Ací us deixe el quart moviment sencer en les versións núm. 3, 5, 6, 8, 10 i 11. Si aquests exemples els escolteu de l'ordinador amb uns bons altaveus externs o (millor encara) uns auriculars, perfecte; si el vostre aparell és un portàtil amb altaveus interns, us aconselle que us abaixeu aquests arxius (amb el botó dret del ratolí en el símbol de "Play") i els escolteu amb un reproductor mp3, perquè paga la pena.
Núm. 3. Interpretació compacta, sense el més mínim sentimentalisme, plena de noblesa i dignitat. Molt transparent (noteu les figuracions amb què els violins acompanyen la trompa solista, c. 31, minut 02:28) i acurada, contundent. Tot i que té l'aparença de ser molt rígida amb el tempo, en realitat, metrònom en mà, és molt flexible i gradual en les transicions. El tema de la corda (c. 61 i seg., 04:10) està articulat i frasejat de manera exemplar (la negra que separa cada segment és breu i feble, un detall magistral: c. 65, re; c. 69, do; c. 75, si, etc.). Molt discreta en la manipulació del tempo, rigorosa fins al punt de no ralentir-lo en el "coral" (c. 407-416, m. 14:53), cosa que encara li dóna més grandesa. Gravació una mica "atrompetada" però bona, realització orquestral excel·lent.
Les correlacions de tempo (compareu amb el que deia Swarowsky) són, aproximadament:
Adagio (principi): corxera = 76-88 (mitjana: 82)
Più Andante: negra = 69-80 (mitjana: 74)
Allegro ma non troppo, ma con brio: blanca = 58-66 (mitjana: 62)
Più Allegro: redona = 56-63 (mitjana: 60)
Núm. 5. Glups! En alguns aspectes resulta difícil de destriar de l'anterior: el mateix caràcter centrat, analític, desproveït de retòrica, clar i accessible. Perd una mica de la grandesa de la núm. 3, però guanya en proximitat. La gravació, sense ser de gran qualitat, és una mica millor, i si s'hagués fet avui dia se sentiria tot, sense excepció. En algun cas el tempo és més relaxat, però la mà de ferro del director fa que tot retorne de seguida a l'ordre degut. De fet, s'hi percep un control absolut, el deler de l'exactitud milimètrica, un gran rigor i molta cura. Novament, el "coral" a tempo (molt bé!). Aquest rigor potser perjudica una mica els últims compassos, que queden massa prussians. Però la trobe excepcional.
Correlacions de tempo:
Adagio: corxera = 63-72 (mitjana: 68)
Più Andante: negra = 69-72 (mitjana: 71)
Allegro ma non troppo, ma con brio: blanca = 63-69 (mitjana: 66)
Più Allegro: redona = 63-69 (mitjana: 66)
(Nota: crec que, sense mirar el "solucionari", acabe de descobrir de qui és la versió núm. 5...).
Núm. 6. Estrany equilibri entre l'objectivisme amb què maneja els timbres i la càlida emotivitat que assoleix amb elm seu cantabile i uns tempos molt flexibles. Però molt im molt, perquè de fet interpreta les marques de caràcter com a canvis de tempo: animato (violins, c. 94, min. 05:53, per exemple, amb una acceleració sobtada i sorprenent), largamente (violins, c. 186, min. 08:39), etc. Ací importa sobretot l'expressivitat, segons sembla, i s'hi subordinen la resta de paràmetres. Superba execució de l'orquestra, amb uns metalls impressionants (trompes rotundes, espectaculars; i noteu, també, l'arpegiat del tercer trombó en els últims compassos, m. 17:03-17:06). Molt bona gravació, clara, brillant. Versió per a "deixar-se dur".
Correlacions de tempo:
Adagio: corxera = 76-120 (mitjana: 98)
Più Andante: negra = 50-66 (mitjana: 71)
Allegro ma non troppo, ma con brio: blanca = 55-74 (mitjana: 66)
Più Allegro: redona = 54-60, però baixa fins a 34, i menys encara, durant el "coral"... (mitjana: 57)
Definitivament, tot el que aquesta versió tenia de coherència de tempo en el primer moviment es perd ací a favor d'una fluctuació extrema, fins i tot "furtwängleriana".
