Bruckner en el temps
per Capitán Trueno
La Vuitena simfonia d’Anton Bruckner s’ha
interpretat seguint una de les dues versions possibles, la de 1887 o la de
1890. La més habitual és, amb molta diferència, aquesta darrera, bé en la
versió filològicament més «estricta» que va publicar Leopold Nowak el 1955, o
bé en la versió «mixta» (amb elements de la de 1887) realitzada per Robert Haas
(i que aparegué el 1939). De la primera versió (1887) hi ha unes poques
gravacions (Fedoseiev, Gielen, Inbal, Tintner i algunes altres de menys
importància), mentre que alguns directors més aferrats al tradicionalisme
germànic, com ara Furtwängler, Knappertsbusch, Krips, Steinberg, Szell i
Walter, van preferir durant bastants anys (Steinberg fins al 1972!) de fer ús
de la versió preparada per Franz Schalk, un dels deixebles de Bruckner,
publicada el 1892 amb abundosos retocs de tota mena. L’edició de Schalk va ser
impresa novament el 1912 per Eulenburg i Universal Edition, i avui dia és universalment
accessible a través d Internet; això mateix podem dir de la transcripció que
Schalk mateix en va fer per a piano a quatre mans. A causa de les indicacions
de dinàmica i d’agògica que Schalk va introduir pel seu compte i risc, ambdues
versions són importantíssimes si el que es vol és rastrejar els trets
interpretatius propis de la «tradició» bruckneriana. L’edició de Haas, d’altra
banda, va ser reimpresa mimeogràficament fa uns pocs anys per l’editorial
Kalmus, de Nova York, mentre que les dues edicions de Nowak (la de la redacció
de 1887 i la de 1890) es troben en l’Anton
Bruckner Gesamtausgabe, la col·lecció d’obres completes que des de fa
gairebé un segle publica l’editora de la Internationale Bruckner-Gesellschaft.
Per a aquesta
comparació he triat quatre passatges de la simfonia, un per cada moviment, que
comentaré en més d’una dotzena de gravacions diferents que cobreixen un ampli tram
cronològic de quasi seixanta anys (1944-2001). Si prenem com a referència l’edició
Nowak de la redacció definitiva (1890), els passatges que he triat són els
següents:
1) Primer moviment, final del desenvolupament (c.
128-224). Té interès per a l’estudi de les intervencions del director en els
canvis de tempo.
2) Segon moviment, primera secció (c. 1-195). Se’n
poden analitzar els atacs I sobretot el tractament més o menys agressiu de
determinades dissonàncies en els metalls.
3) Tercer moviment, lletra V (c. 239-246). En el
compàs 243 hi ha un dels punts més delicats de l’Adagio, en el qual la saturació de fortissimo naturalment taparia els arpegis de l’arpa. Serveix com a
indici de la intervenció del director i/o de l’enginyer de so.
4) Quart moviment, coda (c. 647-709). La
complexitat d’aquest monumental crescendo,
com a recapitulació gradual dels temes de l’obra, té repercussions en termes de
transparència instrumental, de control dinàmic, de tempo i, en general, de
planificació; per això és un dels punts de referència en qualsevol
enregistrament.
Heus ací les
versions discogràfiques que he manejat:
Director
|
Orquestra
|
Any
|
Edició
|
Furtwängler
|
Filharmònica de Viena
|
1944
|
Schalk + Haas + Furtwängler
|
Furtwängler
|
Filharmònica de Berlín
|
1949
|
Schalk + Haas + Furtwängler
|
Jochum
|
Philharmonisches Staatsorchester Hamburg
|
1949
|
Haas
|
Klemperer
|
Simfònica de la Ràdio de Colònia
|
1957
|
Nowak
|
Jochum
|
Staatskapelle Dresden
|
1976
|
Nowak
|
Tennstedt
|
Filharmònica de Londres
|
1982
|
Nowak
|
Giulini
|
Filharmònica de Viena
|
1984
|
Nowak
|
Celibidache
|
Filharmònica de Múnich
|
1993
|
Nowak
|
Haitink
|
Filharmònica de Viena
|
1995
|
Haas
|
Boulez
|
Filharmònica de Viena
|
1996
|
Haas
|
Chailly
|
Concertgebouw d’Ámsterdam
|
1999
|
Nowak
|
Harnoncourt
|
Filharmònica de Berlín
|
2000
|
Nowak
|
Wand
|
Filharmònica de Berlín
|
2001
|
Haas
|
Un estudi sobre
el tempo (I, 128-224)
En la partitura
«definitiva» de Bruckner, editada després per Nowak (i el manuscrit de la qual
és ara disponible a través d’Internet), en tota la secció final del
desenvolupament no hi ha ni una sola indicació de tempo, tret d’un breit und markig («ampli i amb cos»).
