La Morralleta (sardana de disseny)

(Advertiment inicial: en blogs com aquest, les anotacions llargues, especialment si demanen diverses audicions, són les més desagraïdes de totes: a l'autor li donen una enorme quantitat de faena, costen d'escriure i de "preparar" tècnicament, i després la majoria dels lectors les deixen estar, o les llegeixen només per damunt, o tarden uns quants dies a llegir-les i encara uns dies més a comentar-les. Però, què voleu que us diga, a fer la mà, a mi ja em dóna igual tot, de manera que, sí, torne a Bartók, torne als textos llargs i laboriosos, torne a la discografia comparada. Com diuen els mallorquins, i a ca una puta. He dit.)

01. Bartók
Una de les grans obres mestres de l'etapa madura de Bartók és la Sonata per a dos pianos i percussió (1937). Després de la impressionant Música per a corda, percussió i celesta, Paul Sacher li havia fet un segon encàrrec, i Bartók va estar dubtant sobre el format de la nova obra, la instrumentació i el nom. Durant algun temps, la sonata va ser per a ell un quartet per a dos pianos i percussió, i aquest era el nom que li donava en les cartes a Sacher. Però les dificultats d'execució de l'obra, amb els percussionistes atenent set instruments diferents amb molt poc de marge de maniobra, van fer pensar en la possibilitat de deixar obert el nombre de percussionistes, que eventualment podrien ser-ne tres. I així és com dissortadament desaparegué del nom de l'obra la paraula quartet, que evidenciava el caràcter innovador, experimental i fins i tot provocatiu d'aquesta sonata (en comparació amb el discurs musical dominant aleshores, evidentment).

La configuració instrumental de l'obra s'explica per dues raons. En primer lloc, i principalment, per exigències artístiques: l'interès pel ritme, per la varietat tímbrica i per la sonoritat seca imposava una vegada més l'ús de la percussió, però la combinació entre dos pianos i dos (o tres) percussionistes també feia que l'obra fos molt portàtil i fàcil d'oferir gairebé en qualsevol sala mínimament decent. Bé, fàcil de muntar, caldria dir, perquè el mateix Bartók era conscient, des del principi, que la sonata plantejava importants dificultats tècniques, d'execució, que ell mateix va comentar en la seua correspondència: per exemple, la disposició polirítmica d'alguns passatges del primer moviment (com ara el tercer tema, en que dins un 9/8 combina blanques, negres i negres amb puntet [84 i seg.], i sobretot durant la reexposició d'aquest tema, que planteja un desfasament o "doble monòleg simultani" entre la melodia de cada piano i la del xilòfon [301 i seg.]). Fins a tal punt resultava difícil per als instrumentistes de l'època, que en l'estrena de Budapest hagué de participar Ernest Ansermet dirigint el quartet. Els músics tenien dificultats per a aprendre's els clusters en constants progressions paral·leles, per a gestionar a temps tota la bateria d'instruments de percussió i, sobretot, per a tocar conjuntats. En segon lloc, Bartók també tenia un propòsit pragmàtic per a triar aquesta disposició instrumental: des de feia temps volia que la seua segona muller, Ditta Pásztory, aparegués amb ell als escenaris i prengués volada la seua carrera com a instrumentista.

Bartók va convertir la sonata en un concert per a dos pianos i orquestra, però no arriba a resultar convincent, en la meua opinió. Les intervencions de la percussió són intransferibles, i les parts de piano estan tan pensades per al piano que no deixen gaire marge per a la instrumentació.

