Tornem, amb renovada fúria, després d’aquesta absència alienada!
En escriure l’anotació sobre el concert de Berlín, arravatat per la meua passió mahleriana, veig que vaig oblidar de dir res sobre el protagonista de la primera part, Thomas Adès. El programa del concert tenia, al meu parer, una notable càrrega simbòlica, ja que el primer concert de Rattle amb els berlinesos, com a director del tinglado, contenia justament una obra d’Adès en la primera part (Asyla) i un obrón de Mahler en la segona (la Cinquena). Sir Simon i Tommie són bons amics, és clar. No m’estranya: Adès, que té un any menys que jo, és ja un compositor (i pianista, i director) de gran prestigi, professor de composició a la Royal Academy of Music i doctor honoris causa per la Universitat d’Essex. I no arriba ni als quaranta, el xiquet. En fi, una cosa de no dir.
Hi ha qui diu que no és per a tant, que la seua oficina de premsa és millor que les seues realitzacions artístiques. Jo no tinc aquesta impressió.
Pel que sé, Adès escriu música per a instruments diguem-ne «tradicionals»; amb unes combinacions curioses, això sí, com ara una enorme secció de percussió, o el vent de fusta quadruplicat. Adès no evita la tonalitat tradicional ni la melodia, tot i que tampoc no és aquest (o no és del tot) el seu marc de referència fonamental. La seua idea predominant és el desenvolupament, i si això ha d’incloure cèl·lules melòdiques o acords de tònica, tercera i quinta, doncs tampoc no hi fa ois.
Tevot és l’obra que vam escoltar a Berlín. Una peça molt interessant i atractiva en la qual trobem ressons diversos. Comença amb la fusta en el registre sobreagut i en pianissimo, cosa difícil d’aconseguir (però, és clar, ¿què hi ha que siga difícil per als berlinesos?) i que dóna unes sonoritats seques i fràgils. El contrapunt d’acords foscos i saturats de l’orquestra crea una sensació d’expectació notable. No hi falten intervals molt mahlerians, com ara la sèptima ascendent + semitò descendent de les trompes:
Exemple 1.
La sonoritat es condensa fins que esclata en el tema rítmic, que recorda Bartók:
Exemple 2
Aquest tema es desenvolupa de manera cada vegada més complexa, i a la fi arriba un clímax sincopat, d’evocació clarament stravinskiana:
Exemple 3
que es dissol en acords amplíssims en una mena de crescendo i diminuendo en espiral hipnòtica. Un passatge de transició ens deixa en suspens, amb «gotes» de flauta en registre sobreagut i pianissimo (quina manera d’esprémer les possibilitats tècniques del personal) amb la trompa com a fons, tot dissolent-se en notes agudes dels violins:
Exemple 4
I de sobte apareix una bellíssima melodia de flautí, que ens transporta a famosos solos de flauta (Xostakòvitx, Cinquena, tercer moviment; Mahler, Desena, cinquè moviment):
Exemple 5
Des d’ací fins al final, les elaboracions sobre aquesta melodia ens transporten a un paisatge obert i clar, com de redempció, que treballant sobre una (auto)citació del segon moviment del concert per a violí del nostre autor acaba amb un assertiu i decidit acord de tònica. I és que Tevot vol dir «Arca de Noè» en hebreu, una idea que Adès lliga al planeta Terra com a nau que viatja per l’univers albergant el més preat que coneixem, la vida dels seus habitants.
En fi, que diguen el que diguen, el xic té un gran talent. Cristo, quina enveja.
Ací teniu Tevot, en la interpretació dels berlinesos a Nova York:
http://rapidshare.com/files/82173104/Tevot.mp3
Si teniu més curiositat per l’autor, ací he trobat Asyla interpretada per l’Orquestra Simfònica de la BBC, dirigida per l’autor (amb una introducció radiofònica dels Proms de 1999):
http://rapidshare.com/files/82174098/Thomas_Ades_-_Asyla_From_1999_Proms.mp3
I, de propina, el seu Concert per a violí (i orquestra), amb Anthony Marwood i la Chamber Orchestra of Europe dirigits per l’autor:
http://rapidshare.com/files/82174447/Thomas_Ades_-_Violin_Concerto__Anthony_Marwood__violin___Chamber_Orchestra_of_Europe_and_Thomas_Ades
En escriure l’anotació sobre el concert de Berlín, arravatat per la meua passió mahleriana, veig que vaig oblidar de dir res sobre el protagonista de la primera part, Thomas Adès. El programa del concert tenia, al meu parer, una notable càrrega simbòlica, ja que el primer concert de Rattle amb els berlinesos, com a director del tinglado, contenia justament una obra d’Adès en la primera part (Asyla) i un obrón de Mahler en la segona (la Cinquena). Sir Simon i Tommie són bons amics, és clar. No m’estranya: Adès, que té un any menys que jo, és ja un compositor (i pianista, i director) de gran prestigi, professor de composició a la Royal Academy of Music i doctor honoris causa per la Universitat d’Essex. I no arriba ni als quaranta, el xiquet. En fi, una cosa de no dir.
