Suite per a simbomba

Suite per a simbomba en quatre moviments


1. La ignorància nostra, la dels melòmans llecs, no sol ser voluntària, deliberada. Quantes vegades ens ha passat que no coneixíem determinades obres perquè no havien sortit mai del cercle exclusiu dels professionals? Moltes obres de Bach (el Ben temperat, les Goldberg o les suites per a violoncel, per exemple) foren patrimoni dels professionals durant segles, que les empraven com a exercicis. Fins que arribaren músics carismàtics (Landowska, Gould, Casals) que les convertiren en patrimoni de tothom. Les obres de Mahler es consideraven "música per a directors" fins que "ressuscitaren" com a obres de repertori durant la segona meitat del segle XX. Avui dia, hi ha bona cosa d'autors que ni les sales de concert ni les cases discogràfiques no ens fan arribar en forma de sons, i que per a molts melòmans són només referències buides, noms llegits en les pàgines dels manuals (Grisey, Scelsi, Dusapin, i un llarg etcètera de compositors a què jo mateix he arribat molt tard, i que molts amants de la bona música només coneixen, si els coneixen, perquè n'han sentit a parlar a algun amic músic, o perquè n'han llegit comentaris en algun paper molt especialitzat). I és que, clar, per molta voluntat que hi poses, en fi, només sap fer barandats qui ha treballat d'obrer.

***

2. Alte Meister (pensament melancòlic que caldrà desenvolupar amb exemples):

Tantes coses que hem guanyat amb la música contemporània, i n'hi ha una en què hem sofert una pèrdua irreparable: el sentit del desenvolupament temàtic i de l'economia de mitjans. Agafem una simfonia de Brahms, per exemple, i amb molt poques cèl·lules perfectament interrelacionades, que es deriven les unes de les altres, o de parts de les altres, amb rarificació i metamorfosi continuades, amb quatre trossets quasiatòmics de música fa una obra monumental, fabulosa, d'una coherència i d'una cohesió inexpugnables. La desaparició de la tirania de la melodia i la dissolució de les harmonies s'ha produït alhora que la mort d'una de les habilitats més sublims, la de fer molt amb molt poc. Ara el compositor es comporta com un nou ric, que balafia tot el que vol i més amb unes possibilitats tímbriques i instrumentals inexhauribles, amb unes capacitats tècniques gairebé infinites, amb una absoluta llibertat en l'organització del material sonor, amb el concepte d'experimentació pràcticament deïficat, però ja no existeix el demiürg fabulós de temps passats, la ment ordenadora capaç de gestes magnífiques com ara un bon quartet de corda more bartokiano, posem per cas (per no mirar més enrere). En fi, també és veritat que Brahms no hauria pogut fer obres com el Rèquiem de Ligeti o el concert per a clarinet de Carter. Und doch...

***

3. Comentari d'un que no és entusiasta wagneriòfil:
Ja m'ho perdonaràs, amic Joan B., però el preludi del primer acte de Lohengrin és infinitament més genial que tot el que Nietzsche escrigué sobre Wagner. Aquest La Major és un dels moments en què l'art occidental més a prop ha estat de la Llum:

veder voleva come si convenne
l'imago al cerchio e come vi s'indova;
ma non eran da ciò le proprie penne:
se non che la mia mente fu percossa
da un fulgore in che sua voglia venne.

I és que, en fi, no és el mateix ser músic que voler ser músic.

***

4. Notícia d'última hora:

El director de la col·lecció em diu, textualment, que el llibre So i silenci li ha semblat molt bo, i que preveu publicar-lo l'any que ve. Cuan largo me lo fiáis! Millor això que no res. El llibre contindrà assaigs coneguts i inèdits. Molts dels coneguts són versions corregides i ampliades de textos (i teXticles) apareguts en aquest blog (o bloc); els inèdits... Bé, millor em calle. Però almenys la circumstància de publicar un llibre d'assaigs sobre música en català em satisfà: no en vendré ni mitja dotzena, però només la perspectiva de regalar-lo als amics ja m'agrada. Ara veurem què li sembla a l'editor, al pagano. Ja he avisat que si no em respecten la presència d'exemples musicals el retiraré, i sospite que aquest serà el previsible casus belli... Ja veurem. Això diuen els cegos, i no hi veuen mai.