Núm. 8. Una versió guiada per una clara voluntat dramàtica, de "teatralitzar" aquesta música, de fer-ne una narració. Els atacs clars i de vegades agressius (la timbala, novament, amb baquetes dures), el plaer pel contrast i la importància atorgada als accents i al ritme, fan que siga una interpretació molt acolorida i plena de contrast i relleu. No té la intenció d'engreixar el sentimentalisme (el vibrato emprat sembla ser discontinu), sinó de captivar per la seua riquesa. Quina articulació i quin fraseig en el tema de la corda! Aquestes frases tallades clarament en segments ja em suggereixen qui n'és l'artesà. Els volums estan planificats fins al mínim detall, i els matisos agògics també, i per això el resultat és d'una transparència sorprenent. L'orquestra és senzillament miraculosa, insuperable. Sí, em sembla que ja he "pillat" els artífexs d'aquesta gravació espaterrant. Per acabar de reblar totes aquestes virtuts, mireu fins a quin punt és rigorós i coherent pel que fa al tempo:
Adagio: corxera = 66-69 (mitjana: 67)
Più Andante: negra = 60-63 (mitjana: 62)
Allegro ma non troppo, ma con brio: blanca = 60-66 (mitjana: 63)
Più Allegro: redona = 60-66 mantingut durant el "coral" (mitjana: 63)
No us ocultaré que tornar a sentir-la m'ha entusiasmat d'allò més. Fabulosa interpretació!
Núm. 10. Ací tenim, clarament, una Primera lírica, plena d'un cantabile per al qual aprofita una corda d'infart: observeu quins violins en la secció modulatòria en fuses, c. 23 i següents, min. 02:08 i seg.; o, per exemple, quin acompanyament eteri atorguen a la trompa solista. Una trompa, per cert, amb aquest to una mica fosc i noble dels metalls centreeuropeus. Viena, potser? Per a ser Viena, la veritat és que hi ha un treball de detallisme tímbric notable. No des d'una perspectiva objectivista, sinó per donar riquesa de color a la música. Amb aquests ingredients el tema de la corda és, tal com podeu imaginar, d'una bellesa que emborratxa l'ànima. Amb un afegit de la collita del director: fer que l'anacrusa del tema s'allargue una mica, com una mena de tenuto o fins i tot de petit calderó. No hi trobarem ni nerviosisme agògic, i agressivitat en els atacs, la qual cosa fa que el so en general siga una mica imprecís. El tempo és relativament estable i coherent, molt tranquil en general, i la preocupació del director va sobretot en el sentit de donar a l'obra un caràcter determinat, d'exercir una vis lirica desbordant, i no de desmuntar la peça analíticament. Una opció arriscada, però que amb uns resultats com aquests resulta molt difícil d'atacar.
Interrelacions de tempo:
Adagio: corxera = 64-70 (mitjana: 67)
Più Andante: negra = 48-52 (mitjana: 50)
Allegro ma non troppo, ma con brio: blanca = 50-60 (mitjana: 55)
Più Allegro: redona = 49-51 (durant el "coral", però, arriba a caure per sota de 40) (mitjana: 50)
Tret de l'inevitable alentiment de la segona secció, no és tan variable en el tempo com altres versions.
Núm. 11. El famós Brahms de les boires d'Hamburg, apassionat però discret i tímid, sembla voler aparèixer en aquesta gravació. No és tan lírica com l'anterior, però tampoc no és tan solemne i distant com les 3 i 5; hi notem un esforç per atorgar la importància deguda al contrast, als ritmes i als accents, però no és tan neguitosa en aquest aspecte com la núm. 8. És colorida, però no tant com una versió analítica; conté passió, però dominada fins a l'elegància. En comparació amb algunes de les anteriors, resulta càlida; en comparació amb altres, discreta. Com si el director de la versió anterior hagués agafat la mateixa orquestra (corda pastosa, vent carnós) i hagués fet una gravació per a la burgesia alemanya. No decep, no arravata, senzillament és honesta i eficaç. Tornem a trobar el tenuto en l'anacrusa del tema principal, i això resulta si més no curiós.
Interrelacions de tempo:
Adagio: corxera = 65-76 (mitjana: 71)
Più Andante: negra = 58-62 (mitjana: 60)
Allegro ma non troppo, ma con brio: blanca = 50-66 (mitjana: 58)
Più Allegro: redona = 56-60 (durant el "coral", però, arriba a caure al voltant de 40) (mitjana: 58)
*******
Doncs bé, així s'acaba aquest esgotador exercici de "Aquí, pontificando", acumulació de collonades o sessió de pedanteria fonogràfica. No s'admeten lloances! Pròximament dedicaré una anotació a un lector que em comentava, en privat, les seues opinions sobre aquesta activitat pseudointel·lectual. Ara vosaltres, lectors-oïdors, podeu extraure'n les vostres pròpies conclusions. I, pel que fa als músics d'aquesta dotzena de gravacions, us dic el mateix que en l'entrada "Dvořák multipista": si hi ha debat, faré públic el "Who's who". Jo, per la meua banda, m'encenc de curiositat com una Maruja qualsevol per trobar el "solucionari" i donar noms de persona als numerets dels collons.