Hi ha qui diu que no és per a tant, que la seua oficina de premsa és millor que les seues realitzacions artístiques. Jo no tinc aquesta impressió.
Pel que sé, Adès escriu música per a instruments diguem-ne «tradicionals»; amb unes combinacions curioses, això sí, com ara una enorme secció de percussió, o el vent de fusta quadruplicat. Adès no evita la tonalitat tradicional ni la melodia, tot i que tampoc no és aquest (o no és del tot) el seu marc de referència fonamental. La seua idea predominant és el desenvolupament, i si això ha d’incloure cèl·lules melòdiques o acords de tònica, tercera i quinta, doncs tampoc no hi fa ois.
Tevot és l’obra que vam escoltar a Berlín. Una peça molt interessant i atractiva en la qual trobem ressons diversos. Comença amb la fusta en el registre sobreagut i en pianissimo, cosa difícil d’aconseguir (però, és clar, ¿què hi ha que siga difícil per als berlinesos?) i que dóna unes sonoritats seques i fràgils. El contrapunt d’acords foscos i saturats de l’orquestra crea una sensació d’expectació notable. No hi falten intervals molt mahlerians, com ara la sèptima ascendent + semitò descendent de les trompes:
Exemple 1.
La sonoritat es condensa fins que esclata en el tema rítmic, que recorda Bartók:
Exemple 2
Aquest tema es desenvolupa de manera cada vegada més complexa, i a la fi arriba un clímax sincopat, d’evocació clarament stravinskiana:
Exemple 3
que es dissol en acords amplíssims en una mena de crescendo i diminuendo en espiral hipnòtica. Un passatge de transició ens deixa en suspens, amb «gotes» de flauta en registre sobreagut i pianissimo (quina manera d’esprémer les possibilitats tècniques del personal) amb la trompa com a fons, tot dissolent-se en notes agudes dels violins:
Exemple 4
I de sobte apareix una bellíssima melodia de flautí, que ens transporta a famosos solos de flauta (Xostakòvitx, Cinquena, tercer moviment; Mahler, Desena, cinquè moviment):
Exemple 5
Des d’ací fins al final, les elaboracions sobre aquesta melodia ens transporten a un paisatge obert i clar, com de redempció, que treballant sobre una (auto)citació del segon moviment del concert per a violí del nostre autor acaba amb un assertiu i decidit acord de tònica. I és que Tevot vol dir «Arca de Noè» en hebreu, una idea que Adès lliga al planeta Terra com a nau que viatja per l’univers albergant el més preat que coneixem, la vida dels seus habitants.
En fi, que diguen el que diguen, el xic té un gran talent. Cristo, quina enveja.
Ací teniu Tevot, en la interpretació dels berlinesos a Nova York:
http://rapidshare.com/files/82173104/Tevot.mp3
Si teniu més curiositat per l’autor, ací he trobat Asyla interpretada per l’Orquestra Simfònica de la BBC, dirigida per l’autor (amb una introducció radiofònica dels Proms de 1999):
http://rapidshare.com/files/82174098/Thomas_Ades_-_Asyla_From_1999_Proms.mp3
I, de propina, el seu Concert per a violí (i orquestra), amb Anthony Marwood i la Chamber Orchestra of Europe dirigits per l’autor:
http://rapidshare.com/files/82174447/Thomas_Ades_-_Violin_Concerto__Anthony_Marwood__violin___Chamber_Orchestra_of_Europe_and_Thomas_Ades
Entrades
6 comentaris:
Coincido contigo en el hecho de pensar que lo de Adès no es, ni mucho menos, un engaño. Aunque, bueno, lo mismo se decía (algunos cenutrios, claro) sobre Rattle hace unos años, y escuchen, señores, escuchen y pásmense de que los berlineses puedan tocar incluso con mayor intensidad que con Mr. Perfect himself: Claudio Abbado.