Això no significa, evidentment, que el passatge no admeti cap fluctuació
agògica, perquè aquestes fluctuacions són sovint imposades per les
característiques estructurals de la partitura: seccions cadencials, canvis en
el ritme harmònic, silencis, etc. En aquest sentit, els intèrprets disposen
d’un cert marge d’arbitrarietat. El passatge del primer moviment que hem triat
ací resulta especialment útil perquè és un dels que sembla que més han atret la
fantasia agògica dels directors. I, a més a més, ens serveix per a entendre com
ha canviat durant més de mig segle la relació que els intèrprets han tingut amb
el tempo.
Els directors
de la vella escola alemanya —és a
dir, els qui es van formar en el món germanòfon abans de la Segona Guerra
Mundial— dediquen a aquest passatge una mitjana aproximada de tres minuts. En
l’extrem més ràpid hi ha Klemperer (2’50’’) i Jochum 1976 (2’55’’), seguits de
prop per Jochum 1949 (3’09’’), Furtwängler 1944 (3’17’’) i Furtwängler 1949
(3’22’’). Entre els directors de la generació següent, el qui més afinitats
mostra amb els anteriors és clarament Tennstedt (2’57’’). D’una banda, les
velocitats de partida són bastant àgils: blanca = 52-54 al principi, en les
gravacions més antigues; blanca = 60 en Jochum 1976, 63 en Tennstedt. Després
insereixen accelerandi en diversos
moments: així, per exemple, quan la música modula decididament a fa major (167
i seg.), i sobretot quan l’ostinato de
dues negres i un treset de negres comença a modular cap a la reexposició (199 i
seg.). Les acceleracions, en aquest punt, poden arribar a ser espectaculars.
Així, Jochum 1976 passa de blanca = 63 a 76, Tennstedt de 60 a 80 pulsacions,
Klemperer de 63 a 88, el jove Jochum de 1949 passa de 56 a 88. Però l’extrem
més sorprenent és, sens dubte, Furtwängler, que si el 1949 saltava de les 50
pulsacions a 112, cinc anys després arribava a abordar la reexposició amb 120
pulsacions en els compassos immediatament anteriors.
I és que
Schalk, quan va fer la seva edició de l’obra el 1892, la va farcir de marques
de tempo que van passar a formar part de la tradició bruckneriana, i que tant
en concert com en gravacions d’estudi es perpetuaren al marge del que recollien
o no recollien les noves edicions (Haas, Nowak). El principi d’aquest passatge
porta la indicació Erstes Zeitmaß (ruhig)
[“tempo primo. Tranquil”], 1
abans de la G (c. 138) s’indica poco rit.,
i en el compàs següent a tempo;
s’inicia la H (153) amb un Sehr ruhig
(“molt tranquil”); comença a modular en el c. 201 sota un (nicht schleppend) [“(sense arrossegar)”], i en 217 marca Etwas bewegter (“una mica més animat”).
Resulta interessant d’observar fins a quin punt tots els directors del grup
dels vells —i els posteriors també—
segueixen aquestes indicacions, amb major o menor entusiasme.
Les
interpretacions dels directors que començaren a prendre volada després de la
Segona Guerra Mundial ens mostren una tendència incontrovertible cap a la
desacceleració del tempo (amb l’excepció de Tennstedt, certament). La majoria
d’aquests directors esmercen prop de 3’30’’ per a aquest passatge: 3’27’’
(Boulez), 3’29’’ (Wand), 3’32’’ (Giulini), 3’33’’ (Harnoncourt, Chailly), fins
als 3’41 de Haitink. El cas més extrem, tal com es podia esperar, el representa
el director que més veneració dedicà des de sempre al seu mestre Furtwängler,
el que aspirà a succeir-lo a Berlín, i el que des del punt de vista del tempo
potser es va situar als antípodes de Furtwängler més que cap altre:
Celibidache, que per a aquesta secció empra pràcticament cinc minuts (4’59’’).
D’altra banda, al llarg de la segona meitat del segle XX es van abandonant
progressivament les fluctuacions extremes de tempo, com les que vèiem en
Furtwängler. Així, la diferència entre la pulsació més lenta i la més ràpida es
redueix des de les 24 pulsacions en Wand (45-69) o les 20 en Harnoncourt
(46-66) fins a les 18 en Haitink (48-66), 14 en Giulini (52-66) i 11 en
Celibidache (39-50) i en Chailly (52-63). Dit altrament: a mesura que passen
els anys i se succeeixen les generacions de directors, els tempos s’alenteixen,
i les oscil·lacions per accelerando o
ritardando són molt menors que les
que trobàvem en els directors més veterans. Com s’explica aquest fet?
