Agraïments

A Jaume, per incloure So i silenci en el seu catàleg i acceptar el risc de publicar-lo. Per haver-hi prestat tota la seua professionalitat en la correcció i edició. I, ras i curt, per l'admiració que li tinc. El seu tarannà circumspecte i reservat no ens hauria d'ocultar que darrere hi ha un dels homes més cultes, intel·ligents i extraordinaris que tenim en aquest país desagraït. Un luxe que pocs coneixen i reconeixen.

A Carles, per haver acollit des del primer moment la iniciativa. Pel seu suport incondicional des de fa anys. Per haver-nos deixat un piano per a la presentació. I per la seua tasca increïble d'home orquestra, mai més ben dit. "¿Què diu José Juan, que la pianola no us servirà? ¿Vols que et portem un piano de Consolat de Mar? Ja està, no en parlem més, us hi portem un piano nou!".

A Miquel, pel seu suport, per la publicitat que va fer de l'acte i per l'acollida sempre cordial.

A Helena, per haver-nos prestat el seu temps, la seua professionalitat i el seu talent de pianista, i per la seua companyia. Per oferir-nos una Melodia hongaresa de Schubert que ens evocà tantes i tantes coses (entre elles una pel·lícula i una època: Christian Vincent, La discrète, 1990). I per tocar un Preludi núm. 4 de Chopin que em posà molt difícil de continuar amb la presentació del llibre (em vaig girar cap al Jaume i li ho vaig dir amb els ulls).

A Marta, per les fotos i per tantes coses més que no caben en cap llibre ni en cap blog.

A Vicent, per quasi un quart de segle d'amistat i de generositat. Per tocar un Syrinx de Debussy completament nou, net de rubati, revelador. Per cometre a traïdoria el delicte d'estrenar inesperadament Eine kleine Flötenmusik, una obreta de 1985 que em féu pensar en el karma. I per regalar-nos, ell i Helena, un primer moviment de la sonata de Prokófiev que deixà amb la boca oberta tots els assistents.

A José Juan, l'afinador de pianos, per haver estat capficat fins a l'últim moment per l'instrument que havia de tocar Helena, i preocupat per la música. I perquè als trenta segons d'estar xerrant amb ell era com si fóssem amics de tota la vida.

A la bona gent que hauria volgut venir i no pogué, perquè pensaren en nosaltres i el que compta és la intenció.

A la bona gent que podia venir i vingué, perquè amb la seua companyia, la seua atenció intensa i el seu comportament civilitzadíssim ens ensenyaren que no tot està perdut en aquest país horrífic.

A la bona gent que vingué i comprà aquest i/o altres llibres de l'editorial, perquè ens han fet un favor i s'han fet un bon regal.

A tots plegats, i a algú que involuntàriament potser em deixe al pap, gràcies per haver fet de la presentació de So i silenci a Benaguasil un dels moments més bonics que recordem i que recordarem anys a venir.

I ara, de regal, un petit

REPORTATGE GRÀFIC
Fotos: Marta Cedro

José Juan i K. estaven destralejant amb mala hòstia perquè un petit conflicte diplomàtic amenaçava la realització musical de l'acte. De sobte, abstrets del soroll del voltant, Helena i Vicent començaren l'assaig general de la sonata de Prokófiev, i aquests dos es quedaren així, sense paraules, congelats de la impressió. Sota la mirada vigilant del Quefe.

Carles comença a desglossar la vida i miracles dels participants. Quan anuncià que Vicent anava a tocar la flauta "amb la seua companya, Helena" (lapsus linguae, "companya" per "acompanyant"), no vaig voler veure la cara dels músics... La primera anècdota divertida del vespre.

Miquel, Jaume i K. (falta Vicent, que estava a la dreta de la imatge, separat per un pilar), durant l'austera i exacta intervenció de Jaume. Ningú no hi estava nerviós: distensió total i bon rotllo.

K., passant-ho bé amb la intervenció de Vicent. A aquest no li feien falta notes ni res: directe al gra, sense floritures retòriques. Les coses clares, i el xocolate espès, xe.

Després de tocar Syrinx, Vicent s'adreça a K. i li diu: "Em dónes cinc minuts més?". És clar, només faltaria. Tothom es pensava que anava a explicar alguna cosa interessant sobre l'obra de Debussy. I va i, en comptes d'això, toca (per primera vegada en públic) les cinc peces de l'Opus 2 de K., una obreta que l'autor de So i silenci havia escrit quan tenia quinze anys. I aquesta és la cara de Vicent després d'aquella malifeta. Com en la pel·lícula de José Luis Cuerda, Amanece, que no es poco: "¡Todos a hacer flash-back!". Quina putada.

Helena, concentrada en el darrer acord de mi menor que tanca el Preludi núm. 4 de l'Op. 28 de Chopin. El que ningú no sabia era que, en aquell mateix moment, aquella mateixa música estava posant en perill la continuïtat de l'acte (els resultats físics del discurs sonor, un dels temes del llibre). Sublim.

Després de la sonata de Prokófiev, que tancava l'acte, el públic estava eufòric, els aplaudiments van ser llargs, intensos, i es percebia en l'ambient que tothom es quedava amb les ganes d'aplaudir durant més estona, i no ho van fer per discreció. Amb un sol assaig, amb les limitacions pròpies d'aquella circumstància, els nostres amics ens havien donat una lliçó magistral de musicalitat d'aquelles que no s'obliden.

Ja acabada la presentació, K. prengué la paraula per última vegada, per demanar als assistents que fessen el favor de comprar els altres llibres del catàleg de Riurau Editors. Mentre encara sonen els aplaudiments (ací veiem una mà de Paco Cintero), Helena i Jaume observen que K. es disposa encara a parlar.

K. i José Juan, en el moment dolç posterior als aplaudiments que tancaven la presentació, compartint ironies com si es coneguessen de tota la vida. Similis similem quaerit.

Després de signar exemplars per a la bona gent que ho demanava, Jaume li recorda alguna cosa important a K., que l'observa amb atenció.