In memoriam Dietrich Fischer-Dieskau (1925-2012)
Home de musicalitat immensa, inexhaurible; veu càlida de baríton, dominada fins a la més absoluta perfecció; la màxima intel·ligència en l'expressió, una professionalitat que res no va malmetre mai; músic honest i seriós, persona d'immensa cultura i sensibilitat; cantant que ho vocalitzava absolutament tot de manera diàfana i transparent, al contrari del que fan molts mamarratxos rics i famosos; un dels músics més grans dels darrers cent anys, i tanmateix... una persona accessible.
Der Leiermann
Drüben hinterm Dorfe
Steht ein Leiermann,
Und mit starren Fingern
Dreht er was er kann.
Barfuß auf dem Eise
Wankt er hin und her,
Und sein kleiner Teller
Bleibt ihm immer leer.
Keiner mag ihn hören,
Keiner sieht ihn an;
Und die Hunde knurren
Um den alten Mann.
Und er läßt es gehen,
Alles wie es will,
Dreht, und seine Leier
Steht ihm nimmer still.
Wunderlicher Alter,
Soll ich mit dir geh'n?
Willst zu meinen Liedern
Deine Leier dreh'n?
Wilhelm Müller
L'home de l'orguenet
Lla on s'acaba el poble
Hi ha el de l'orguenet,
I amb els seus dits rígids
El que pot va fent.
Peus que el gel calciguen,
Vaga amunt i avall,
I un plateret porta
Que buit s'ha quedat.
Ningú no l'escolta,
No el mira ningú,
I el vellard envolten
Gossos fent lladrucs.
I ell deixa que vagi
Tot com vulgui anar,
Toca i toca l'orgue,
Que no para mai.
Ancià insòlit,
Amb tu hauré d'anar?
Voldràs al meus sons
L'orgue teu sumar?
XXIV Stojąc przed witryną, w jej lustrzanym tle
widzę kątem oka kubek w kubek mnie.
Wielkie podobieństwo, do złudzenia aż,
gdyby nie ta zmięta, postarzała twarz;
na wkroczeniu w starość przyłapana twarz.
W uszach tkwią słuchawki, więc na sercu ma
kieszonkowe radio – znowu: tak jak ja.
Mógłbym się założyć o Nic lub o Byt,
że nie słucha rapu z kompaktowych płyt;
prędzej już Schuberta – to ten chyba typ.
Więc to prawda, bracie w zwierciadlanym szkle?
Mam jakiegoś ciebie, masz jakiegoś mnie?
Stanisław Barańczak (1946), Podróż zimowa. Wiersze do muzyki Franza Schuberta (1994).
XXIV
A l'escaparata, amb el seu fons d'espill,
una tassa de reüll veig, i jo allí.
Rostre tan semblant que fins pot enganyar,
si no fos perquè el tinc tan vell i arrugat;
enxampat quan cada cop més vell es fa.
Porta auriculars, per tant al seu cor hi ha
una petita ràdio --de nou, jo igual.
Podria apostar pel Ser o pel No-Res
que no escolta rap gravat en un CD;
Schubert, més aviat: aquest li para bé.
És cert, doncs, germà d'aquest vidre espillenc?
Que jo et tinc a tu, que em tens potser a mi?
Stanisław Barańczak (1946), Viatge d'hivern. Poemes per a la música de Franz Schubert (1994).
Entrades
3 comentaris:
Hace apenas un mes, escribí a una amiga lo siguiente: "Algo similar me pasó hace un par de semanas con Fischer-Dieskau. Íbamos en el coche, puse Radio Clásica y enseguida lo reconocí cantando alguna cantata de Bach. Era impresionante: parecía que, en lugar de cantar, esculpiera las palabras y las frases con el cincel de Miguel Ángel". Ha muerto un auténtico gigante.
Completament d'acord amb vosaltres. Aquest home era un regal, i no sols per a l'oïda: una combinació magistral de sentiment i intel·ligència, d'intel·ligència feta veu, i resulta difícil imaginar-se moltes obres cantades per algun altre que no sigui ell, amb la precisió i l'honestedat que el caracteritzaven.
Gràcies per l'homenatge, emocionat i merescut. La teua aventura de descobriment de la música, que és igual que la meua, que la de tants de la nostra generació i origen social, em recorda unes paraules del mestre, i ens l'aproxima més, si cap, ara que ja no està. En una sèrie d'entrevistes, publicades en un llibre, deia: "Meine erste Empfindung schon als Kind war, dass ich Musik brauche, und zwar gute Musik. Ich brauchte sie, damit ich mich mitteilen konnte. Ich habe dannach gesucht, habe ein Stück nach dem anderen gefunden, das mir mehr gab und bedeutete, als ich zu hoffen gewagt hatte (...). Ich weiß nicht, ob Sie nachvollziehen können, dass darin für einen jungen Menschen ein ungeheures geistiges Abentur liegt". (D. Fischer-Dieskau, Musik im Gespräch. Streifzüge durch die Klassik mit Eleonore Büning, München, Propyläen, 2003, p. 137). Perdoneu-me la traducció maldestra i apressada: "Ja de xiquet el meu sentiment primer era que necessitava música, o siga, bona música. La necessitava per poder comunicar-me. A partir d'ací vaig cercar, vaig trobar una peça rere l'altra que sempre em donava més i que sempre significava més del que havia gosat esperar (...). No sé si pot comprendre quina mena d'immensa aventura espiritual suposa això per a un jove".
Realment, una gran persona, a més d'un immens artista, com et va demostrar quan iniciaves eixa aventura que, segur, li degué recordar la seua pròpia.
Publica un comentari a l'entrada