D’una banda, el
desenvolupament de la indústria fonogràfica —amb les impressionants millores
tècniques dels darrers cinquanta anys— ha creat una nova manera d’escoltar
música i, en conseqüència, una nova manera d’interpretar-la. Arran de la
proximitat i de la repetibilitat de l’enregistrament sonor, el concert com a experiència
excepcional, única i irrepetible ha perdut a poc a poc una part de la seva
força. La retòrica pròpia dels esdeveniments únics (els concerts, en el passat)
s’ha reduït a mesura que les gravacions proliferaven, es perfeccionaven i es
feien cada cop més accessibles com a béns de consum. En difuminar-se l’aura dels concerts, la grandiloqüència
dels tempos tensos i de les oscil·lacions exagerades ha perdut sentit, i s’ha
anat desenvolupant una cultura de l’assaboriment
sonor, preocupada per la transparència, per l’expressió correcta i la bellesa
del fraseig, l’execució tècnicament pulcra, etc. Això, probablement, ha afectat
el tempo en el sentit de produir una major estabilitat i una menor «intensitat»
(i, doncs, també una menor velocitat). Curiosament, això s’aplica sobretot a la
música del Romanticisme ençà, perquè en la música anterior s’ha produït el
procés contrari: els corrents historicistes han tornat a donar valor a la
retòrica, a la teatralitat i a la lleugeresa, la qual cosa ha anat precisament en
paral·lel amb la reducció dels efectius instrumentals i l’aprimament en general
de la sonoritat, que obliguen a cercar la intensitat per altres mitjans.
Aquest
alentiment que observem en Bruckner també és coherent amb l’acceptació
universal de les edicions Urtext com
a estàndard per a la correcta interpretació. Les edicions de Haas i Nowak, en
esporgar el text d’indicacions alienes a l’autor, han transmès implícitament la
necessitat de moderar les inevitables «manipulacions» a què el director sotmet
la partitura, entre les quals hi ha els canvis de tempo.
Però, tal com
apunta Benjamin M. Korstvedt en el seu llibre sobre aquesta simfonia, en els
darrers decennis ha canviat una mica la imatge que els intèrprets es fan de
Bruckner i de la seva música. Les «lluites entre dimonis» i els «sons de
transfiguració» que hi veia Furtwängler contrasten amb la idea tan comuna avui
dia d’una música més aviat mística, contemplativa i marcada per l’anhel de
transcendència. Si hi afegim una bona dosi de budisme zen podrem entendre, per
exemple, la perspectiva de Celibidache, la interpretació del qual es
caracteritza per una lentitud extrema i per un tempo relativament estable. En
qualsevol cas, sembla que si aquests mateixos trets —tot i que no de manera tan
radical— són la tendència creixent durant les darreres dècades en la interpretació
de la música de Bruckner, això es deu a diversos factors.
Un estudi sobre
articulació i dissonàncies (II, 1-195)
La secció
inicial del segon moviment prefigura la manera com s’afrontarà el discurs en el
quart des del punt de vista dels atacs i de la potència orquestral. Per això
resulta interessant d’observar de quina manera han canviat els costums
interpretatius quan es tracta d’enfrontar-se amb el Bruckner menys «amable».
Mereixen especial atenció les dues ocasions en què les trompes realitzen en fff sengles acords de sèptima menor amb
la quina elidida (c. 49-52 i 183-186), i que en aquests dos punts resulten
marcadament dissonants.
Les
interpretacions dels veterans sistemàticament
eviten de donar relleu a aquests passatges dissonants. Furtwängler 1944 amb
prou feines ens deixa sentir com grinyolen
aquests dos acords, i es podria dir que els metalls no hi són especialment
agressius. Però la seva interpretació d’aquesta secció no té res de
condescendent, sinó tot el contrari: transmet una exasperació i un neguit
enormes. Furtwängler ho aconsegueix concentrant tota la força en els trèmolos
constants de les cordes, especialment dels violins, i creant un fort contrast
amb el passatge líric central (K-M:
95-134), un tret que es fa especialment notori en la interpretació de 1949. En
la gravació de Jochum d’aquell mateix any trobem, entre el vent i les cordes,
un equilibri més gran en els atacs, atès que en aquell enregistrament els
metalls tendeixen a ser més estridents, però les dues dissonàncies esmentades
abans passen pràcticament desapercebudes. Aquests mateixos trets es poden
sentir en altres dues gravacions: la de Klemperer (en la qual en determinants
moments sembla que més aviat predominen les timbales) i en la de Jochum 1976.
En tots dos casos prenen un notable relleu les intervencions de les trompetes —tot
i que també és veritat que les gravacions són més clares que les anteriors, i
es percep una tendència a fer que els staccati
i els picats resulten més durs.
