So i Silenci havia d'estar parat unes setmanes més, per manteniment i per renovació de materials, però la realitat supera totes les previsions, expectatives i fantasies. Ahir, mentre els meus amics i jo inauguràvem una nova universitat lliure parlant sobre música, moria a Dresden el compositor Hans Werner Henze. En certa manera, Henze era un reaccionari: havia reaccionat contra la propaganda dominant en la música culta de la seua joventut, la ideologia del progrés com a dogma cec, la petita màfia del "amb nosaltres o contra nosaltres", la religió de l'avenç com a destrucció del passat. Es va adonar que ell no encaixava amb allò. Però el seu país natal tampoc no encaixava amb la llibertat, ni tan sols després d'una guerra mundial. Homosexual i comunista, per a ell l'Alemanya dels anys cinquanta continuava sent una presó. I se'n va anar, sud enllà, on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Des del Golf de Nàpols va continuar produint --sobretot l'especialitat de la casa: música per a l'escena--, i sorprenentment començà a organitzar tinglados de promoció de la música contemporània i dels nous talents.
Henze era una esponja estilística. Molt abans que ningú teoritzés la postmodernitat estètica, amb el seu delit per la barreja d'estils, la paròdia, la ironia, el pastitx, la citació descontextualitzada, etc., Henze ja havia decidit que ell prendria de cada cabàs el que li convingués, sense deixar-se dur per dogmes de cap mena. La seua música és, per a mi, una mena de fascinant basar vintage atapeït fins al caramull de coses, algunes de realment ben boniques, d'altres que no saps què collons fan allà, d'altres que et recorden coses que tenies a casa quan eres un infant, de tant en tant t'hi trobes un producte supermodern (de segona mà, sí, però funcional), i, en fi, et podries passar una eternitat tafanejant entre les coses que vas trobant en aquella botiga moruna. Sí, ja ho sé: amb el que trobes en aquella tenda bigarrada, anàrquica i antiquada no pots fer un coet superpotent i anar a la Lluna, però ¿per quina raó hauria de tenir ganes d'anar a la Lluna tots els dies? A mi, els basars d'antiguitats i retro m'encanten, què voleu que us diga. I Henze és més o menys això. Un paper que amb dignitat segurament només podia fer ell, de la mateixa manera que el rol de comunista de pedra picada, castrista démodé i revolucionari de paper pentagrama només el podia fer ell (i don Claudio, també, des de la tarima). En aquest sentit era irrepetible, sens dubte. I per això mateix li dediquem unes paraules de record i de comiat, perquè els irrepetibles s'ho mereixen.
Aguanta, Pierre! Aguanta!
Entrades
6 comentaris:
Se nos van todos, sin remedio, y el sentimiento de orfandad y de responsabilidad no deja de crecer.
A mi m'ha afectat també aquesta pèrdua. No fa poc em vaig entretenir molt llegint els seus escrits sobre música i política (en alemany, clar...). Henze tenia un sentit de l'humor únic i sabia dir les coses de manera que tots els qui el volien entendre l'entenien. Musicalment no tinc una afinitat forma amb la seva obra, però hi han partitures que m'encissen. Impressionant el sentit del teatre que tenia i la força que va manifestar fins fa quatre dies, quan, ja afectat d'una ceguesa molt avançada, es plantà a Madrid per a aquella "carta blanca" que li feu la Nacional, amb Pons al capdavant. S'edità la traducció d'aquella noveleta-dietari que són els seus "Reisenlieder mit böhmisschen Quinten", però tot quedà en això. No sé si algun dia algú el fixarà en res més que l'amistat amb Ingeborg Bachman e tutti quanti, però Henze soltava veritats que no tots estaven disposats a admetre. Pierre sempre el va combatre, des dels temps dels anys daurats de Darmstadt. Potser perquè no creia en la panacea serial? En tot cas, una veu original, lliure i ferma. Escolteu el seu Requiem, en l'enregistrament de l'Ensemble Modern, és espatarrant!
Tots dos teniu molta raó. D'una banda, per molt que coneguem les lleis de la natura, cada pèrdua d'aquest calibre ens espanta i ens deixa un regust molt amarg. De l'altra, encara que un autor d'aquests no represente una aposta estètica convincent sempre, o convincent del tot, l'admiració pels seus assoliments i pel seu paper històric és inevitable. Les lluites entre figures com aquestes formen part d'una comèdia humana que els espectadors fem bé de mirar-nos amb distanciament i curiositat alhora (al marge de les misèries que puguen contenir). En efecte, l'obra de Henze té un sentit teatral extraordinari, i el Rèquiem n'és un dels millors exemples. Però a mi també m'agraden les simfonies.
Pel que ha pogut saber un servidor, avui se celebra el funeral en memòria de Henze. Serà a Marino (afores de Roma) a les 15h00. La celebració serà a la casa que el compositor tenia allí, i després es traslladaran al cementeri de Marino, on serà enterrat. Un alemany més que descansa en terres italianes. Si algú es troba per allà i vols asistir, ja ens contarà quines cares es deixen veure.
Ja ho deia Guillem, en queden menys.
Ara se'n va Elliott Carter, un dels degans de tots els que quedaven. Més orfes, més sols.
http://www.nytimes.com/2012/11/06/arts/music/elliott-carter-avant-garde-composer-dies-at-103.html
Collons, no done abast! Al ritme que va la cosa, l'únic que ens sobreviurà és Luis Cobos. Caguendéu, quina misèria. I quina solitud.
Publica un comentari a l'entrada