Seria pretensiós i arrogant, per la meua part, de voler alliçonar ningú sobre com caldria tocar aquesta obra. Els crítics discogràfics fan tots això, o gairebé tots, i per això no m'interessa la crítica discogràfica. Només puc dir què espere sentir jo quan escolte aquesta obra, en directe o "en llauna". I no crec que siga gens difícil d'imaginar. Pensem en l'Allegro barbaro o en els concerts per a piano: quina és la sonoritat que demana aquesta música? Tal com deia algú, el piano de Bartók és veritablement un instrument de percussió, i ha de sonar com a tal. La grandesa de l'estil bartokià radica justament a explotar aquesta estètica de la sonoritat dura, seca, desproveïda de sentimentalisme. La percussió hauria de tenir un paper fonamental, no pas una presència purament decorativa sinó narrativa. Per a mi ha de ser agressiva, tant en els atacs com en l'agògica, i els pianos han de defensar-se'n utilitzant el seu mateix llenguatge. En el segon moviment, aquesta "música nocturna" típicament bartokiana, tots els matisos tímbrics de la percussió han de ser audibles, tot destacant la importància fonamental del xilofon. En el tercer moviment, l'estètica de divertiment hauria de sonar una mica a l'estil de les "danses de la mort" que pintaven els medievals: grotesc, descarnat i amb molt de swing. Com a exercici auditiu, us presente ací uns quants comentaris sobre les sis versions que tinc d'aquesta obra. Les he manipulat de manera que em resulten "anònimes" a l'hora d'analitzar-les amb la partitura a la mà. Aquests en són els resultats.


Gravació A

El primer moviment comença amb un tempo bastant més lent (corxera=circa 58) que el que demana la partitura (=circa 70). Sona realment pianística: els intèrprets no amollen fàcilment el pedal (per exemple, al final del c. 31). Però s'ha d'admetre que són pianos molt ben tocats, amb gran sensibilitat. Una altra qüestió és si l'obra demana realment això. Hi ha una certa tendència a abusar del tempo amb reduccions operades abans d'hora (finals del 79). Aquest defecte està bastant estès entre els intèrprets de la sonata. La percussió és en general discreta, tret d'algunes aparicions més notòries. Així, per exemple, ens passem una part de l'estona esperant que en algun moment destaquen més les timbales. Un altre vici habitual: inserir comes de respiració inexistents (160). El segon moviment s'enceta, novament, a una velocitat notablement menor que la que es demana (46 pulsacions en comptes de 60). Els protagonistes absoluts són els pianos, i la percussió es manté en un paper molt secundari durant bona part de la peça, fins que recuperen una certa importància a partir del clímax. Absoluta discreció en el bombo i en les timbales, massa discreció per al meu gust. En el tercer moviment descobrim el plaer del contrast: comença molt ràpid, i el xilòfon sembla tornar amb la intenció de recuperar el temps perdut en els moviments anteriors. Els pianos, però, estan encantats reproduint el legato de fraseig perquè saben que dominen la situació. I així és, probablement he sentit poques versions tan clarament pianístiques i poc percussives. El que es guanya per un costat es perd per un altre. En general, al so li falta immediatesa, presència, la sonoritat és opaca i llunyana, i els qui surten perdent són sobretot els instruments de percussió. Massa pianística, massa llunyana, massa neutra. Sí, els pianos estan molt ben tocats, però la interpretació i la versió sembla que tenen poc a veure amb el foc interior i l'autenticitat de l'obra. Apta només per a oïdors reticents, en la meua humil opinió.


Gravació B

L'enregistrament resulta una mica metàl·lic, i probablement és per això que els instruments de percussió tenen una sonoritat pobra en harmònics. Però els pianos sí que "sonen a Bartók" en aquesta gravació, lluiten contra la percussió en el terreny de la percussió, estan tocats amb sobrietat i tenen swing. Hi sentim una percussió clara, agressiva, transparent, amb el tocco sec i la presència necessària. Pianos i percussió es nodreixen mútuament. El tempo és, en tots els moments, molt correcte, amb un escrupolós respecte de les demandes de la partitura. Tornem a trobar-hi en algun moment l'inveterat costum d'avançar els canvis de tempo (per exemple, en el primer moviment, 2 compassos abans del 328). Es nota que els percussionistes són músics d'altíssima qualitat: escolteu, per exemple, en el primer moviment el clímax, o el fugato, amb una intervenció realment admirable de les dues caixes.
El mateix podem dir del segon moviment, ben construït quant als tempos. La percussió crea un embolcall tímbric fascinant, en aquesta "música nocturna". La secció B ("Un poco più andante") comença una mica més lenta del que caldria, però aviat es recupera. En el clímax destaca l'assertivitat del xilòfon, i en el "Più mosso" sentim la sonoritat que pertoca a una obra com aquesta. Només tinc algunes reserves respecte del paper del xilòfon en alguns passatges del tercer moviment (177 i seg.), que em sembla fluix. Per contra, el triangle està tocat en aquest moviment amb una perícia sorprenent.

De seguida he reconegut aquesta gravació, que és una de les meues preferides. Però de moment no diré quins en són els intèrprets. En qualsevol cas, per a mi és així com cal que sone la sonata. Aquesta és una versió absolutament de referència.



Gravació C

És aquesta la versió ben enregistrada de l'anterior? Evidentment és una broma, però té un sentit: tret d'algun passatge de caixes massa discret per al meu gust, la versió C reuneix tot de qualitats: una sonoritat no gens complaent en els pianos (sense arribar a l'austeritat espartana de la versió B, però menys "pianística" que d'altres), una percussió exacta i potent, exactitud, colps secs i exactes... L'enregistrament és clar i té presència, immediatesa. Bé, sí, m'agraden més els pianos de B, però el so bonic dels d'aquesta versió és una temptació difícil d'esquivar. Veritablement molt ben tocada, sí senyor. Tempos respectuosos i sense prendre's massa llicències, tret d'algun avançament (allargando 2 compassos abans de 273 en el primer moviment). En algun moment es troba a faltar més contundència en les timbales (no sent jo un fff en 286, per exemple), però en altres moments dóna la talla (415-417). L'ambient de la percussió en el segon moviment és també molt encertat (excel·lent el bombo, per exemple en 38 i seg.). La secció de percussió es llueix en moments com ara el clímax dels compassos 61 i següents). El tercer moviment té una petita tendència als tempos més accelerats, però està molt controlada. La percussió torna a oferir-nos una lliçó de musicalitat. Extraordinari el xilòfon (per exemple en 106).

Al meu parer, una de les gravacions més excitants i encertades.


Gravació D

La impressió general és positiva amb reticències. En aquesta gravació, la peça sona molt correcta, tot sembla ben posat, ben pentinat, sense ni un sol cabell fora de lloc, la percussió sona a percussió, els pianos sonen a pianos, ni tot bonic i frasejat ni tot aspre i sec, una ració de cada cosa perquè ningú no quede descontent. Els pianos, efectivament, oscil·len entre alguns picats sorprenents (I, 229 i seg.) i un cert plaer en el legato (III), és a dir, una tercera via que no acabe d'entendre. Així, la percussió a vegades s'agraeix per la seua proximitat, i a vegades la trobes a faltar perquè ha desaparegut. Pocs escarafalls trobe jo en aquesta gravació que sembla interessada sobretot a subratllar tàcticament els clímaxs de cada moviment, realment reeixits. El maneig dels tempos és, diguem-ne, fluid, una mica arbitrari: lent en els inicis del primer i del segon moviment, massa ràpid (144 en el tercer), amb invencions de collita pròpia com ara un ritardando en el 286 del tercer. No acabe d'entendre aquest costum persistent de crear hiats en alguns passatges, costum de què abusa aquesta interpretació (I, 104-105 i 263-264; II, 27-28). El caràcter irregular d'aquesta versió es pot exemplificar amb les intervencions del xilòfon: discret en el primer moviment, en el segon sembla despertar-se a partir del c. 45, i en el tercer torna a eclipsar-se una mica fins al compàs 248.

En conjunt, tot i que em sembla que no està malament, a mi no m'acaba de convèncer. Un exemple de "Bartok internacional" o "cosmopolita"? O potser una mostra de professionalitat distanciada, simplement.


