Aproximacions a Bruckner (VIII)

La cuina del vell Anton (i 4): coherència intertextual

Tothom sap que tots els compositors, com tots els artistes en general, han fet reciclatge de coses pròpies, començant pel més gran de tots, Bach, el millor reciclador de materials propis de la història de la Música, i acabant per qui vulgueu. Hi ha algunes autocitacions molt boniques que es poden espigolar en Mozart i Beethoven, i hi ha hagut algun caradura (dit carinyosament) com Mahler, que en la seua època del Wunderhorn va fer estralls en aquest sentit. Molt bé. Però en Bruckner no es tracta només de reciclatge, sinó que la cosa té un cert aspecte de coherència intertextual. Descobrir autocitacions en Bruckner produeix una satisfacció peculiar, perquè fa l'efecte que l'autor no reciclava precisament perquè tingués pressa, sinó per donar un aire de família a tot el seu discurs, de principi a final. La utilització de temes i passatges d'obres sacres en les seues simfonies té una connotació ideològica bastant clara: la penetració de la música sacra, i de l'ambient espiritual que crea, en el món de la simfonia laica, de vegades hedonista, de vegades exhibicionista.

Un dels exemples més primerencs d'això el trobem en la relació que lliga la Missa núm. 3 en fa menor (1867-1868), una obra absolutament genial, i la bella i romàntica Segona simfonia (1872). L'entrada del baix en el Benedictus de la missa --una peça de bellesa sobrenatural-- es produeix amb una melodia imprecatòria i plena de tendresa:

En el segon moviment de la Segona simfonia, Bruckner aprofità aquest passatge en dues ocasions. En la primera apareix truncat, però en la segona aparició, cap al final del moviment, aporta un moment d'un intimisme indescriptible:

Un altre exemple famós de fusió entre l'àmbit sacre i el profà ens el mostra el clímax de l'Adagio de la Setena simfonia. Recordem com sona aquella fabulosa progressió harmònica en crescendo:

No és clar si aquest passatge tan típicament brucknerià procedeix de la progressió que Bruckner col·loca sota les paraules non confundar in aeternum de la part final del Te Deum, titulada "In te Domine speravi". No és clar si el passatge de la simfonia prové del Te Deum o a l'inrevés, perquè Bruckner els va fer simultàniament. Però no cal ni dir que "non confundar in aeternum" encaixa de meravella en un moviment simfònic dedicat ha honorar catòlicament la memòria de Wagner. En el Te Deum sona així:

I això fa Bruckner de tant en tant, fins que arribem a la coda del seu últim moviment acabat, l'Adagio de la Novena simfonia, on les trompes

suggereixen primer el tema inicial de l'Adagio de la Vuitena

i finalment ens retornen, de manera gloriosa,

una clara ressonància del tema que obri la Setena

Aquests ecos, aquestes ressonàncies, donen a la totalitat de l'obra bruckneriana la unitat i la coherència d'un únic territori espiritual que paga la pena reconèixer a poc a poc, un racó rere l'altre, amb la mateixa paciència benedictina de què procedeix la música de Bruckner.