Fa més o menys un parell d'anys, vaig escriure en Facebook un assaget dedicat a Xostakóvitx, tot explicant algunes de les coses que jo hi veig. Avui, 9 d'agost de 2018, fa 43 anys de la seua mort. Reproduïsc ací aquell escrit, en homenatge a un dels meus compositors de referència.
1. Durant alguns anys vaig detestar la música de X. El 1996, el Brodsky Quartet va tocar a València tots els quartets de X, i la sala es va omplir de modernillos amb samarretes filosòfiques i que es veia, es notava, es palpava, que no tenien ni idea de música i hi anaven perquè quedava molt guai. Muy filosófico. Els hi va fer anar J. B. Llinares? Ni idea. La posada en escena dels Brodsky no hi ajudava, amb espelmes i merdes durant els darrers concerts. Vaig pensar que potser havia arribat el moment de retirar-li la paraula al vell camarada Dmitri Dmítrievitx.
Anys després, durant un concert al Collegium Novum de Cracòvia, vaig entendre que aquell ostracisme del meu mapamundi musical era injust. Tal com haurien fet els seus patrons soviètics, el vaig "rehabilitar".
2. "Shostakovich is very easy", diu Philip Ball que deia Aaron Copland. Home, normal, perquè estèticament era més aviat conservador. En certa manera era l'últim gran compositor rus que va munyir la mamella Rimski-Korsakov. La Quarta simfonia, una de les més atrevides que va fer, és avantguardista a colp d'estridència i de mala llet, més que no un intent de trencar motles expressius coneguts.
"L'any que Stockhausen va acabar Gruppen, X va fer la seua Onzena simfonia". Sí, d'acord, tot això és molt cert. Era un reaccionari. Però què importa que ho fóra? Hi ha cosa més reaccionària que valorar estèticament les obres segons un sol criteri excloent? També era reaccionari Sibelius, i va escriure algunes obres ben valuoses.
3. Un compositor "ideològic"? El 1960 es va afiliar al PCUS (una mica tard, per a ser un presumpte compositor "oficial", potser?). El règim li va donar medalletes i premis, i no sembla que necessitara convertir-se en emigrant. D'altra banda, ja a Petrograd el van posar sota sospita perquè es considerava que era inepte en doctrina i no posava prou passió a aprendre "el Mètode". El fet de ser públicament desautoritzat i amenaçat en dues ocasions sembla indicar que alguna cosa fallava en X.
Convindria anar amb cura, perquè les ambigüitats de X en aquest aspecte són evidents i molt difícils de resoldre en cap sentit. El seu paper de "iurodivi" ["bufó"] és una de les claus, de la mateixa manera que ho és la seua més que probable covardia. Com van ser covards Szymborska o Prokófiev, que van dedicar obres al Gran Germà. Però hi ha massa mostres de sofriment en la seua obra com per a no pensar que darrere del compositor més reputat del règim hi havia molt més que això.
El que no es pot negar és que en la seua música batega la voluntat de parlar del món que coneixia. No era només un artista narcisista a l'estil de Mahler, sinó algú convençut que amb la seua creació havia de complir també determinats deures "morals". No sabrem mai fins a quin punt les lectures ocultes que proposava en l'autobiografia apòcrifa "Testimoni" són reals, però hi ha indicis que les fan molt versemblants. X no era un adorador de "l'art per l'art", i només per això ja mereix respecte. Només cal provar d'escoltar la Quarta simfonia pensant en una societat militaritzada i superadministrada, o la Desena des de la perspectiva del totalitarisme, i les coses prenen molts matisos de color. Compositor comunista? Almenys tenia passions humanes.
4. Quan vaig llegir Testimoni me’n va quedar sobretot una idea: que la música de X és encara més ambigua del que em pensava. Deixem de banda ara l’eterna paradoxa de l’autenticitat d’aquelles memòries (qüestionades pels erudits tantes vegades com confirmades pels testimonis). Al marge d’això, en moltes obres resulta impossible de diferenciar entre el discurs propagandístic i la burla d’aquest mateix discurs. En X, sembla que el que no és èpica és dolor genuí, però a més és que l’èpica mateixa no se sap quan és autèntica i quan és ficció. D’acord, la Setena simfonia és descaradament pamfletària, com la Dotzena. Però si escolteu l’Onzena pensant en la invasió de Budapest o la Vuitena pensant que és el rèquiem de l’autor —tal com suggereix “Testimoni”—, o si us imaginem què s’esperava Stalin que seria la Novena en honor seu, de seguida ens posarem d’acord que X no té una sola cara ni es deixa reduir a simplificacions.
Agafeu la Cinquena, la més popular de totes les simfonies. Segons l’explicació oficial (exegesi d’Alexei Tolstoi), el segon moviment d’aquest “Bildungsroman del socialisme” és un descansat en la formació de l’Home Nou. Què hi sentim? Una paròdia del maquinisme, o potser una versió sarcàstica de la industrialització soviètica dels anys trenta? Escoltem el tercer. Aquest dolor és autèntic, que no em vinguen amb “la formació de la personalitat socialista” perquè és una explicació de merda. I el quart? Amb aquestes fanfares, les timbalades de moros i cristians, la tònica repetida centenars de vegades... Però escolte, això no pot anar en serio. “Aquí alguien se està burlando de alguien...” (Gila)
5. Solem percebre o inventar “parelles de fet” en la història de la música: Haydn i Mozart, Beethoven i Schubert, Wagner i Verdi, Bruckner i Brahms (o Bruckner i Mahler), Mahler i Strauss, Bartók i Kodály, etc. També hi ha triangles amorosos, que són menys freqüents: Haydn, Mozart i Beethoven; Schumann, Clara Wieck i Brahms; Schönberg i els seus xicuelos. Doncs bé: Stravinski, Prokófiev i Xostakóvitx, ménage a trois. O no?
Malgrat les coses que els unien, per a ells eren més rellevants les que els causaven repulsió mútua. Tots tres beuen de la tradició russa del segle XIX, són orquestradors brillants i dignes de Rimski i contribueixen a recuperar per a la música culta el component rítmic —l’obsessió de Prokófiev i Xostakóvitx amb el dactílic (— v v) i l’anapest (v v —) és marca de la casa. Stravinski i Prokófiev comparteixen l’hostilitat respecte del paradigma expressiu (romàntic), mentre que Xostakóvitx aboca en les obres el que porta dins i el que veu al seu voltant. Stravinski (germà major, quasi pare) comparteix parcialment història amb Xostakóvitx, pel pas d’una joventut atrevida i trencadora a una maduresa conservadora, mentre que Prokófiev va fer el que li donava la gana, amb concessions eventuals quan li semblava oportú.
En aquest trio, la parella Prokófiev – Xostakóvitx té un relleu especial, potser per afinitat generacional. Els projectes estètics respectius són bastant diferents; tant, que per a un oient demanen moments d’audició també diferents. En X podem reconèixer, literalment i sobretot metafòricament, emocions concretes i experiències de nosaltres mateixos. P, en canvi, empra un llenguatge d’un altíssim nivell d’abstracció que sedueix per ell mateix, sense referències mundanes (d’ací, en bona part, les acusacions soviètiques de “formalisme”). Hi ha moments en que el cos em demana X, i hi ha moments en què preferisc tenir “les mans netes” amb P. Són plaers compatibles. En distribució complementària, això sí: una mica excloents entre si.
6. El que trobe més problemàtic de les simfonies de Xostakóvitx són, a més de les simfonies més simplones (Setena i Dotzena), les que integren la veu humana, amb cors o amb solistes. Quant de mal va fer la Novena del sord! I Mahler, tan imitat per alguns! La Segona i la Tercera podrien haver quedat com a obres avantguardistes molt interessants, si no fóra per aquests "coros de cosacos del Don" que hi projecten una ombra de carcúndia. La Tretzena, "Babi Yar", transmet el dramatisme propi dels fets a què es refereix, però em sembla massa grandiloqüent. La Catorzena, com l'anterior o potser encara menys, ja no es veu per què s'hauria d'anomenar "simfonia", si és un cicle de cançons d'allò més variat. És fosca i reconcentrada, i en alguns moments l'escolte amb plaer, però hi ha alguna cosa que me n'aparta.
En totes aquestes obres, però de maneres diferents, veig un cert triomf del realisme socialista per damunt de les tendències naturals del mateix X. Ell, que era capaç de plasmar la negativitat, el sofriment i alhora el sarcasme i l'humor més àcid, és com si en aquestes obres es posara la camisa de força, i el resultat és això, alienació.
7. Ni les obres pamfletàries ni el realisme socialista, ni l'estètica reaccionària, ni les duplicitats i ambigüitats: el que compta de la música de X, el que m'atrau d'aquesta música i me la fa necessària, és el fet que transmet molt bé dos registres aparentment allunyats, el sofriment i el sarcasme.
El sofriment travessa tota la Quarta simfonia, que sembla un antihomenatge al maquinisme i a l'alienació. El trobem en els crits del tercer moviment de la Cinquena, en l'ambient depressiu del primer moviment de la Sisena. Es transforma en ira amarga en la Vuitena i en la Desena (aquesta, amb un antivals digne de Ravel i Mahler), i en dolor físic i vaticini apocalíptic en l'Onzena.
El sarcasme i la ironia, tan lligats a la desesperació i al sofriment, X els transmet com cap altre compositor. La marxa truncada, que arranca i no arranca, en el principi de la Primera ja marcava la pauta. La Novena és l'apoteosi de la mala llet; Stalin s'esperava un altre tipus de Novena, certament. Només dos detalls: fixeu-vos en el trombó, que en la secció central del primer moviment intenta clavar SIS vegades el seu "fa-si bemoll" sense èxit, en un ambientgrotesc, fins que a la setena ho aconsegueix; o mireu com passa de la declamació dramàtica del fagot en el Largo a una melodia ridícula i antiheroica en l'Allegretto, que quan arriba al "tutti" esdevé un passatge de música de circ... En la Quinzena simfonia, l'aparició de la "melodia de cavalcada" de Rossini, o la del motiu de la mort de Sigfrid, semblen una paròdia amb un regust tètric i sinistre. Aquestes tres obres, que són una mena de triangle (inici, centre i final) en la creació simfònica de X, són l'apoteosi de l'humor dissolvent en música.
I per coses com aquestes ens estimem la música de X.
Entrades
