la música antiga l'haurien de tocar especialistes en contemporània "reciclats"; de la mateixa manera, la música contemporània guanya molt quan la toquen els bons instrumentistes de la "convencional". És una boutade, per descomptat, però ja sabeu que darrere de cada hipèrbole s'amaga una veritat.
3. El silenci i el cant
"El silenci de les sirenes
Prova del fet que també mitjans insuficients, puerils i tot, poden servir de salvació:
Ulisses, per tal de protegir-se de les sirenes, va embotir-se de cera les orelles i va fer que l'amarressin al pal de la nau. És clar que semblantment haurien pogut fer ja des de sempre tots els viatgers, llevat d'aquells a qui les sirenes havien ja captivat de lluny estant, però era cosa sabuda arreu del món que això no constituïa el menor ajut. El cant de les sirenes ho penetrava tot, l'abrivada passió dels seduïts hauria trencat encara més que els mateixos pals i cadenes. En tot això, Ulisses no hi pensava, encara que n'hagués sentit a parlar. Confiava cegament en la seva mica de cera i en el seu feix de cadenes, i càndidament joiós d'uns tan migrats mitjans va anar a l'encontre de les sirenes.
Ara, les sirenes tenen una arma encara més temible que el cant, a saber, llur silenci. No s'ha donat mai el cas, potser imaginable tanmateix, que algú se salvés de llur cant; de llur silenci, però, segur que no se n'ha salvat mai ningú. Res de terrenal no pot resistir-se al sentiment d'haver-les vençudes amb la pròpia força, a l'arravatadora arrogància que en resulta.
I, efectivament, quan Ulisses va fer-hi cap, les impetuoses cantants no cantaven, ja sigui perquè creguessin que aquest adversari només era ja abordable per mitjà del silenci, ja sigui perquè la visió de la benaurança que reflectia la cara d'Ulisses --que no pensava sinó en la cera i en les cadenes-- els fes oblidar de tot cant.
Ulisses, però, per dir-ho així, no el va sentir, llur silenci, va creure que cantaven i que només ell estava protegit de sentir-les. Fugisserament va veure de primer les contorsions de llurs colls, la respiració fonda, els ulls plorosos, la boca mig oberta, però va creure que tot això s'adeia amb les àries que imperceptiblement ressonaven al seu entorn. Aviat, però, al seu esguard fix en la llunyania va relliscar-li tot, davant la seva resolució les sirenes van desaparèixer, i just quan els era més a prop va deixar de tenir-ne esment.
Elles, però, més formoses que mai, s'allargaven i es regiraven, deixaven onejar desplegada al vent l'horripilant cabellera i estenien lliurement les grapes damunt les roques. Ja no volien seduir més, tan sols volien encalçar tant de temps com fos possible la brillantor d'aquell parell d'ulls d'Ulisses, tan grossos.
Si les sirenes tinguessin consciència haurien estat llavors aniquilades. D'aquí, però, que continuessin existint, només Ulisses va fer-se'ls escàpol.
Sobre tot això, d'altra banda, ens n'ha pervingut un epíleg. Ulisses, diuen, era una tal mena de guineu, que ni la deessa del destí no va poder penetrar en el seu interior. Encara que això ja no pugui comprendre's humanament parlant, potser va adonar-se realment que les sirenes callaven, i els va afrontar, a elles i als déus, el procediment aparencial susdit només a tall d'empara."
Franz Kafka, "El silenci de les sirenes". Trad. J. Murgades.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
11 comentaris:
Aprovecho este posteo —tan personal y tan suculento como todos los demás— para ofrecerte mis mejores deseos para ti y tu familia en esta Navidad, agradeciéndote el maravilloso trabajo que realizas en este blog, sobre todo la manera propia y cálida con que compartes las sensaciones provocadas por la música en ti, es decir, aquello que la hace una experiencia irrepetible. Aunque este año he dejado casi ningún comentario —me he movido desde el sonido al silencio...— no creas que me pierdo tus entradas; al contrario Así pues, un abrazo!
Gracias, Joaquín, y los mismos deseos que me formulas tú te los reenvío con renovadas gratitud y amistad. No te preocupes por los comentarios, porqué sé que estas ahí, y te tengo en mente como uno de los lectores fieles. Por otra parte, en tu blog hace tiempo que soy también un consumidor pasivo, pero ya sabes que a menudo me dejo caer por allí. Feliz año nuevo, amigo.