La primera
gravació que atorga notorietat als dos acords dissonants és la de Tennstedt. No
és especialment dura, d’altra banda, però en aquest enregistrament l’oient
percep alguna cosa que en les altres quedava difuminat. D’aquí en endavant
aquest serà un tret de l’obra al qual els directors hauran de dedicar atenció
d’alguna manera. Així, Haitink —que en general opta per una visió conciliadora
de la simfonia, tot rebaixant aspreses— no s’atrevirà a donar importància a
aquestes dissonàncies. Però al seu torn no ho compensarà tal com ho fan Boulez
o Chailly (el francès prefereix impressionar per la transparència de textures i
té a les seves ordres una Filharmònica de Viena no precisament contundent,
mentre que l’italià deixa sentir només el primer moment de l’atac i
immediatament cedeix la importància a la resta de l’orquestra, a més de crear
un contrast més nítid amb el passatge «líric» central). Aquest mateix procediment
d’atacar fff els acords dissonants i
sotmetre’ls a un regulador que els assuaveix, el trobem també en les
interpretacions de Giulini i Celibidache. El mestre de Barletta està més
interessat a oferir una lectura lírica de tota l’obra, i per això els seus
atacs són tothora tous. Els dos acords de sèptima menor comencen en fff però de seguida se’n redueix el
volum i guanya protagonisme la trompeta. Una cosa semblant fa Celibidache, però
—a la manera de Boulez— està molt més preocupat perquè es pugui sentir tot que
perquè aquest «tot» tingui una sonoritat dura.
El primer
director de la nostra llista realment interessat pel contrast, l’estridència i
la dissonància és Harnoncourt. Això no sorprendrà qui conegui no sols la
trajectòria del berlinès, sinó també els seus comentaris sobre les segones
menors en el Finale reconstruït de la
Novena de Bruckner. En aquest punt, i
tot i trobar-se al front d’una orquestra que no abusa precisament de la
contundència, Harnoncourt aconsegueix un discurs impulsiu, de gran teatralitat.
Les dues dissonàncies sonen de manera estrident i cedeixen el pas ràpidament al
regulador. A més, en alguns moments Harnoncourt supera en transparència alguns
dels seus predecessors (paga la pena d’escoltar les figuracions de les trompes
en K, inaudibles en la majoria de les interpretacions).
No deixa de ser
curiós que el director menys timorat quan es tracta de demanar agressivitat,
tant a les cordes com al vent, sigui Günter Wand. En la seva interpretació,
plena de contrastos, Wand reuneix les característiques de la visió apocalíptica
furtwängleriana, la transparència de Celibidache i l’expressivitat (expressionisme, a vegades) de
Harnoncourt. En els dos moments clau de l’acord de sèptima, Wand realitza un
ràpid moviment de doble regulador (disminució i augment) que recupera la força
que aquests passatges tan dramàtics perden en la majoria de les versions.
Aquesta
comparació ens mostra si més no dues coses interessants. En primer lloc, que la
idea global que tenen els intèrprets sobre la música de Bruckner canvia al
llarg del temps. El Bruckner malèfic i torturat de Furtwängler té poc a veure
amb el Bruckner resignat i discret de Haitink i Chailly, o amb el místic de
Celibidache i de Giulini. L’aparició d’un Bruckner conflictiu, com ara en
Harnoncourt i Wand, podria indicar un retorn cíclic, però això encara s’hauria
de confirmar.
D’altra banda,
també paga la pena de fer notar que ha canviat la manera de plasmar els
contrastos de l’obra (o d’aquesta part de l’obra). Fa més de mig segle, les
dissonàncies en molto fortissimo es
passaven per alt a favor d’un tempo més inquiet i d’una corda notablement àcida
en els atacs. Amb el pas del temps va guanyant estimació la claredat i la
transparència orquestral, alhora que milloren les tècniques de gravació, i
predomina cada vegada més la idea d’un major equilibri entre les famílies
orquestrals. A més, es busca el contrast entre els passatges lírics i els
rítmics. Però també es dóna cada cop més relleu a les dissonàncies. Aquest
darrer fet podria tenir una relació directa amb el fet que els oients, a través
del lent avanç de la música contemporània, han anat assumint cada vegada més
les dissonàncies. Això fa que es pugui apreciar molt més el valor d’acords que
abans hom mirava de dissimular.
Digressió sobre
detallisme (III, 243-246)
El tercer
moviment, que per descomptat és una peça d’enorme complexitat, té entre altres
punts un de molt delicat: el darrer clímax abans de la coda. En la lletra V, i
després d’un gran crescendo,
l’orquestra sencera (inclosa la secció de percussió amb timbales, triangle i
platerets) proclama un estentori mi bemoll major en fff que desemboca en do bemoll major en el compàs 243. En aquest
punt, tret dels violins i de l’arpa, tota l’orquestra toca durant dos temps i
mig (blanca lligada a corxera); els violins tenen un mi bemoll que s’allarga
durant tres temps i mig, i que passa directament a un do bemoll greu; l’arpa,
en canvi, realitza arpegis fins al penúltim mig temps. Aquest compàs presenta
un difícil problema als directors, ja que el volum del tutti generalment fa que els arpegis de l’arpa siguin inaudibles,
la qual cosa obliga a intervenir d’alguna manera sobre la partitura.