Gravació E

Sembla com si hom hagués fet aquesta gravació expressament per pal·liar els defectes de les altres gravacions modernes. Sense arribar al desitjable nivell d'agressivitat i de mordent de l'enregistrament B, cada vegada que escolte aquesta versió em fa l'efecte que tot és com cal, i, a més a més, amb una presa de so excel·lent. Els pianos, que com els violoncels solen tenir tendència a ser capritxosos en el tempo i a abusar del pedal, ací estan tocats amb molta circumspecció i amb una musicalitat irreprorxable. Tots els paràmetres són correctes: els tempos triats, la sonoritat i el protagonisme del xilòfon, la contundència i l'exactitud de les timbales, la precisió perfecta del triangle i de les caixes, tot és realment molt satisfactori. El "doble monòleg simultani" de què parlava al principi funciona ací com una magnífica peça de rellotgeria, i el clímax del primer moviment no deixarà insatisfet ningú. En el segon moviment, amb una certa morositat en el tempo però sense exagerar, repeteix les mateixes característiques. La intervenció del xilòfon és tothora retinguda però punyent, i la segona secció del moviment està planificada amb mestria mil·limètrica, amb un so sec, percussiu, sense cap llicència per al sentimentalisme. El tercer és una deliciosa explosió d'ironia, sense precipitació i amb un imparable swing. Una gravació fora de sèrie.


Gravació F

La gravació F té abundants virtuts: en comptes de chopinitzar l'obra respecta el metrònom bartokià amb un rigor notable, arriba a un bon equilibri entre la percussió i els pianos, en els quals no presenta una sonoritat melosa (tot i que tampoc no pretén ser agressiva, ni molt menys radical), la coordinació entre els intèrprets és absolutament perfecta. Tal com sol passar en les versions moderades, el paper de les timbales és discret (s'eviten gestos abruptes com el ja esmentat fff de 286 en el primer moviment), i el paper del xilòfon quan dobla el piano (en 61, per exemple) és modèlic. El segon temps conté una percussió envoltant, com de sorolls ambientals, molt adequada. Hi ha passatges realment extraordinaris (14 i seg., 48 i seg.), tot i que la secció central es desinfla una mica. El rigor mètric no exclou alguna pausa exagerada, com ara entre els compassos 65 i 66. El tercer moviment és un exemple de tempo perfecte i d'execució impecable en tots els instruments: per descomptat en els pianos, però també en els platerets (36 i seg., 301 i seg.), en el xilòfon (106, 224 i seg.) i en el conjunt de la percussió (el clímax de 258 i seg.).

Els qualificatius que més s'adiuen a aquesta gravació són, al meu parer, moderada i elegant. És energètica a estones, però no mai desbordant. Més aviat apol·línia, amb moments de força. No sé si és la meua preferida, però francament m'agrada.


Addendum: és molt fàcil trobar el pdf de la partitura per internet. Per exemple, ací.

I ara, després d'aquest exercici, tornem als orígens. La gravació que afegesc com a final de festa dóna per a molts debats interessants: el paper de la interpretació d'autor com a mesura (o no!), l'obra oberta (i l'apropiació dels consumidors), el progrés tècnic en el món dels instrumentistes, la veneració de les gravacions com més antigues millor, etc. Jo, per la meua part, ho penge sobretot per respecte i admiració d'un dels músics amb qui més m'identifique.



02. Aforismes
En endavant, els aforismes sobre música i comentaris breus de So i silenci apareixeran provisionalment en el meu mur de Facebook, i finalment d'aquesta plataforma multinacional passaran a Diaspora.net.

03. Antigalles
El sotasignat, després d'estudiar la partitura de la magnífica Theseus Game de Harrison Birtwistle, i de llegir Enfoques analíticos de la música del siglo XX de Joel Lester, ha arribat a la conclusió que els seus coneixements tècnics sobre la música contemporània són insuficients per a pretendre de parlar-ne per escrit, de manera que aquest blog es limitarà, sempre que siga possible, a parlar sobre els clàssics (del Tristan a Messiaen), sobre música antiga (entre el Tristan i el Mozart madur) i Bach.