Por cierto, Guillem, la afición te reclama algún escrito sobre "Aeneas in Karthago" y sobre su autor.
Francisco López
Exacte. El senyor Adès és molt jove. Si continua "creixent", podrem dir algun dia que vam conviure amb un clàssic. D'acord que no és el més avantguardista del moment, però va tenint un llenguatge propi, molt del seu temps, fortament arrelat en la tradició que va de Mahler (o de Wagner) a Ligeti.
He, he, sobre Kraus i "Aeneas" (llarga òpera cent per cent Sturm und Drang puríssim), ja fa temps que tinc i aprofite de tant en tant l'única gravació que conec, feta en directe fa un parell d'anys. Sóc un admirador confès de Joseph Martin Kraus, que vaig descobrir de Cracòvia estant. Estic dubtant si escriure alguna cosa sobre ell ací, o deixar-ho per a un assaig de paper... M'hi pensaré. Qui en podria parlar també és el tercer "fan" valencià (no per ordre) de l'autor, el Magister Lullisticus... Espíritu, estás ahí? Pos manifiéstate!
Tard, però em manifeste, qual ectoplasma que no cura del temps mortal perquè està més enllà. I del més enllà, de morts i de tel·lúriques visions tracta "Properpina", l'òpera de Joseph Martin Kraus que vaig escoltar per la ràdio en directe a Freiburg estant, en el muntatge del Festival de Schwetzinger de l'any 2006. Ja hi parlarem. Quina meravella d'expressivitat Sturm und Drang!
Dissortadament no he pogut aconseguir cap gravació d'òperes de Kraus. Una altra cosa és la música orquestral, de cambra i liederística. Sobre aquestes podria dir alguna cosa, però a la manera de l'aficionat, diletant melòman desconeixedor dels secreta més elementals de l'ars musicae. Ho sent.
Magister Lullisticus
Home, Magister! Si és per amateurisme, no seré jo qui ho considerarà un inconvenient: jo en sóc un, d'aficionat i diletant... I ben descarat, a més... Així que a veure eixos comentaris, a veure!
Estàs segur que es Proserpina l'òpera de Kraus que vas escoltar? Jo tinc una gravació d'Aeneas in Kartago treta de l'OperaShare, que és l'única que em consta que s'ha gravat. I està molt bé.
Doncs sí, era "Proserpina", i la vaig escoltar en una transmissió en directe, de manera que probablement només estarà gravada en els arxius de la SWR de Baden-Würtemberg. I em pense que tu, amic Guillem, també la vas escoltar mentre conduïes, o almenys això recorde que em vas comentar.
Així que ja em passaràs eixe "Aeneas in Kartago", que t'ho pagaré condignament. I faria el que fos per aconseguir una gravació de "Proserpina", òpera impressionant. A mi m'agrada molt Gluck, el mestre de Kraus, però em fa la impressió que el deixeble té poca cosa a envejar al mestre en aquest cas: les òperes de Kraus són encara més ambicioses i expressives que les del gran reformador. Clar, que sense la reforma gluckiana tampoc no hagueren estat possible. Llàstima que al final es produís la venjança pòstuma del picinisme en forma de "bel canto" i el món civilitzat negligira durant dècades i dècades les possibilitats expressives de l'òpera alemanya en favor d'unes fórmules tòpiques, repetides, de buida bellesa sense gaire profunditat... Com veieu, la ignorància del diletant és molt agosarada, quan de crear polèmica es tracta.
Magister Lullisticus (non musicus)
Sí, és cert, crec que amb el temps he confós la Proserpina que vaig sentir amb l'Eneas que he acabat aconseguint... No et penses, Proserpina deu estar circulant també per algun lloc, ja miraré d'aconseguir-la. Personalment m'agrada més l'estil operístic de Kraus que el del seu mestre, tot i que en general l'òpera entre l'Orfeo i Don Giovannireconec que m'atrau poc. Kraus m'interessa més com a simfonista, perquè sense arribar (certament) a ser un Mozart té les qualitats expressives dels fills de Bach i és formalment més àcrata que Haydn. Bé, de vegades és massa "autoreciclador", però ja li ho perdonem, això...
Publica un comentari a l'entrada