Feia temps que havia pensat de gravar un CD per a mon pare amb algunes de les obres que sentia tocar a la banda del poble durant la seua infantesa: aquelles obertures i altres peces que constituïen l'únic repertori semblant a la música decent que es podia consumir en un poble de la ruralia valenciana pels anys quaranta i cinquanta. Quatre cosetes: l'obertura de l'Oberon de Weber, la Francesca da Rimini i 1812 de Txaikovski i l'obertura de Tannhäuser, de Wagner. Vaig recollir el material i, abans de gravar-lo, vaig pensar que m'asseguraria de la qualitat de les versions. I les vaig escoltar.
L'obertura de Weber, "El Biberón" que sempre en dèiem, per a mi està lligada indissolublement a la paròdia que mon pare ha fet tota la vida, i em, produeix cada vegada un somriure irònic. Però les altres tres obres, aquestes sí que les vincule jo també a la meua infantesa, a imatges que han romàs en la meua memòria gravades amb una claredat fabulosa, irrefutable. A l'estiu assajaven a l'aire lliure, en un enorme corral que hi havia als afores del poble. Els meus primers contactes amb el dionisisme de Tannhäuser tingueren lloc assegut a terra, emborratxat amb l'olor del gesmil i amb una vintena d'esforçats bufadors intentant no morir aixafats sota aquell contrapunt ferotge i excitant. Ahir, sentint 1812 recordava aquell frenesí infantívol que ens inundava i que, quan l'himne "Deu salve el tsar" s'imposava gloriós a La marsellesa, semblava multiplicar la tímida llum groguenca dels enfilalls de bombetes penjats damunt dels nostres caps. La música histèrica, ploranera i sentimental de la Francesca em feia ressonar encara més ecos i connotacions; aquell ventijol fresquet de ponent cap a les onze de la nit semblava acordar-se de manera estranya amb la música de Txaikovski, ara violenta i ara d'un romanticisme glandular, viscós; anys després, durant la lectura de la Commedia els versos dedicats a Francesca i Paolo em van colpir de manera igualment violenta i punyent. Arribà dia en què si intentava xiular una melodia qualsevol, la primera que em venia al pap era (genialment) lacrimògena de Francesca o el principi de la Novena de Mahler.
I ahir tots aquests records, i molts altres que no fan al cas, m'assaltaren i es confabularen per donar-me una horeta d'orgia musical per a ximples interpretada per un solista gesticulant acompanyat d'auriculars, és a dir, jo.
Però què dius? Tu, un intel·lectual i un melòman, dedicat a escoltar "1812" i la "Francesca da Rimini" de Txaikovski? Tu, escoltant Weber i Wagner en forma d'obertura? I tot això fent un "flash-back" cap a la infantesa d'oient de banda?
Ei, a veure què dius! No sóc cap intel·lectual, sóc un funcionari, un buròcrata, un pixatinters, o és que no has vist amb quin nom signe aquests escrits? Tothom, també els intel·lectuals, els escriptors i els professors universitaris, té alguna afició vulgar, o bruta, i inconfessable, de manera que més dret hi tinc jo, personatge del Castell i del Procés, no et sembla?
He gravat el CD per a mon pare. I, veritablement, m'ha alegrat sentir aquestes músiques després de tants i tants anys. Els records que m'han evocat, aquesta memòria en què encaixen i que descriu escenes de fa trenta anys, també formen part de mi, també són jo. Anys després, com tots els meus amics músics professionals, em vaig fer contra-bandista i vaig abominar aquestes músiques de detritus que em recordaven moments superats, una aufgehobene Geschichte que ja s'havia dissolt. Tornar a aquestes músiques, i a la memòria, m'ha produït un plaer absolutament primari, una estona d'incandescència. Ara les deixe, i potser quan hi torne d'ací una o dues dècades m'esperaran per repetir l'orgia. Però amb la condició, això sí, que hagen passat anys.
I la pròxima anotació continuem amb la sèrie dedicada al vell Anton, que ja s'acosta al punt final...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
10 comentaris:
Ya lo decía Hermann Broch: en el "kitsch" suele haber algo que, por una parte, repele, y, por otra, encandila.
Cert! Això encaixa molt bé amb Txaikovski. Una volta, un excel·lent escriptor em va dir que el kitsch més suprem, el més absolut i radical, arriba a confondre's amb el sublim. I ho trobe molt cert. Mahler, per exemple, té molt d'això, d'exageració sentimental, de barreja extravagant, d'infantilisme, de profunditat, de kitsch: de friqui, fins i tot.