Las dos piezas me han parecido muy interesantes. La de Lachenmann no la conocía, pero no me ha defraudado: creo que a Adorno lo hubiera enamorado, este compositor, que a mí me encanta. De la pieza de Berio, llama la atención la respuesta del público: ciertamente, estos monólogos del italiano, en directo, deben de causar auténtica locura, a poco que se tenga sensibilidad para este tipo de música.
Efectivament, la creació de Lachenmann és digna del millor de la música europea dels darrers decennis. Sentir-la tocar als berlinesos és tot un goig, i un luxe.
Quant a les sequenze estic totalment d'acord amb tu; faltaria veure quina seria la reacció de determinats públics. Si recordem el que va passar amb les dues visites de Boulez a València, la cosa fa feredat.
Hola, companys,
jo no estic d'acord que a Adorno haguera enamorat la peça de Lachenmann.
Ambdós van creuar-se en més d'una ocasió a Darmstadt als anys 60 i no en queda un epistolari memorable.
Adorno sempre va escometre contra les avantguardes post-webernianes. Per a ell el model era l'expressionisme atonal de Schönberg. Tant el serialisme integral (representat també per Nono, mestre de Lachenmann) com els seus fills no eren de l'estima de l'estètica negativa de'n Teddie.
Més enllà d'això, potser sí que simpatitzaven quant a una certa comprensió marxista de la història, però en allò referent a estètica musical la línia representada per Lachenmann s'allunya molt de la que solicitava Adorno, tant als seus escrits com a les seues proclames i intervencions públiques.
Altra qüestió, no menys punyent, és el fet que la música i el pensament de'n Lachenmann gaudisquen o no d'un mínim nivell d'enteniment per aquestes latituds. Els discs i les grabacions arriben, com ara tot, gràcies a internet. Però poc o res es sap sobre els escrits de Lachenmann, on hi resumeix bona part del seu pensament estètic i crític, d'un nivell finíssim i en molts aspectes més elaborat que el de Boulez. De tot això, res de res. I com diria algun fallero: ni falta que fa, al foc!
És una llàstima, perquè donaria les eines necessàries per a discutir moltes coses, aquesta d'Adorno entre d'altres.
Salut!
V.
Segurament tens raó, V.
Mi propósito para el año que viene: Un post tuyo diario :P
Ja m'agradaria, JC, ja m'agradaria, però potser la clientela se'm cansaria massa prompte... Bon any!
Ara, vés per on, ens serien ben útils les intervencions de visitants d'aquest bloc que ja fa molt de temps no es deixen sentir, sobretot amb l'ocasió del tema Lachenmann/Adorno. Em refereixo al Josep Sanz, que coneix bé al de Stuttgart.
Jo només em limite a dir allò que sé. Adorno sempre va reclamar el paradigma de l'atonalisme de Schönberg com a model, amb tot el que comporta d'un us del llenguatge musical encara associat a una comprensió de la forma lligada a la tonalitat (encara que sintàcticament no la fera servir), per no parlar a nivell semàntic.
Per la seua banda, Lachenmann intenta carregar-se l'aura que ha acabat apoderant-se de cada instrument, la qual té en la tradició una aliada de luxe. Així, el quartet de corda, un dels "instruments" modèlics de la tradició, esdevé en mans de Lachenmann purs enderrocs difícils d'identificar a nivell auditiu. Deconstrueix així una tradició, la desfà, re-inventant l'instrumnt amb tècniques instrumentals novedoses. No de bades a algú se li va ocórrer titllar allò de "música concreta instrumental". Fins aquells moments només amb l'electrònica s'havia aconseguit una sonoritat semblant. Potser Cage, amb els seus experiments havia aconseguit certs resultats vistosos, però lluny d'esdevenir un tot estructurat.
Al cap i a la fi Adorno era marxista de lletra, però en allò referent a la música era fins a cert punt conservador (les darreres obres de Webern li semblaven excessivament agosarades). Lachenmann sí que era marxista, i dels bons :-)
Allò del post diari no cal, però jo crec que el públic ja reclama que estrenes el 2012. De tota manera, gràcies pel que has escrit fins ara.
Sí, tens raó, Irene, moltíssima raó. Però tinc una temporada de bloqueig que no sé com liquidar. Espere que en breu tindré alguna cosa per al meu respectable públic. Per cert, benvinguda i gràcies mil per recordar-m'ho.
Publica un comentari a l'entrada