Primer manament de qui escriu sobre música

L’any passat, el meu amic Joan B. Llinares em va regalar un llibre amb l’esperança de donar-me una alegria. Es tracta d’El odio a la música. Diez pequeños tratados, de Pascal Quignard. El Joan estava convençut que, com que m’apassiona reflexionar per escrit sobre música, el llibre m’encantaria. Confesse que, amb brutal sinceritat, després de llegir-ne unes quantes pàgines vaig cometre l’antipàtica cagada de dir-li que allò no tenia el més mínim interès, cosa que, en fi, va ser una falta d’educació formidable. En diverses ocasions vaig intentar abordar de nou la lectura del llibre, sempre amb els mateixos resultats. Finalment, aquests dies m’he imposat la disciplina de llegir-lo tot, de cap a cua, per tal de fer-me’n una idea mínimament justificada i justificable. I us n’expose el resultat.

La idea del llibre, si és que es pot dir així, és que la música, el so, el crit, el soroll, és omnipresent per a desgràcia de la humanitat, que té un lligam íntim amb l’obediència, amb l’opressió, amb la mort, que és l’únic art que col·laborà amb la Xoà (Holocaust), i que el que cal és renunciar-hi i tornar al silenci. Acabe de convertir 289 pàgines en un telegrama, la qual cosa —ho admet— és bastant brutal, però és que no hi trobareu gaire cosa més. Amb aquesta tesi, doncs mira, es pot estar des de molt i molt d’acord fins a molt i molt en contra, perquè com que és una idea argumentada de manera tan boirosa, plena de sofismes i d’etimologies isidorianes, farcida de frases sense verb i de retòrica buida, la veritat és que més que una tesi sembla com una exhibició de mala literatura. Perquè el llibre, ausades que es fa insuportable de llegir com a literatura... Amb aquest llenguatge pedantesc tan típicament francès, tan verborreic que en la major part dels casos sembla ser una pura logomàquia.

Hi trobem passatges que poden ser més o menys interessants, sens dubte, perquè tot llibre en té. Com ara:

«Cuando la música era escasa, su convocación era tan perturbadora como vertiginosa su seducción. Cuando la convocación es incesante, la música se torna repulsiva: el silencio atrae y se vuelve solemne.
El silencio se ha convertido en el vértigo moderno. Del mismo modo que constituye un lujo excepcional en las megalópolis.
El primero en experimentarlo fue Webern, muerto por una detonación norteamericana. Ahora la música que se sacrifica a sí misma atrae al silencio como el señuelo al pájaro.» (pàg. 246)

O bé: «El silencio es para los oídos lo que la noche para los ojos» (pàg. 272). A canvi d’alguna frase interessant d’aquest estil, hi trobem absurditats paleses com aquesta:

«En los instantes menos habituales, podríamos definir la música: algo menos sonoro que lo sonoro. Algo que liga lo ruidoso. (Para decirlo de otra manera: una brizna de sonoro, ligada. Una brizna de sonoro cuya nostalgia pretende morar en lo inteligible. O este monstrum más simple: un trozo de sonoro semántico desprovisto de significado)» (pàg. 23)

O aquesta:

«Leer en el jardín, en el calor, en la languidez, la lentitud y el torpor que se acumulan en verano.
La pata de un lagarto, mientras desplaza una hoja muerta, produce un estrépito que sobresalta el corazón.
Ya estamos de pie, trémulos, en la hierba quemante» (pàg. 29)

O aquesta, apoteòsica:

«Presento la conjetura propia de este breve tratado en la forma siguiente: esas cavernas [sc. les coves prehistòriques amb pintures] no son santuarios de imágenes.
Sostengo que las grutas paleolíticas son instrumentos de música cuyas paredes fueron decoradas.
Son resonadores nocturnos que fueron pintados de un modo nada panorámico: se los pintó en lo invisible. Son cámaras de eco, y el eco determinó la elección de las paredes decoradas. El eco es el lugar del doble sonoro (del mismo modo que la máscara es el lugar del doble visible: máscaras de bisonte, máscaras de ciervo, máscaras de ave de presa de pico curvo, maniquí del hombre-bisonte). El hombre-ciervo representado al fondo del agujero sin salida de la gruta de Trois-Frères sostiene un arco. No distinguiré el arma de caza de la primera lira, así como tampoco distinguí a Apolo arquero de Apolo citarista.» (pàg. 144-145)

En fi, que per molt que presidesca Le Concert des Nations, per molt d’èxit que tinguen les seues novel·les (que, després de llegir aquest llibre, definitivament no arriben a interessar-me), per molt que vulga causar impressió parlant profusament de Szymon Laks (personatge interessantíssim, de qui us parlaré un altre dia) i de Primo Levi, em sembla que La Haine de la musique diu poc o no res d’interessant per a un músic, per a un melòman i fins i tot per a un lector de bona literatura. Involuntàriament, l’amic Joan en regalar-me aquest llibre em va fer un favor molt especial: el de donar-me una lliçó negativa sobre el que no ha de fer algú que, com jo, té la intenció d’escriure coses sobre música. Amb sentit, per descomptat.