Complicitats

Tal com pertocava a la seua procedència geogràfica i social, K. havia estudiat música quan era una criatura, fins al final de l'adolescència. Però no havia estat fidel al seu context, havia mostrat orgull i ambició, perquè en comptes d'aprendre a tocar qualsevol dels instruments habituals en les bandes de música havia triat el violí. Havia volgut ser músic d'orquestra. Havia arribat a tocar concerts barrocs, havia provat fortuna amb alguna obra de Mozart, i fins i tot s'havia atrevit a posar en el faristol el concert per a violí de Beethoven. Aquella obra el va fascinar i el va perseguir durant tota la seua vida. Si calia pensar en una peça senzillament perfecta, en una obra que transmetés l'equilibri i la passió, la humanitat i la vida dels déus, la primera de la llista era el concert per a violí de Beethoven. Quan la seua carrera de músic tot just arribava la meitat del recorregut, un seguit de crisis l'havien empès a abandonar-la. Però mai no abandonà l'amor per aquella música sublim.

K. no era un entès en cinema, ni tan sols no tenia la vel·leïtat d'anomenar-se "cinèfil", però tenia el seu propi criteri per a jutjar les pel·lícules. De vegades li agradaven films senzills, lineals, sense pretensions, però fets amb honradesa. Per això li va agradar la pel·lícula que havia acabat d'estrenar un sindicalista posat a director de cine, una pel·lícula no precisament genial però sí molt compromesa. My name is Joe contava les aventures d'un lumpenproletari, alcohòlic i delinqüent. I el punt de fuga de la pel·lícula, el moment que havia enamorat K., era el passatge central en què el protagonista explicava, precisament, per què quan sentia el concert per a violí de Beethoven era com si recuperés la humanitat perduda:

Well, er... One day when I woke up... desperate for a drink, totally skint... I went to a music shop and stole a bundle of cassettes... Took them down the pub and sold them. The lot went, country and western, pop. Everything went... except for this. Not for a pence. I took it home, got pissed... as was my wont. And, er...stuck it on. And it was just... magical. There was something about it. My own space, my own dreams, you know? Anyway... I still play it to remind me of what I was, you know? What I might be.


***

Quina situació tan grotesca. P sabia que K. era als antípodes més absoluts respecte d'aquelles circumstàncies. P es casava, havia organitzat una espectacular festa de casament, i hi havia convidat K. en nom de l'amistat que els lligava des de feia anys. K. hi va acudir, és clar, convençut que havia d'engolir aquell gripau en nom de l'amistat. Tots dos sabien que no era el context on K. podria sobreviure fàcilment, però hi havia un pacte tàcit.

Arribaren els parlaments, les picadetes prèvies, les salutacions rituals, l'aglomeració de desconeguts, la solitud abundantment acompanyada, i tota la resta d'elements que formen un bodorrio com Déu mana, l'exemple ideal de tot allò que K. odiava i havia aconseguit evitar durant tants anys. Els cambrers van fer saber als invitats que havia arribat l'hora de passar a la gran sala, a sopar. K., amb els altres dos amics amb què havia acudit al casament, anà a buscar el lloc que se'ls havia assignat. Allà estigueren esperant uns minuts, perquè l'entrada dels nuvis havia de ser triomfal i marcada, un vell ritu que potser no havia canviat durant mil·lennis. I ja era el moment. Els nuvis i la família esperaven el senyal, drets, a la porta de la sala.

K. ja s'ho imaginava. "Wagner o Mendelssohn, marxa nupcial de Lohengrin o marxa nupcial del Somni d'una nit d'estiu, Wagner o Mendelssohn, Mendelssohn o Wagner, sempre és igual, quin cansament tots aquests rituals, ara mateix ben lluny me n'aniria, quins tòpics morts quins estereotips, no per favor, o Mendelssohn o Wagner, uf, uf, uf, uf, caldrà dissimular".

De sobte, cinc colps de timbala, una melodia d'oboès, clarinets i fagots. K. va sentir que li pujava instantàniament un rubor violent a la cara, els batecs del cor se li disparaven, els ulls se li humitejaven de llàgrimes, se sentia defallir les cames. Acompanyats pels aplaudiments passaren, pel seu costat, els nuvis i la família. P li va fer l'ullet i un gest de complicitat, adreçat directament a ell. K., entre el col·lapse i l'emoció, li va respondre amb el gest de: "et tallaré el coll, cabró!". M. i E., asseguts a la vora, no sabien què passava. Però K. havia entès allò immediatament. No hi calien paraules. K. s'havia sentit més ben acompanyat que mai de la vida. Ni Wagner ni Mendelssohn, ni Mendelssohn ni Wagner, P havia donat instruccions perquè en aquest moment, el més important de la festa, sonés clar i fort el concert per a violí de Beethoven.