Memòria muscular (1)

Al·lucinacions per un tub, o per molts tubs (1)

El 2004, per una d'aquelles xambes de la vida, vaig passar els darrers dies de l'any a Florència. El dia de cap d'any de 2005, amb els italians i els guiris dormint la bacanal nocturna, les llomes del voltant de la ciutat estaven tranquil·les, el dia era assolellat, la temperatura era moderada, i vaig decidir fer una llarga passejada fins a San Miniato al Monte. Amb tan bona fortuna que vaig donar-me el plaer de sentir un sermó deliciós d'un capellà estoic i divertit com només poden ser-ho alguns italians. Després de la missa, passejant per la basílica, d'una bellesa indescriptible, serena, equilibrada, vaig anar a parar a la cripta.

El que contaré ara només ho recorde parcialment, perquè en un moment determinat la memòria va deixar d'enregistrar els fets. Mentre em deixava endur per reflexions tranquil·les i rítmiques, i l'església es buidava de feligresos, va començar a sonar l'orgue, potent, orgullós. Era el preludi i fuga BWV 543. El cor se'm va accelerar, els nervis se'm posaren tensos com cordes de guitarra, i m'imagine que devia tenir els ulls oberts com plats i a punt de sortir de les òrbites. D'una revolada vaig pujar les escales del cor. Em vaig situar darrere de la reixa que em separava de l'organista, a penes a unes passes de mi. Quan començaren a sonar les primeres notes pedals del preludi, els pèls de tot el cos s'eriçaren com les cerres d'un raspall, i cada vegada estava més tens, posseït, arrossegat cap a no se sap on per aquell devessall torrentós de notes, de figuracions, de crides i respostes, de refilets descendents com cascades ciclòpies que se m'enduien en espiral, en espiral. No recorde una transfiguració com aquella en tota la meua vida. Quan els subjectes i contrasubjectes de la fuga començaren a circular, construint una enorme catedral de so que empetitia fins a la irrellevància la fabulosa basílica, i davant la impossibilitat de cridar, amb els ulls incapaços d'amollar ni una sola llàgrima, el meu cos va cedir, queia col·lapsat i em vaig haver d'agafar de la barana. Va faltar no res, un pèl, una micra, perquè em desmaiara, perquè perdera el coneixement, durant els compassos finals de la fuga. En recuperar les forces, irremissiblement, em vaig posar a plorar, i no sé si era agraïment, felicitat o una simple descàrrega de tensió. Mai abans, i mai després, no he estat tan a prop de perdre el coneixement com en aquella ocasió. Era l'obra? Era la interpretació? La sonoritat hercúlia i abassegadora de l'orgue? La conjunció de tot plegat amb el lloc? Era tot això, probablement. En qualsevol cas, va ser la primera vegada que vaig entendre, de manera definitiva, que la música té un poder monstruós damunt meu i que, per damunt de tot, és un misteri. No, és el misteri.