En el cas de Weber, la fixació és més humorística, i té a veure amb les paròdies de mon pare, gravades a foc en el meu subconscient. Com que durant anys i anys vaig evitar conscientment la música de Weber, vaig tardar dècades a adonar-me que aquelles imitacions que tant ens feien riure al meu germà i a mi eren del "Biberón" (i mon pare, ell mateix, no ho recordava).
Wagner és, probablement, el cas més complex, difícil i inclassificable. Demanaria una consideració particular i extensa.
En tot cas, aquesta unió entre la vivència del kitsch, la memòria de la infància i la història de la formació del gust propi em sembla curiosa i interessant.
M'has fet recordar també els meus inicis melòmans de la infantesa! Mon pare, també músic de banda (tocava el baix, o sia, la tuba), tenia entre els discos de vinil algunes joies que han quedat en el passat, quasi en el subconscient, però que de tantes vegades com les vaig escoltar encara les tinc en la memòria. Per exemple: La "Suite del Gran Canyó" de Ferde Grofé! Us en recordeu? La música programàtica portada a l'extrem del kitsch! Que si el cavall cavalcant, que si la tormenta (no pot faltar mai una tormenta en la música programàtica o descriptiva!), que si el capvespre... Amb aquesta música el xiquet que era jo aprenia a crear imatges a partir dels sons (després vindria la "Pastoral" de Beethoven, sublim). Tal volta no era una bona "educació musical" aquesta, ja que després costa una mica desprendre's dels referents extramusicals i aprendre a escoltar el so i el silenci en si mateix, com a art abstracte. Bruckner arriba molt més tard, però al final, Déu sia lloat, va arribar.
I no parle dels records de les sarsueles, que seria massa llarg. "La tabernera del puerto" o "El Caserío" tenien certes aspiracions quasi operístiques. Però el "género chico" era increïblement naïf. Les melodies de "Agua, azucarillos y aguardiente" eren impagables! I les de "La Gran Vía", fins i tot agradoses.
Ai, amic, quins records d'infantesa has desvetllat en el meu esperit!
Magister, reconec que em vaig recordar de tu mentre escrivia aquesta anotació, i que havíem passat d'aquests nostres inicis en el món de la música. Jo també tenia un disc sarsueler de mon pare, però per alguna raó estranya no vaig voler mai passar d'aquella antologia instrumental. Estava convençut que no volia sentir-ne res més, perquè en el moment començaven a entrar els cantants i les lletres no ho podia aguantar de cap manera. I així ha estat fins ara, i no me'n penedesc.
En els meus inicis loa barreja era encara més grotesca i magmàtica que tot això. La meua primera cinta de casset contenia l'obertura de Tannhäuser (naturalment) i, seguit seguit, Wish You Were Here de Pink Floyd... Però, en fi, són històries per a una altra anotació.
Ben curiós: jo mateix he estat rememorant recentment els meus inicis musicals (com a oient i com a estudiant de música). Fins on he estat capaç de reconstruir, les meues primeres obres escoltades no van sobrepassar el mateix nivell de clàssics-pop-kitsch que esteu citant, amb una diferència: el meu poble no tenia banda (ara ja sí), els meus pares no eren músics - i encara és una sort que compartiren amb mi una mínima cultura musical "clàssica": saber qui eren Mozart, Beethoven, un poc menys Bach, i escoltar-los en alguna ocasió.
Els meus motius per al meu exercici de memòria són distints dels de Guillem, i estan directament relacionats amb la meua imminent paternitat. D'una banda, les possibilitats (en termes de formació i cultura musical) de què podrà gaudir el meu fill seran enormes en comparació a les meues - per son pare, per sa mare, per l'entorn. De l'altra, està el dubte sobre fins a quin punt tinc dret a projectar (benèvolament? tirànicament?) sobre el meu fill aquesta classe d'"expectatives musicals", però clar, aquest darrer és un dilema tan vell com la pròpia humanitat (o paternitat), i no és aquest el lloc per a adreçar-s'hi.
El que em queda aproximadament clar és que, en un país musicalment civilitzat l'accés als clàssics populars (encara que fos "paralissa", "el" canon, "el" adagio, "el" bolero, aquestes coses...) no hauria de ser el privilegi de partida dels fills de la gent mínimament sensible. La música que Guillem (o el Magister, o jo) rememora ara amb una certa condescendència és, en la seua ingenuïtat, una herència infreqüent, quasi un tresor. Hauria de ser el més normal del món, quelcom a l'abast de molta més gent, però no ho és.
