Sur sur Incises (una paràfrasi i un tribut)

La casualitat ha volgut que aquesta setmana coincidisquen els aniversaris de dos músics fonamentals: ahir, el del natalici de Bela Bartók; en el moment de començar aquestes notes, el de Pierre Boulez. En aquest blog he parlat moltes vegades del primer, però no tantes del segon.

De tot el catàleg de Boulez, en el qual abunden les obres mestres fonamentals en la història de la música del segle XX, tinc debilitat per tres peces: la versió orquestral d'algunes Notations (1945, 1988, 1999), el Rituel in memoriam Bruno Maderna (1974-1975) i sur Incises (1996-1998). La primera és bigarrada, vital i schönbergiana. El Rituel és potent, et deixa bocabadat amb la seua pulsació hipnòtica, i evoca una mena de plany col·lectiu catàrtic. sur Incises, que convé escoltar després d'Incises (1994/2001), és un exemple sintètic del bo i millor de l'obra tardana de Boulez en termes de sonoritat, densitat rítmica, complexitat i riquesa en procediments de derivació.

sur Incises no constitueix una versió instrumentada de la peça a què fa referència, sinó una mena de paràfrasi o de transformació quasi orgànica. Aquest adjectiu, del qual se sol abusar bastant, crec que ací és encertat: Boulez no es limita a allargar l'obra, sinó que la fa créixer d'una manera anàloga a com creixen els organismes vius. La matèria primera a la qual s'aplica aquest creixement no pot ser en cap cas material temàtic, per descomptat. El compositor mateix, en el film deliciós titulat Une leçon de Pierre Boulez, anomena els elements de l'obra gestos, desinències i cèl·lules. Un gest, per exemple, seria el ritme iàmbic (breu - llarga), que de fet ja marca l'inici d'Incises (i que es troba també en la lletania de l'oboè de Rituel). Aquest iambe, una vegada se li augmenta el contrast i se li dona força rítmica, es converteix en la base del que Boulez anomena "la bufetada" (le gifle).

Incises, appoggiatura, nota fonamental i "desinència"

Rituel

Incises, "le gifle"

sur Incises, "le gifle"

 

El pas del gest originari (dues notes i una "cua" o desinència) a la "bufetada" de sur Incises (tres pàgines) és un bon exemple de com funciona la tècnica bouleziana de la proliferació, que no és ni variació ni desenvolupament --d'altra banda no podria ser-ho--, sinó que es  caracteritza per la confluència de diversos procediments alhora: addició (les desinències posteriors al gest), repetició (ací, fins a 13 vegades), instrumentació, augmentació (la nota llarga es queda ressonant), etcètera.

Incises era una obreta creada per al concurs de piano "Umberto Micheli"; per això, com a peça de concurs, comença amb una mena de preludi que dona pas a un encadenament de segments ràpids i virtuosístics --el que l'autor anomena toccata-- puntuats per passatges estàtics i reflexius, primer en prestissimo, després très vif -tempo-très vif-tempo i després très lent; això dissenya una alternança ràpid - lent que es repeteix tres vegades més al llarg de la peça. En sur Incises, aquesta alternança agògica es dona a gran escala i amb molts més matisos de ralentització i acceleració. La major part del Moment I de sur Incises l'ocupa la "proliferació" del material de la toccata, en forma d'una secció ràpida i dificilíssima. El que en l'obreta per a piano són compassos en els quals es repeteixen notes o acords com una metralleta, 

en sur Incises es converteix en una mena de perpetuum mobile en què els instrumentistes, com diu Boulez, "repunten" (tricotent) com si estigueren manejant una màquina de cosir;

i és així fins que, al voltant del núm. 53, comencen a aparèixer acords llargs, deixats ressonar, en les arpes i en els vibràfons, la qual cosa anuncia una reducció de la velocitat que es confirmarà des del núm. 60.

 

 En aquest punt comença una transició, durant la qual es fa sentir la sonoritat de les timbales i els steel drums, i amb una breu alternança de figuracions ràpides (restes del tricot precedent) i notes llargues i ressonants. És una mena de desinflament del perpetuum mobile, un moment reflexiu amb espasmes.

