Parlar i callar

 Conten les males llengües que, durant l'època turbulenta dels seixanta o dels setanta, Maurizio Pollini, un dels més grans pianistes de l'últim mig segle, estava en una fàbrica de Milà explicant als treballadors les peces per a piano de Schönberg que havia anat a tocar per a ells. En ple discurs del pianista, s'aixeca una veu estentòria i imperativa: "Deixa de parlar i toca!". Pollini atura la seua lliçó magistral i es posa a tocar Schönberg. Uns minuts més tard, la mateixa veu li amolla: "Deixa de tocar, parla!".

 

D'aquesta anècdota, probablement apòcrifa, es poden extraure diversos fils temàtics interessants. El més obvi, fins a cert punt diria que banal, seria el tema de la dificultat per a apreciar determinats tipus de música si no es compleixen certes condicions (una formació musical mínima i una sensibilitat entrenada per a "entendre" determinats llenguatges). Un altre fil, més complex, seria sobre la relació entre aquestes condicions i les circumstàncies socioeconòmiques de cadascú, i sobre com certes formes d'activisme es dediquen a (intentar) compensar els desequilibris entre la formació estètica i la vida que t'ha tocat viure. A mi, en tot cas, la derivació que més m'interessa ara és la que fa referència a una aparent paradoxa: el fet que la intraductibilitat de la música al llenguatge verbal només es puga resoldre a través de la impossibilitat de no parlar-ne. És a dir, que, per a trencar el malefici que separa la música i el llenguatge natural, la solució és parlar més de música. L'escena de Pollini amb els operaris de la fàbrica transmet això mateix quasi en forma de paràbola, al marge de les lectures iròniques i humorístiques que en puguem fer.

Aquest blog va deixar de rebre aportacions regulars fa vuit anys. En això hi havia esgotament, la desil·lusió amb l'ínfima quantitat d'interaccions que em donava el treball feixuc d'escriure-hi, la decadència del format blog arran de l'auge de les "xarxes socials" (amb la immediatesa, la rapidesa frenètica i la interactivitat que les caracteritzen), etcètera. També em va desanimar d'escriure-hi la reacció d'algun lector maleducat, que es queixava de trobar-hi les opinions, sensacions i sentiments que jo hi abocava (com si no poguera abocar-hi el que a mi em donara la gana!). Però també hi havia una dificultat creixent per a transcendir aquesta paradoxa entre "no poder" (parlar de música) i "no poder no fer-ho".

He optat pel retorn. En certa manera, com una resposta a la contra d'aquesta voràgine que ens empeny a la histèria dels fils de Twitter o als posts infumables en format Facebook, per exemple, que tenen un regust boomer bastant evident. L'opció per la lectura tranquil·la i reflexiva és "anticíclica" --que és una manera pedant de dir "contra corrent". Però també hi torne perquè la millor manera d'obligar-se a estructurar les idees i les sensacions és forçar-se a donar-los forma verbal. Escriure ajuda a pensar (amb l'excepció dels grafòmans, que primer disparen i després pregunten). Per això em compromet amb mi mateix, però públicament, a escriure almenys una anotació setmanal, almenys de crítica musical, que és una de les formes més imbècils de la crítica, però que almenys serveix per a mantindre en marxa les neurones i per a no deixar que la sensibilitat s'esmusse. Espere poder complir aquest propòsit!