En aquest
aspecte resulta molt rellevant quina edició de la partitura ha triat el
director. Les dues versions originals editades per Nowak, la de 1887 i 1890,
reprodueixen fidelment el que recullen els manuscrits, i que tot just acabo de
descriure: els violins mantenen el seu mi bemoll fins al do corxera a què
descendeixen, i que tanca el compàs, mentre que la resta de l’orquestra toca
durant dos temps i mig. L’edició de Schalk de 1892 intentà solucionar el
problema invertint la instrumentació: els violins tocarien durant dos temps i
mig, el vent durant tres i mig. Haas, sorprenentment, també va manipular la
partitura i intentà resoldre-ho fent que tots
els instruments toquessin durant dos temps i mig, tret de l’arpa, amb la
qual cosa deixava sol aquest instrument tocant els seus últims arpegis durant
un temps sencer, després de la qual cosa entrarien els violins amb el seu do
bemoll.
Les primeres
gravacions amb prou feines recullen aquest detall. Per descomptat que això es
podria atribuir a l’estadi primitiu en què llavors es trobava la tecnologia
fonogràfica. Una explicació com aquesta serveix potser per a la gravació de
Furtwängler del 1944, però ja no tant per a la del 1949, en la qual es percep
la intervenció de l’arpa suficientment com perquè quedi clar que Furtwängler ho
considerava un problema secundari. L’ús de l’edició de Haas (que també
Furtwängler seguia en aquest punt) permet a Jochum el 1949 fer que per primera
vegada se senti l’arpa amb una claredat indiscutible; el seu truc consisteix a
alentir una mica el tempo dels arpegis de l’arpa, la qual cosa permet que
s’extingeixi el tutti i que aquest instrument
sigui més audible. L’edició de Nowak (és a dir, l’original) deixa l’arpa amb
els violins i amb la sonoritat restant del tutti,
la qual cosa obliga a emprar trucs
diversos. Klemperer, per exemple, prefereix no intervenir sobre la partitura,
fins i tot acceptant el risc que els violins deixin l’arpa una mica a l’ombra.
Una cosa semblant els passa a Giulini i a Celibidache, i d’alguna manera també
a Chailly, que és més aviat discret. Tennstedt opta per uns violins en ff (cosa que deixa una mica de marge a
l’arpa) amb un regulador que augmenta la intensitat fins al fff. Els directors que continuen emprant
l’edició de Haas tendeixen a escurçar l’acord del tutti (Haitink, Boulez, Wand) o a allargar el de l’arpa (Jochum
1976, novament). Potser el més audaç dels qui segueixen l’edició de Nowak sigui
Harnoncourt, que, tot seguint el costum historicista de reduir el volum en les
notes llargues, imposa als violins un regulador de diminuendo que permet donar relleu a l’arpa.
En resum, la
partitura a vegades planteja problemes d’equilibri que exigeixen una certa
creativitat al marge del seguiment literal del text. Quan la partitura ho
permet, tal com és el cas que ens ocupa en l’edició de Haas, es pot aconseguir
una major riquesa de detalls amb més o menys facilitat. Quan això no passa, com
en les versions originals d’aquesta obra, l’intèrpret es veu obligat a
intervenir-hi. Es percep, a mesura que passen els anys, un interès cada vegada
més gran per aquests petits detalls entre els directors i entre el públic
especialitzat. La tecnologia hi ha contribuït, amb la qual cosa s’ha generat un
cert feedback entre el que la
tecnologia pot oferir i el que els oients i els professionals cada cop valoren
més: el detallisme, la transparència, la claredat de textures.
Maneres
d’acabar (IV, coda, 647-final)
La coda del
quart moviment és un tens crescendo en
el qual es poden identificar tres «seccions»: (A) entre els c. 647 i 671 es
produeix un primer augment de tensió, del pp
al ff; tot seguit, el discurs modula
abruptament de re bemoll major (ff) a
re menor (p), la qual cosa dóna pas a
una mena de transició ([B] Vv-Ww, c. 671-686) en dues parts: una en p, de vuit compassos que passen de re
menor a la menor (671-678 [B1]); una altra, en ff, i en fa major, i també de vuit compassos (679-686 [B2]); aquesta
segona part de la transició desemboca en l’apoteosi en do major i fff (C), una secció que clou la coda.
Aquesta, al seu torn, està articulada en dues parts, en la primera de les quals
(687-696 [C1]) guanyen protagonisme les trompetes amb figures rítmiques
d’arpegis cada cop més breus; el final de la coda és el moment en què tota la
secció de metall proclama simultàniament en fff
temes de cadascun dels quatre moviments de la simfonia (697-709 [C2]). En
el darrer temps del penúltim compàs, Bruckner afegeix la marca riten.