El Moment II és ja independent d'Incises, i només s'hi troba lligat per reminiscències "temàtiques" i per una certa imitació de l'estructura dramàtica. Boulez, en la classe magistral sobre sur Incises que he esmentat abans, anomena les reminiscències --no sense sentit de l'humor-- "reflexos pavlovians": tant l'aparició recurrent del iambe o "bufetada" com l'existència de notes de referència (notes que en determinats passatges fan d'atractors) remeten al Moment I. El que no diu, però ho desvelen algunes anàlisis (com ara un article de Tom Coult), és que també en aquest Moment II reapareix de manera constant el conegut "hexacord de Sacher", el criptograma en notes del cognom de Paul Sacher, el director i mecenes a qui està dedicada l'obra "amb motiu del seu 90è aniversari".

L'hexacord de Sacher

 A més d'aquestes reminiscències, aquesta segona part s'assembla a Incises (i al Moment I) en el plantejament en forma d'alternança entre passatges saturats de ritme i passatges contemplatius, en que la pulsació desapareix i ens trobem com suspesos, enmig d'una completa indefinició rítmica. Aquesta dinàmica com d'una cosa que arranca i s'atura, arranca i s'atura, i que finalment queda desballestada (églinguée diu Boulez) i s'enfonsa en el silenci, és una mena de sístole-diàstole que manté la tensió fins al final, en què cada piano va acabant com bonament pot.

sur Incises conté passatges d'un gran poder evocador i d'una bellesa fulgurant. La solemnitat un punt onírica dels acords en violent fff i marcato deixats ressonar en els vibràfons,

 

alguns moments en què s'endevinen llampecs fugaços de tonalitat com restes d'un naufragi,

certs subratllats de la marimba en el registre greu, que són com una mena de comentaris en veu baixa sòrdids, sinistres,

 

o algunes ressonàncies un pèl inquietants dels steel drums,

 

són exemples de troballes magnífiques d'un Boulez madur que domina i modela la matèria sonora amb sobirania absoluta i com ningú més. S'ha dit que aquesta obra recorda la Sonata per a dos pianos i percussió de Bartók o Les noces de Stravinski. Em semblen analogies molt encertades: per la combinació de timbres, per la sonoritat aspra i contundent, per l'impuls rítmic. A més, el tricotage de sur Incises s'assembla a l'ostinato de Les noces tant com els acords marcato de la primera s'assemblen als colps de si-do# suspesos que tanquen l'obra de Stravinski (i que, com tothom sap, simbolitzen la consumació matrimonial). Però, al marge de semblances i analogies, sur Incises és, com cadascuna de les obres de Boulez, el seu propi món, un microcosmos que oscil·la entre el frenesí de màxima precisió i la contemplació quasi lisèrgica.

En aquesta anotació no puc aturar-me a considerar molts altres aspectes de sur Incises, alguns dels quals són realment complexos: el que Coult anomena "refraccions", les aparicions de l'hexacord de Sacher en forma d'acords dobles de sis notes (3+3), els efectes quasi minimalistes en el ritme que produeixen els desfasaments en l'accentuació entre els diversos instruments, la sensació "sintètica" que fan algunes combinacions tímbriques (qui sap si fent l'ullet a l'espectralisme), etcètera. El que m'interessava és subratllar l'existència de motivacions molt conscients i molt deliberades per sota d'una música que a primer colp d'ull pot semblar capritxosa i sense ordre. És evident que comprendre l'entramat formal i els detalls tècnics de l'obra enriqueix l'experiència estètica i genera un plaer més complex. Però, tal com reivindica Boulez mateix en la seua explicació per a un auditori juvenil en què no cap ni una agulla en tota la sala, també és possible gaudir de la bellesa de sur Incises d'una manera instintiva, deixant-se portar per la intuïció que ens porta a través d'un conjunt de "coses que van passant" en un discurs sonor molt ben parit.

Ací us deixe, per si us interessen, l'explicació de Boulez sobre sur Incises, la peça per a piano i sur Incises mateix (totes dues amb partitura sincronitzada), per aquest ordre. Un luxe.