Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 24 d’abril del 2008

El concert i el poder


Fa uns dies us esmentava el text d'Elias Canetti sobre el director d'orquestra com a manifestació del poder. A la secció "So i silenci" de la meua pàgina web us he deixat la traducció que acabe de fer d'aquest capítol. Crec que és un bon complement per a continuar la conversa sobre l'anotació anterior: el concert com a ritual, com a litúrgia. I, òbviament, en una litúrgia qui té la paella pel mànec és l'oficiant. En aquest cas, el director. Ací teniu un passatge preciós de Prova d'orchestra de Fellini, que també vaig esmentar l'altre dia:

A banda del poder, continue plantejant els interrogants que m'agradaria aclarir-me: què espera cadascuna de les quatre parts (compositor, músics, director, públic) del comportament dels altres? Entre els visitants d'aquest blog tenim públic, músics i fins i tot algun compositor... No cal dir que totes les intervencions són molt benvingudes.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

A mí sempre m'ha semblat que la figura del director ha estat sobredimensionada.

De fet és un producte del romanticisme, i com la mateixa música, i com tot, ha seguit una evolució. La figura del director avui no s'assembla en res a la del director de fa 30 anys (salvant les excepcions i les grans eminències que continuen oferint bones versions de Verdi).

No cal ni dir que les bones orquestres són ben capaces de tocar sense necessitat d'un senyor que possi cares i faci gestos. Què passaria de vegades si la batuta sonés...

D'altra banda el món de la direcció està plé de "camelos"; ben entés, el que es diu tècnica de direcció és pràcticament un invent. Primer, perquè l'únic fi és la música, i per tal d'arribar a la música els mitjans són infinits, començant per respectar l'idea del compositor (n'hi han intèrprets que això directament s'ho passen pel "forro" i es vanaglorien de les seves originals "versions"). Segon, perquè n'hi han tantes tècniques com directors bons, i això no fa sinò confirmar que un director bo ha de ser abans de res un bon músic, i que la tècnica no és sinò una eina, uns rudiments bàsics, el control adequat dels quals contribuirà a una millor unitat dels grup, dels intèrprets, que són els que al cap i a la fi, fa realitat els signes muts de la partitura, únic supervivent material de l'obra i que precissa d'un transmissor (que de vegads era la pròpia figura del compositor, cosa que amb el temps s'ha anat divorciant amb una grandíssima especialització, i una consqüent pèrdua de contacte cada vegada més gran que es veu afavorit per el sistema actual)

Arribem a la figura del compositor, del creador. Lamentablement als nostres dies assistim a una propaganda constant en la que la figura de l'intèrpret ha pres plena importància per sobre de la del creador. Un no va a escoltar l'obra d'un compositor tocada avui per tal intèrpret, sinò que va a escoltar al tal intèrpret que avui toca una certa obra, de vegades no es sap quina, amb els matissos diferencials que això suposa (comercialment és clar), és a dir, que el que ve a la portada del disc és l'intèrpret, i si la versió fa justícia o no, només serà evaluat argumentant que l'intèrpret fa mostra de més/menys personalitat, de més/menys llibertat expressiva, de més/menys adequació i respecte de la partitura i/o dels criteris interpretatius de l'època en la qual el compositor en qüestió va viure... etc etc

amb la qual cosa un s'identifica amb el seu intèrpret desgraciadament, i arriba fins i tot a dir que tal música, tal obra de tal compositor és tal i com la toca tal orquestra o tal senyor, amb el gran empobriment que això suposa i la gran pèrdua d'interès que això innegablement comporta a la música, un dels pocs arts que soporta totes les lectures possibles a través del temps d'una mateixa obra.

N'hi han qui diuen que el mozart vertader és el dels vienesos, que el únic beethoven vertader (el de les sonates per exemple) és el de gilels i altres diuen que el de kempf, i altres que cap d'aquestos sinò el de schnabel... i així van passant les hores, els dies... i les partitures romanen amb les mateixes notes, signes, i els gustos canvien, la societat canvia, els temps canvien, i les gavacions queden antiquades per al moment present... clar la gent passa, i nous intèrprets arriben amb noves lectures, i altres generacions d'oients es familiaritzen amb noves generacions d'intèrprets... i això fa que la màgia de la música sigui que mai és la mateixa i que sempre és única alhora. Així, sempre fresca, sempre com si fos la primera vegada que la sentim, sempre amb noves coses. El perill és l'inmovilisme, la tradició que es comfón amb traició, clar com deia Milhaud quan se li preguntava sobre les possibilitats de frasseig d'un passatge d'una obra seva: "faci avui vosté així i demà diferentment, potser al cap del temps trovarà el que li és convenient, llavors guarde-ho, sense més pretensions que la felicitat de qui ha comprès".


aleshores, quina sort i plaer immens doncs poder treballar amb els compositors vius la seva música d'ara i d'avui, amb el conseqüent diàleg i treball comú, l'intercanvi permanent de noves idees, sempre en evolució, i la natural experiència del concert viu i de les impressions del públic d'aquesta música sempre diferent. Com abans era costum, salvant les distàncies i les obligacions artesanals de l'ofici i de l'estètica de les quals el moment actual està pràcticament desproveït.

Anònim ha dit...

Bon dia a tothom,

estic molt d'acord amb el que diu en Vicent, i a més a més senyala un dels punts que em semblen crucials en el que en Guillem demana. El Temps és un dels factors de sacralització de les coses (i de les persones) més important. És per això que el món de la música actual és un dels reductes on els personatges, ja siguin compositors directors, intèrprets etc. encara respiren "humanament".

El que descriu Canetti em sembla força clar en aquest cas. Si tenim als faristols una partitura de Beethoven, el que sonarà forma part de l'olimp de les coses intocables, i el que oficia el ritual, és clar, és algú gairebé diví. Aquest és un aspecte que sobrevola els concerts de música antiga des de fa força temps.

En el món de la música contemporània, tot és més proper, més real. Els compositors (els bons) accepten les suggerències dels intèrprets i aquests procuren també intentar entendre i reproduir la idea original. És un treball en equip, on ningú està per sobre de ningú i ningú és sacralitzat. Per cert que com acompositor deixeu-me dir que seria gairebé impossible treballar de manera diferent. Hom necessita corregir moltes coses mentre s'està fent la partitura i sovint també als assaigs, probar, escoltar els diferents resultats i decidir.