Sembla un
moviment lineal i gairebé sense canvis, amb només dues indicacions de tempo: Ruhig (“tranquil”) al principi, i el riten. dels dos darrers temps. Per
contra, es tracta d’un passatge d’una gran complexitat per a l’intèrpret, que
s’hi enfronta a diversos reptes. D’una banda, es troba amb l’obligació de
planificar acuradament els volums perquè no se saturin abans d’hora. També ha
d’aconseguir un nivell de transparència orquestral que permeti reconèixer tots
els temes que reapareixen, la qual cosa és difícil en un tutti en fff. Ha de tenir
molt clar de quina manera gestionarà el tempo, fins a quin punt es deixa portar
i converteix l’augment d’intensitat en un augment de velocitat. Last but not least, es veurà també en la
necessitat de decidir quin és l’abast del ritenuto
del final.
Pel que fa als
enregistraments més antics cal dir, per a ser honestos, que la distorsió
causada pels mitjans de l’època pot ser l’origen d’una certa manca de contrast
que s’observa, per exemple, en les dues gravacions de Furtwängler i en la
primera de Jochum. En aquests enregistraments, el ppp inicial no ho és tant, i el nivell màxim de volum sonor
s’assoleix de manera bastant ràpida. Però el mateix percebem en la de Klemperer
i, fins a cert punt, en Jochum 1976. En Tennstedt sí que sembla que calgui
atribuir a la gravació (o al processament digital) l’excés del ppp. Haitink i Chailly són més aviat
discrets en aquest aspecte —i en d’altres, tal com hem vist. Els seus ppp són tan moderats com els seus fff, que tenen volum però són escomesos
sense contundència i sense gaire interès per diferenciar les veus. En canvi,
Giulini i Celibidache destaquen per la generositat en els augments i les
disminucions de la dinàmica, per la grandesa de la conclusió i per la saviesa
amb què la preparen. El mateix caldria dir de Boulez, Harnoncourt i Wand, que,
fidels a la seva fama de rigorosos i analítics, dosifiquen la intensitat a
consciència, per bé que amb mitjans diferents: Boulez deixa que se senti tot i
manté la pulsació amb una aparent rigidesa fins que a la fi, com a cop
d’efecte, propina un ritardando
sorprenent; Harnoncourt, com sempre, té una aguda concepció dramàtica del
discurs, aprofita tots els contrastos (també els dinàmics) i aconsegueix un
efecte sens dubte contundent. Wand, finalment, en aquest aspecte sembla una mena de compendi de les característiques de tots ells.
Pel que fa al
tempo cal dir que, tot i no haver-hi cap indicació explícita de Bruckner, tots
els intèrprets sense excepció hi imposen fluctuacions al llarg de la coda. Però
dintre d’aquest tempo flexible hi ha, certament, diferències enormes. La major
part dels directors arranquen la secció amb una pulsació de blanca entre 44 i
46, i la velocitat màxima (que sempre, sense excepcions, s’assoleix al llarg de
la secció C2, amb els arpegis de les trompetes) sol estar entre 63 i 69
pulsacions. Aquesta seria la descripció de la mitjana, en la qual entren
perfectament Jochum 1976, Giulini, Haitink i Chailly (els dos últims amb valors
idèntics, 46-69). Però en els intèrprets més veterans predomina la tendència a
mostrar diferències majors de tempo entre l’inici i el moment més ràpid; en
aquella generació prebèl·lica, la diferència de tempo sol estar per sobre del
50% d’acceleració, dada que comparteixen Jochum 1949, Klemperer, Tennstedt,
Haitink i, per molt poc, Wand (33-50, +51,51% d’acceleració). Chailly i Boulez
es queden tot just per sobre d’aquest límit simbòlic i arbitrari (+50% d’acceleració).
L’extrem més extravagant i pertorbador és Furtwängler, que fins i tot duplica
la diferència de tempo entre els dos passatges extrems (1944: 44-85, +93,18%),
i arriba a anar més enllà (1949: 44-90, +105%). En l’enregistrament berlinès de
1949 es produeix un terrabastall informe en la secció C2, en la qual l’acceleració
és tan completament desbocada que en realitat el qui «dirigeix» l’orquestra és
el timbaler, i els trompetistes literalment es
perden. Els directors de la vella escola germànica ens donen exemples
fefaents del tòpic segons el qual els tempos de Bruckner són molt soferts i han
hagut de suportar de tot al llarg de la història de la interpretació simfònica.
Molt lluny de l’arbitrarietat furtwängleriana hi ha la majoria dels directors
posteriors a la Segona Guerra Mundial. En comparació amb les generacions
anteriors, les fluctuacions de tempo de Giulini (+36,95%), Celibidache
(+33,33%) i sobretot l’auster Harnoncourt (54-66, +22,22%) són molt més
properes a l’«estabilitat emocional» que predomina avui dia en la professió.
Una mica d’això se li va contagiar a Jochum, que el 1949 fluctuava entre 42 i
66 (+54,76%) i, en canvi, quasi tres dècades després era més «modern» en aquest
sentit (46-66, +43,47%). En aquest canvi de Jochum queda documentada una
tendència que ha guanyat pes a mesura que han passat els anys: la de ser cada
cop menys «intervencionistes» i menys «extremistes» amb els tempos de Bruckner.
La separació
entre els antics i els moderns es fa encara més nítida si ens fixem
en la manera com s’ha interpretat el ritenuto
dels dos darrers compassos. Tots els directors que van començar a treballar
abans de la guerra ho interpreten com si l’últim sol tingués un calderó, mentre que les tres notes finals (mi-re-do)
discorren ràpidament, a tempo.
Furtwängler (1944 i 1949), Jochum (1949 i 1976) i Klemperer ho interpreten així,
i s’hi afegeix novament com a excepció Tennstedt. Per contra, tots els directors
posteriors allarguen el ritenuto fins
a la darrera nota, que de fet és generalment bastant llarga. És el cas de
Giulini, Celibidache, Haitink, Chailly, Boulez, Harnoncourt i Wand, per bé que
aquests dos últims ho realitzen com un moderat ritardando sense exagerar gaire. Si mirem en les edicions, l’única
cosa que troben és allò que després recullen tant Haas com Nowak. Només en la
reducció per a piano a quatre mans Schalk va desplaçar el ritenuto al principi del penúltim compàs. Però si Bruckner va anotar
ritenuto en comptes de posar un
calderó damunt el sol, i si de fet
totes les notes mi-re-do següents estan marcades amb accents (>), resulta
lògic de deduir que aquestes tres notes finals no s’han d’interpretar
simplement a tempo.
Observacions finals
L’anàlisi de
quatre passatges de la Vuitena simfonia de
Bruckner ens ha servit per a observar alguns dels canvis que s’han produït
durant els darrers setanta anys, tant en el gust (dels professionals i dels
consumidors) com en els costums d’interpretació. Es percep, en primer lloc, la
victòria definitiva de la filologia
musical de les edicions crítiques, tot i que l’estranya edició de Haas
continua tenint adeptes. També observem que, al ritme al qual milloren tant la
reproductibilitat tècnica de la música com l’accessibilitat dels concerts en
viu, minva la necessitat de marcar la música de Bruckner amb l’empremta de la
retòrica: en general es practiquen fluctuacions de tempo menors, per exemple. ¿En
quina mesura aquest Bruckner més auster
ha tingut com a conseqüència el fet que canviï la nostra manera d’entendre el
compositor mateix? El pas del Bruckner ple de fantasmes al Bruckner místic i
contemplatiu, ¿és un resultat d’aquests canvis en la interpretació, o és
precisament aquesta perspectiva diferent la que ha obligat a interpretar-lo d’una
manera menys retòrica? Sembla que ens trobem enfront d’una relació circular, de
condicionament mutu entre tots dos factors, ambdós sota la influència de canvis
tècnics i socials.
Sigui com
sigui, s’imposen algunes conclusions. En primer lloc, que tot i la pervivència
de trets «tradicionals» en directors de la segona meitat del segle XX, hi ha
una cesura entre els antics i els moderns, que se situa clarament en la
Segona Guerra Mundial. Si hi haguéssim afegit versions discogràfiques de
Barenboim, o gravacions de joventut de Celibidache, sens dubte hauríem hagut de
matisar aquest panorama, però amb matisos que no canvien el fons de l’assumpte.
Les generacions de la segona meitat de segle, i més encara les que predominen
en ple segle XXI, han desenvolupat una estima molt major que els seus ancestres
per la claredat i la transparència orquestrals, per una manera de dirigir que s’assembla
al que seria una mena de música de cambra
a gran escala. L’audició de la música ja no és aquell esdeveniment únic i
irrepetible, extraordinari, excepcional i difícilment accessible que eren els
concerts a l’època de Furtwängler o Nikisch. I, per descomptat, les gravacions
són molt més refinades que aleshores, un factor que novament apareix en el
nostre raonament. En qualsevol cas, l’estat de coses actual, tant en aquest
punt com en l’aspecte organològic i en el de la destresa tècnica mateixa dels
instrumentistes, permet enfocaments analítics i una dissecció sonora de les
obres que fa setanta anys eren gairebé impensables —gairebé, cal subratllar, perquè directors com Swarowsky ens
demostren que les coses són sempre més complexes del que semblen als
historiadors simplistes. Queda per esbrinar, tanmateix, la interessant qüestió
de fins a quin punt la música del segle XX —des de Schönberg fins a avui— ha
influït també en aquest sentit: des de l’obsessió pels timbres (en la Klangfarbenmelodie) fins a la
progressiva familiarització amb la
dissonància, podria ser que el paper de la música moderna en la
interpretació de clàssics com ara Bruckner fos més gran del que s’havia pensat
fins ara.