Entrades
14 comentaris:
Creo que, en esta ocasión, voy a ir enviando comentarios a medida que escuche las seis versiones. He escuchado ya la número tres. Fabulosa. Eso sí, oír "a tempo" -me da la impresión de aquí la tradición suele ralentizar el ritmo- el pasaje comprendido entre 11:26 y 11:36 me ha sorprendido, aunque la ligazón con lo que sigue es tal vez más impecable, ¿puede ser?
Sí, exacte. Aquest és un dels paqssatges que la tradició, o més aviat una certa tendència "natural", alenteix molt sovint. Però n'hi ha uns quants més, començant pels dos "corals", el de la segona secció i el de la quarta. El retorn al rigor mètric sempre sol produir aquesta impressió de novetat, de cosa inaudita (les interpretacions de Leibowitz en són, en aquest aspecte, un exemple excel·lent). Jo crec que té raó Swarowsky quan demana aquest rigor en Brahms, perquè si no es manté estable el tempo no es perceben les genials dislocacions a què es referia Vicent l'altre dia, i que són una de les grans aportacions de Brahms. Però... (en el pensament complex sempre hi ha un però!) sembla que algun deixeble de Brahms deia que el nostre autor es prenia moltes llibertats en el tempo quan tocava el piano. En fi, és un tema complicat. Com tots.
La cinco, en efecto, es menos grandiosa que la 3tres, aunque está llena de una fuerza explosiva. También la encuentro más "espartana" que la anterior; quizá a ello contribuya o que al director no le interesan mucho los colores orquestales (parece una versión hecha con grises, más que "en color") o bien que la grabación no da para más. También parece que la interpretación está hecha más "a bloque" que la anterior y, en este sentido, la coincidencia casi exacta en el "tempo" de las cuatro secciones parece ajustarse perfectamente a las ideas de Swarowsky... ¡incluso yendo un poco más rápido!
Sí, la núm. 5 em sembla més dedicada a fer aflorar el que l'obra mateixa pot dir sense intervenció arbitrària del director. En aquest sentit, és espartana. Però el deler del detall li dóna un encant especial, i la coherència de tempo la fa aparèixer com una obra "nova". Reveladora, en la meua opinió.
Vaya tela. Ja sé que és xafarderia pseudoerudita i pseudo de tot, però acabe de mirar el "solucionari". Molt interessant! I molt divertit!
La seis: ésta es una de las primeras versiones que escuché de la obra, con la que la descubrí, y me ha marcado tan profundamente que no creo que sea su mejor juez... A mí me enloquece y creo que hay elementos objetivos para explicar ese entusiasmo, al margen de mi relación biográfica con ella. Por ejemplo, ¿es que se puede oír el pasaje entre 15:20 y 15:50 sin que a uno se le pongan los pelos de punta o se le vaya la cabeza con una maravillosa sensación de ebriedad musical? En fin, esta versión está para mí en el Olimpo de los logros directoriales con la obra, y tu descripción de mezcla de objetividad en el manejo de lo timbres y subjetividad "furtwangläriana" me parece que da completamente en el clavo.
Jo també li tinc una gran estima, més com a "consumidor" que no des del punt de vista intel·lectual. Em sembla una meravella, d'un equilibri ben peculiar entre el rigor i la fantasia. Veig que l'has "pillada" de seguida (l'acceleració en l'Animato és patrimoni inconfusible d'aquest director, i jo també la vaig identificar fàcilment).
La octava: también aquí tus controles con el metrónomo resultan sorprendentes, ya que, en principio, da la impresión -precisamente por esa teatralización de la que hablas y por la manera tan peculiar de interpretar ciertos pasajes: por ejemplo, 11:47-11:59- de que es una versión aún más subjetiva que la anterior. De todas formas, y aunque reconozco que es otra versión antológica, encuentro que hay en ella demasiados subrayados, que la impostación de la voz del actor -por poner otro símil teatral- se come un poco el texto que declama.... Eso sí, la planificación de toda la "tramoya" y la realización orquestal son de órdago.
