És una opinió personal, evidentment, com tot el que escric per ací (i com molt del que escriuen els historiadors de la cultura), però si haguera de quedar-me només amb un dels trets que converteixen l'aportació de Chopin en una novetat substantiva que marcarà tot el futur del llenguatge pianístic, triaria la idea de sonoritat. Hi ha efectes que abans d'ell no havia explorat --ni explotat-- ningú d'aquella manera. En posaré uns pocs exemples, que ni de lluny no sistematitzaran ni tancaran el tema, ja que ha estat i és objecte de nombrosos estudis musicològics, i al capdavall ací hem vingut a passar una bona estona, no a fer tractats saberuts. El que apuntaré en aquesta breu anotació és només una tria dels recursos chopinians que més m'ha agradat redescobrir recentment, els que considere més interessants. Senzillament un assumpte de gust, personal però transferible.
Hi ha dos elements del seu llenguatge que se solen esmentar especialment sovint: l'ús del pedal i el rubato. No sols caracteritzen la sonoritat de les seues millors obres, sinó que a més formen part de l'arsenal retòric en què Chopin va obrir camins. Quant al pedal (el de suspensió, s'entén), els seus referents més directes ja hi havien experimentat de manera intensiva, començant per Beethoven --que, pel que sabem, no era el seu autor preferit. Però Chopin hi arriba a un nou nivell de virtuosisme, tant per la freqüència amb què el fa servir com per la precisió mil·limètrica amb què el maneja quan es tracta de crear la seua sonoritat particular sostenint la vibració de les cordes del piano. No sembla descabellat de suposar que la seua estètica aspira, en aquest punt, a crear una mena d'efecte molt característic de suspensió sonora. El final del nocturn op. 27 núm. 2 n'és un exemple extraordinari.
Quan freqüentava el conservatori, alguns professors ignorants ens ensenyaven que el rubato (així, sense més distincions, en bloc) equivalia a una pulsació irregular de les diverses veus, sincronitzades, a voluntat i criteri de l'intèrpret. Vaig assabentar-me, molts anys després, que el rubato de Chopin consistia en una certa llibertat de la mà dreta (melodia) enfront del rigor mètric de la mà esquerra (base harmònica d'acompanyament). Més tard he pogut saber diverses coses més: que, tal com mostren les recerques històriques, Chopin era de pulsació més regular que la mitjana dels seus contemporanis; que feia ús de diversos tipus de rubato; i que, en realitat, tocava amb una flexibilitat en el tempo que tenia moltes cares i molts matisos que no acabem de conèixer del tot. Siga com siga, trobe que una certa elasticitat en la pulsació resulta inevitable en una escriptura com la seua, en la qual es varien els motius afegint grups de notes abundants en forma de figuracions ràpides, sovint impossibles de mesurar amb precisió regular. Per tant, un cert rubato sembla que és estructural, consubstancial a l'escriptura chopiniana.
D'aquesta manera de variar i ornamentar, en la qual voldria fixar-me ara, i que crea el que es coneix com a roulade, en Chopin n'hi ha exemples incomptables, i produeix una aura especial al voltant de les seues melodies, com una mena de voluta o garlanda o rivet sonor peculiar, que al principi pot molestar però que quan es mira amb perspectiva s'ha de reconèixer que conté una gràcia particular. Ho veiem, per exemple, en el nocturn op. 15 núm. 2, en què el motiu té originalment tretze notes, i passa a tindre'n 44 (!) quan apareix per cinquena vegada:
És clar que les roulades necessàriament han de tindre un impacte en el tempo, sobretot en termes d'alentiment i de regularitat de la pulsació. D'altra banda, és obvi que si es manté estable la pulsació de l'acompanyament, el que es "guanya" accelerant unes notes de la melodia s'haurà de "recuperar" alentint-ne d'altres, de manera que les dues mans hauran de funcionar amb una autonomia de moviment quasi perfecta.
Aquesta tècnica per a variar els motius, que en composicions de petit format és relativament manejable, tindrà conseqüències quan Chopin intente adaptar-lo a la disciplina constructiva de formes estrictes com ara la sonata. Per això els seus dos concerts per a piano i orquestra, i les tres sonates, tot i que són obres d'una gran bellesa, en conjunt em semblen obres menys reeixides. Chopin s'obligarà circumstancialment a embotir la seua fantasia creativa a dintre de formes que més aviat es caracteritzen per l'economia temàtica, espremuda al màxim a través del desenvolupament; però trobe que la seua variació ornamentadíssima s'adiu molt més a les formes lliures, a la dispersió i a la brevetat. L'encant de la roulade és l'antítesi del rigor espartà de la forma sonata, per exemple.
Directament relacionat amb aquesta tècnica de les 44 notes (accepteu-me la denominació sarcàstica, per favor), paga la pena esmentar l'habilitat extrema amb què Chopin converteix els arpegis, les escales i les seqüències d'intervals, i la barreja d'aquests tres elements tan prosaics, en minúscules meravelles. Chopin ens ensenya fins a quin punt es pot fer un art de les escales i els arpegis, que generalment associem amb l'avorriment de l'ensinistrament mecànic i de la tècnica instrumental. Observeu, per exemple, la violència i la ràbia desfermades que transmeten els arpegis del famós estudi op. 25 núm. 12, graciosament anomenat "L'oceà" (però que a mi em fa pensar en realitats no gens meteorològiques), juntament amb el ritme harmònic tan vivaç i l'ús intensificador del pedal:
Un altre exemple: en el preludi núm. 24, les escales ràpides cap al sobreagut que tanquen cada aparició del tema aporten una mena d'esclat de llum, un efecte d'una eficàcia, una assertivitat i d'una prestància esplèndides:
La roulade chopiniana, que segons Walter Piston es degué originar en el món operístic del segle XVIII, apareix com un tret característic de tot el piano virtuosístic del segle de Chopin; però no es pot negar que en la música del nostre autor queda fixada, definitivament, com un recurs idoni per a la creació d'una certa sonoritat. Piston posa l'exemple del Larghetto del segon concert per a piano, que també em sembla molt il·lustratiu:
En aquestes roulades és evident que l'autor no espera que l'oient siga capaç de diferenciar-ne cadascuna de les notes, sinó que el que compta, amb aquesta impressió borrosa que hi deixa, és la figura en si, la voluta, el moviment sonor que, sovint combinat amb l'efecte que crea el pedal, et deixa com en una mena de boira, de narcolèpsia sonora fugaç que et deixa suspès en les teues pròpies sensacions. Una "marca de la casa", una més, que pot ser molt addictiva si ets capaç de deixar-te portar.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada