Les varietats de l'experiència musical (2)

Entre les diverses maneres possibles d'escoltar música, potser només n'hi ha una que s'assembla a la relació física, directa, que senten l'instrumentista o el director. És l'audició amb partitura, una activitat en principi accessible a tothom, però de la qual només pot gaudir qui ha passat per un ensinistrament tècnic. La "lectura amb so" produeix entre l'oient i l'obra una intimitat que s'acosta una mica a la vinculació que es dóna entre la música i el músic. Com a experiència, proporciona un tipus de plaer que en qualsevol cas resulta difícil de comparar amb res més.
Recorde que devia tenir dotze anys quan caigueren en les meues mans les primeres partitures d'orquestra. Ma mare havia aparaulat unes classes de solfeig amb el mestre de la banda, Gonzalo --Juan Gonzalo Gómez Deval--, i aquell bon home (a qui estic infinitament agraït) degué percebre en mi alguna forma específica de curiositat, perquè motu proprio em va prestar les dues últimes simfonies de Mozart i una partitura de Gershwin, que ara no sabria dir si era la Rapsòdia o l'Americà. Per a mi, allò va ser un descobriment tot lluminós i especial. Sense tenir cap versió discogràfica d'aquelles obres, i amb no pocs esculls --transposicions, claus poc conegudes per a mi, etc.-- vaig fer un esforç tossut per entendre mínimament tots aquells pentagrames. Quan vaig poder comparar allò amb la música que vomitava l'altaveu monofònic del "picap", les sensacions d'excitació que vaig experimentar eren indescriptibles: allà, en aquells quadernets de pentagrames relligats, hi era tot! I jo podia veure allò que sentia, i sentir allò que havia llegit!
Després vaig conèixer Patricio Pizarro, un personatge molt peculiar i interessant, que em va regalar un parell de partitures --Bach, Liszt. Però realment vaig començar a aprendre en conèixer Vicent C., que em prestava partitures del seu germà --simfonies de Beethoven i Mahler editades per la Dover, Debussy i d'altres en la benemèrita Editio Musica Budapest, i tantes altres. Llavors va ser quan, llegint i després escoltant, o llegint i escoltant alhora, vaig descobrir la meua única vocació, evidentment frustrada: la direcció d'orquestra. I fou aleshores que, a poc a poc, vaig començar a acumular la modestíssima --elemental-- col·lecció de partitures que tinc, i que m'estime fins i tot més que els llibres i els electrodomèstics d'imatge i so.
El lector de partitures, per començar, "sent més coses", tal com diu el tòpic. Sí. Per molt refinada i educada que tinguem l'oïda, l'audició sense partitura sempre emmascara veus, figuracions, moviments sonors que queden ofegats en el fluid musical. Escoltem un intèrpret (singular o plural), i no sabem si aquella figura rítmica havia començat en temps fort o en temps feble, si aquella altra nota era realment tan llarga o és que l'ha allargada la modificació del tempo; se'ns escapa aquella nota del baix, o aquella superposició rítmica dels metalls, o aquell mordent del flautí. Però, a més d'aquest indubtable esmolament de la percepció auditiva, la lectura té altres efectes fenomenològics interessantíssims. Tal com insinua Rosen en el text que vaig citar l'altre dia, una fuga esdevé una apoteosi de fatal predestinació estructural quan la seguim, apassionadament, des del paper. Els pentagrames ens permeten confirmar o desmentir relacions entre moments diferents de la música, ens permet entendre molt millor fins a quin punt de perícia arquitectònica ha arribat el compositor en la seua creació. És com l'escultura que podem mirar des de punts diferents, amb il·luminacions diverses, concentrant-nos en els detalls o prenent-la com a conjunt.
És clar, també hi ha una manera pedantesca de llegir partitures, consistent a comparar-les amb la música que ens arriba per tal de descobrir les pífies o les llicències que es pren l'intèrpret. Això s'ha de fer de vegades, certament, perquè la interpretació ens fa dubtar i no volem que ens donen gat per llebre. Jo mateix ho he fet moltes vegades, i més d'un crític musical no sap fer altra cosa que això. Però la partitura no és un examen final de curs per a l'intèrpret, sinó la font última de la interpretació, el tresor guardat en paper, que el músic ha de cercar amb les seues realitzacions sonores.
Llegir la partitura ens ajuda a guiar-nos pel bosc frondós de les diversíssimes i incomptables interpretacions possibles. És la clau en la nostra cerca d'una impossible veritat última, l'obra en si, a través de la nostra imaginació musical. I ens dóna una complicitat amb l'autor (i amb la peça) que cap altra activitat musical no ens podria donar.