Mili, per descomptat que no em posaré a desbarrar ací sobre la paideia i les maneres de modelar l'ésser humà d'acord amb un ideal d'humanitat formada, sobre els mitjans lícits i il·lícits que la condició paterna atorga per a fer-ho, etc. En qualsevol cas, faré una observació que ja ha aparegut en altres escrits meus, i que enllaça amb això que comentes al final del teu escrit: mai de la vida, al llarg de tota la història humana, no havia estat de tan fàcil accés físic i metafísic el moll de l'os de la cultura occidental, i alhora mai de la vida no havia estat tan massiva i massissa, conscient i suïcida l'opció (pedagògicament "democràtica") a favor de la ignorància, de l'amnèsia i del menyspreu d'aquesta mil·lenària tradició cultural. Aquest desfasament tan extrem entre la ubíqua accessibilitat i l'omnipresent burrera és l'ambient en què vivim, i molt més encara l'ambient en què viurà el teu fill. I aquest és el fons sobre el qual hauràs de prendre les teues decisions pedagògiques. Mala peça al teler, crec jo.
Sí, és cert: aquells "txascosquis" i aquelles obertures, aquell "gran canyonasso", fins i tot la púrria sarsuelística i la mateixa Paralitza són, avui dia, inaudits senyals d'elitisme cultural dificilíssims de trobar. I torne al principi: fins i tot en famílies modestes com la del Magister, o directament lumpenproletàries com la meua, hi havia succedanis (la banda) de la gran música que amb el pas del temps es podien convertir en melomania genuïna; però sobretot hi havia la consciència que al fons del tot es trobaven uns noms (digues Beethoven, digues Mozart) que eren l'objectiu, i que justificaven sacrificis econòmics i inversions de temps per a convertir-se en persones cultivades. Això avui ja no existeix. Un altre dia desbarraré sobre les meues primeres gravacions, sobre les simfonies de Beethoven comprades cada dos dissabtes al Carrefour de Paterna per 150 pessetes i interpretades per la Simfònica de Baviera dirigida per Helmut Jenssen, sobre les gravacions de la sèrie "Galleria" comprades acumulant la paga del diumenge i sobre les gravacions en cintes de diòxid de crom a cal meu amic Vicent, etcètera... Tan difícil que era aleshores formar-se, i sembla que comparats amb la gent d'ara vam arribar a la NASA dels melòmans... per dir alguna cosa. I ja hem entrat en el discurs sobre "els joves d'ara", la qual cosa vol dir que he de deixar estar el tema abans que algú em col·loque alegrement en el calaix dels loosers del recanvi intergeneracional. Punt.
Una interpretació "economicista" d'això que tu mateix apuntes: ara que per a escoltar Beethoven ni tan sols cal acumular pagues dominicals (ah, els temps en què hom havia de saber els distints materials de què es feien les cintes de "cassete") la cultura musical ni tan sols té un argument econòmic (un argument estúpid, però és igual) que la faça atractiva al "poble". Trist, tal i com tu expliques molt bé.
No, Emili, no és un argument estúpid, ni molt menys. No és l'únic viable, però no és estúpid: és la cirereta del pastís. Una gran veritat. I això està relacionat amb moltes altres coses: la cultura de l'esforç, per exemple (que ara, horror d'horrors, reivindica la dreta cavernícola, i ja saps què volen dir...), i més qüestions de gran importància. Per la meua banda, la cosa era decisiva i determinant: una cinta de ferro de 60' costava 150 peles, una de crom 250 o 300, i ma mare me'n donava 500 cada diumenge; per tant, a ca Vicent podia gravar dos o tres vinils per setmana, i no més; els discos de la sèrie "Privilege" de la Deutsche Grammophon costaven unes mil peles, i per tant no podia descobrir més de dues simfonies brucknerianes cada mes sense fer pirateria. Així i tot, com que el fantasmagòric Jenssen gravava cintes que costaven 100 o 150 peles, als dotze o tretze anys ja em sabia les simfonies de Beethoven de memòria. Si no, de què?
Ja ho veus, no és un argument estúpid...
En relación con lo que comentaba Emili, a mí también fueron mis padres quienes, sobre todo, me inculcaron el amor por la música, pero la escuela primero y, después, ciertas amistades de la universidad, fueron las que me acabaron "inoculando" el veneno de por vida ... Es decir, que, como en tantas otras cosas, la mesa, en mi caso, tuvo tres patas: mis padres, el colegio y las "puertas mentales" que me abrieron los años de estudiante en la enseñanza superior.
Certament, assenyales les tres institucions socials que durant tota la història han transmès la cultura, la tradició i la civilització: la família, la societat en general i la comunitat d'amics. Per comparar, mirem què transmeten avui dia les famílies, les escoles i els amics dels nanos i dels adolescents.
Publica un comentari a l'entrada