Coincidesc parcialment: les categories de "subjectivisme" i "objectivisme" no encaixen bé amb aquesta interpretació. Perquè es manté el rigor, la claredat i la transparència, però alhora els contrastos i els atacs durs li donen una vitalitat peculiar. En emprar el terme "teatralització" vaig ser poc exacte. Es tracta més aviat de dramatització, de posar sobre la taula una història (abstracta, és clar), uns conflictes, una resolució, uns "personatges". Jo no hi veig impostació, sinó arestes, tensió, vitalitat, riquesa de relleus. Ho reconec: és una de les meues preferides, i també la vaig identificar fàcilment. Una mica com et passava a tu amb la núm. 6. Amb l'afegit que ací el rigor, la cohesió i la coherència són majors i es poden constatar amb una mà en la partitura i amb l'altra en el metrònom. La impressió de tempo "elàstic" i manipulable és un engany que el director produeix gràcies al seu treball sobre el "caràcter" de cada passatge.
(Per cert, se m'oblidava d'afegir que en la 8 hi ha alentiments i acceleracions de collita pròpia, com en totes, però la mitjana metronòmica no es pot fer tenint en compte això. El passatge que tu esmentes, c. 279-284, és un exemple d'alentiment real del tempo.)
La décima: ¿hay mejor "Brahms otoñal" que éste? Lo dudo. La verdad es que la grandeza y el lirismo de la versión son de tal calibre, que resulta muy difícil renunciar al placer de tanto refinamiento. Ahora bien, ¿sigue siendo esto todavía Brahms? Es un Brahms posible, desde luego, y bellísimo, cantado y tocado con delectación y nobleza aristocráticas, pero, ¿no estamos, otra vez, ante un filtro que desdibuja en gran medida los contornos de la pieza, tal y como aparecían claramente delimitados en otras versiones? Y, además, si toda la pobre se tocara con estos mismos criterios, ¿no estaríamos, en el fondo, ante una versión demasiado excéntrica, que nos acercaría más a lo que el director pone en ella -o destaca de ella- que a revelarnos todo lo que en ella hay?
La undécima -que no la "onceava" ni la "once", como ahora se ve y se oye tanto, sobre todo esto último: manda huev...-: un modelo de equilibrio, de bien hacer, de borrarse -no del todo, ni mucho menos- tras la partitura. Sería la síntesis perfecta si no supiéramos, precisamente por otras versiones más "imperfectas", que esta música puede causar mucha más ebriedad en el oyente. En todo caso, yo, cada vez que oigo esta versión, me encuentro como en casa. Me hace disfrutar muchísimo, con un placer menos apasionado, más racional que otras versiones, como si habitara en la esfera más alta de la belleza que no llega a ser sublime.
Ah, con propósitos pedagógicos, me ha parecido preferible la escucha del movimiento completo que no la de fragmentos aislados. Son métodos distintos, pero éste me ha dado mucho más placer.
Psse a comentar, en ordre invers, les teues observacions.
(1) L'únic mètode correcte és, en realitat, escoltar tota la peça, amb partitura, de punta a punta i sense interrupcions. Però focalitzar passatges dóna detalls i claus que així desapareixen, i escoltar moviments solts seria com una mena de "pla intermedi". Tot em sembla bé, si es fa amb la deguda cautela.
(2) La gravació núm. 11 té per a mi les qualitats de tot el que és ambigu. Vull dir, en un moment d'aproximació calmada a l'obra la trobe excel·lent; quan necessitem dramatisme, es queda curta; si volem goig intel·lectual ens satisfà a mitges. M'agrada molt perquè té un què d'aristotèlic, i jo a això sóc molt receptiu.
(3) Què hi ha de Brahms ací? En realitat, i dintre d'uns determinats paràmetres (que totes les bones versions compleixen), Brahms no és en aquesta o en aquella interpretació, sinó a tot arreu i enlloc... És la meua opinió. Des d'una perspectiva "intel·lectualista", "objectiva", "analítica", aquesta gravació és problemàtica; des d'una audició "afectiva", "dionisíaca", "despreocupada" (o, tal com està de moda dir-ho ara, "sense complexos"), és senzillament un xute de la vena. Però s'ha d'admetre que ací la partitura tendeix a adoptar forma líquida... o gasosa... És complicat.
Bé, a veure si algú més s'anima a dir la seua. Que nosaltres ben rebé que ens ho hem passat.
Publica un comentari a l'entrada