© "Capitán Trueno" 2013. Aquest text està registrat legalment.
7 comentaris:
Muy interesante. El análisis que más me ha llamado la atención ha sido el del segundo movimiento. Yo no circunscribiría la mayor atención a la disonancia al avance de la música contemporánea. Lo que quiero decir ese que ese avance forma parte de un proceso mayor, consistente en la asimilación (hasta cierto punto) del "arte disonante" en general ("disonante, ma non troppo", "disonante, pero como parte de una historia del arte sobre la que puedo hacer discurso", "disonante, pero domesticado", etc.).
Estic d'acord. De fet, la percepció depèn de l'atenció, i t'atenció depèn de molts factors, entre ells del que a cada pas es va considerant més rellevant o menys. De tota manera tampoc no em sembla una mala hipòtesi: que l'augment (sense exagerar, però) de la sensibilitat envers la música contemporània haja fet augmentar la sensibilitat i la rellevància d'allò que en la música antiga hi ha de més "contemporani".
No sé en què consisteix aquest procés, ni en quina mesura això es pot considerar domesticació. El fet, però, és que mig segle enrere (i encara ara!) s'intentava assuavir certes dissonàncies, i la música des de Schönberg ha fet que el públic accepti cada vegada més fenòmens harmònics que abans tenien molta menys acceptació. Aquesta hipòtesi no és invenció meva, sinó que ja la va avançar Schönberg quan deia que el fet d'acostumar-se a sortir de la perspectiva harmònica funcional desenvoluparia el que ell anomenava "tolerància a la dissonància". Si ell ho veia com un futur desitjable, potser no és criticable sinó positiu.
Probablement és veritat que ara una segona menor no esgarrifa tant com fa cent anys, però potser no es deu a un sol factor sinó a una confluència. L'augment de la "tolerància a la dissonància" és un fet, però aquesta dissonància podia resultar més rellevant en unes maneres d'entendre l'obra i menys en altres. Crec que són hipòtesis que no es contradiuen, sinó que probablement es complementen. El que resulta impossible és determinar de manera fefaent quin factor té més pes, i per què.
"Domesticación" es una metáfora: quitar a algo (en lugar de a alguien, como sería una de las acepciones) su carácter áspero y, así, hacerlo más tolerable. Una de los aspectos más interesantes del artículo es que muestra que las elecciones individuales vienen determinadas, en gran medida, por corrientes que superan al individuo (por ejemplo, lo que una época determinada considera que es "el buen gusto"), hasta el punto de que tienen la fuerza de determinar determinadas opciones, como en este caso la suavización de esa disonancia. Suavizar, o eliminar, o no subrayar esa disonancia, sería -hablando metafóricamente- "domesticar" lo que en ella hay de agresivo.
Això és molt interessant. De tota manera, el que ha passat és precisament el contrari: les interpretacions (algunes) el que han fet no és endolcir la dissonància sinó fer-la aflorar, aconseguir que siga perceptible i que cree aquesta sensació d'aspresa. "Domesticar", en tot cas, des d'una perspectiva musical, auditiva, és el que feien els directors que la dissimulaven, que amagaven el que aquest passatge té d'agressiu. Per tant, és una manera de veure-ho que no em sembla exacta.
Me he dado cuenta de que, en efecto, ha habido un desplazamiento en el uso de la metáfora entre mis dos intervenciones. Resumo mis dos posiciones: a) los "veteranos", al ofrecer interpretaciones que evitaban sistemáticamente "donar relleu a aquests passatges dissonants", estaban tratando de atemperar la disonancia; b)la mayor aceptación por parte del público actual de ciertos fenómenos armónicos es análoga a la mayor aceptación, en otras artes, de fenómenos paralelos (disolución de la perspectiva tradicional en la pintura, por ejemplo), surgidos más o menos por los mismo años en la historia del arte occidental, y que forman parte de lo que conocemos como "vanguardias históricas". Ahora bien, la asimilación de las aportaciones de esas vanguardias por parte del público ha distado de ser plena, hasta el punto de que para muchos oyentes la música de Schoenberg sigue resultando intolerable. Pese a todo, sí que ha habido cierta asimilación de algunos de los "rasgos disonantes" de aquellas vanguardias, pero sólo a condición de que se inserten en un marco general "no disonante" ("disonante" está empleado aquí en un sentido amplio, no en el específico que tiene en el ámbito musical). No obstante, ciertamente el uso de la metáfora en el sentido que he intentado aclarar en esta parte de mi comentario nos lleva muy lejos -tal vez demasiado- de la letra del artículo.
Publica un comentari a l'entrada