Furia española

La primera part de la història és més coneguda, i fins i tot ha arribat a la Viquipèdia: després d'anys dedicant-se a estudiar i glossar Beethoven, el musicòleg britànic Barry Cooper es va atrevir a ordenar tots els fragments d'esbossos de la Desena simfonia del sord, de la qual va oferir una reconstrucció hipotètica el 1988. El mateix any, Wyn Morris la va convertir en registre fonogràfic per a MCA. Morris, que no era un director d'orquestra gens dolent, ja havia sigut el primer director que enregistrà (el 1974) la clàssica reconstrucció de la Desena de Mahler de Deryck Cooke.


(Sí, reconstrucció és un subgènere musical ja abundós i amb resultats sovint interessants, a vegades decebedors, i que destil·la un cert tuf de veneració romàntica de l'artista i, per què no dir-ho també, de sensacionalisme esnob. Però ha donat productes que em semblen bastant útils en general, per bé que els mètodes emprats i els resultats obtinguts oscil·len entre el rigor més digne d'admiració --Mahler, Bruckner-- i el fiasco --Schubert, Txaikovski--, amb casos ambivalents com el de Cooper/Beethoven. El mateix Beethoven havia sigut objecte de reconstrucció ja el 1987, quan un altre estudiós britànic, Nicholas Cook, va redactar una versió tocable del Sisè concert per a piano i orquestra, en bona part enllestit en net per Beethoven.)

Cooper no va ser tan imprudent com el compositor japonès Hideaki Shichida, que es va atrevir a reconstruir quatre moviments (ara disponibles per internet en format robòtic, perdó, sintetitzats en midi i difosos en mp3: supose que cap director, orquestra, programador, musicòleg o bidell no s'ho ha pres seriosament). La reconstrucció de Cooper es redueix a un sol moviment, el que presumiblement seria el primer en la simfonia. Es va dedicar a explicar el seu treball en articles i conferències, i la gravació de Wyn Morris va aparèixer acompanyada d'una explicació molt interessant i raonable, una sessió de mitja hora d'arguments que també es pot trobar en YouTube.


El moviment reconstruït per Cooper ha tingut una mica més de recorregut que la fantasia onírica de Shichida. El 1988, al Regne Unit hi va haver divisió d'opinions, unes quantes a favor i unes quantes més en contra. Tot i la suspicàcia necessària en aquests casos, adobada amb una evident displicència i un silenci generalment infranquejable, l'experiment Cooper va ser editat i reeditat per la prestigiosa Universal Edition, de Viena (el pobre japonès s'ha hagut de conformar a penjar el pdf en IMSLP). Universal Edition, recordem-ho, té en el seu catàleg la Segona Escola de Viena, Boulez, Bartók i moltes coses més; poca broma amb Universal Edition.

Poc després d'aparèixer el disc Beethoven/Cooper/Morris, a l'estat espanyol en va parlar el vell José Luis Pérez de Arteaga. En un dels programes de El mundo de la fonografía ho vaig sentir i ho vaig enregistrar, en un vell casset que encara conserve. I, francament, aquella música sona molt beethoveniana (a veure: l'andante que obri i tanca la peça està calcat del moviment lent de la Sonata núm. 8 op. 13, "Patètica"; és clar que sona beethovenià! Però tota la turbulenta part de l'allegro central, en do menor, té les característiques del Beethoven heroic de tota la vida). L'he sentida mil vegades, me la sé de memòria i li tinc estima, per què no dir-ho.


La segona part de la història, tot i ser geogràficament més pròxima, no és tan coneguda. L'any següent d'enllestir-lo, Barry Cooper va cometre l'error d'acceptar una invitació per a presentar el seu treball a Espanya. El juliol de 1989, la JONDE la va tocar en públic dies abans d'una taula redona que inclouria Cooper i tres músics espanyols. I en aquest cas no hi valgueren raons ni peròs: la furia española va ser una estupenda exhibició de bon rotllo meridional. Una crònica de l'època, que he recuperat recentment entre altres papers, ens invita a imaginar l'escena de la taula redona amb pèls, molts pèls, i senyals, molts senyals.

Carmelo Bernaola, compositor (entre moltes altres coses) de la música de Verano azul i de La clave, va ser el primer xafador de guitarres del vespre. "La obra que hemos escuchado a la JONDE es de Cooper, no de Beethoven. [...] Flaco favor le hacemos a Beethoven si vamos diciendo por ahí que esto es su décima sinfonía. [...] Los temas dicen poco en una composición, porque una composición es un conjunto de relaciones personal e intransferible. Por eso, no nos interesa qué hubiera podido ser la décima sinfonía de Beethoven a partir de algunos temas. Sí nos podría interesar un libro que aportase conocimientos sobre el proceso creativo de esos temas musicales por parte del compositor. Pero extraer una obra de ellos me parece un trabajo, además de imposible, inútil. Eso no es la décima sinfonía de Beethoven. No nos sirve para nada." Coño, Carmelo!

Álvaro Marías, per la seua banda, va afirmar que l'interès necròfil per les obres reconstruïdes del passat posa en evidència una falta d'interès cap a les obres dels autors del nostre temps. I ho deia un senyor que es dedica (o es dedicava) a tocar Vivaldi amb flauta de bec. No te lo pierdas. Per a ell, la feinada de Cooper és una curiosidad. "Lo fundamental en una obra es su arquitectura, y lo que conservamos de la décima sinfonía de Beethoven es una larga serie de esbozos de material temático. Eso no es nada."

El cronista retrata amb deliciosa exactitud el mal tràngol que devia passar el pobre Cooper envoltat d'escorpins: "cuando [...] escuchaba los educados pero en el fondo tronantes reproches [...], Barry Cooper ponía una expresión como ausente". M'ho puc imaginar; he trobat una filmació amb Cooper, i la descripció del comentarista és versemblant: "Dio datos y fechas, se valió de citas, de notas y de un piano. Su aspecto de erudito aportaba a su argumentación una apariencia de solidez". En el vídeo veiem això: un senyor amb pinta de rosegador de llibres, que de petit devia ser un empollón, una mica Sheldon fins i tot, gens espectacular i molt centrat en el seu món de saviesa i erudició, correcte i intel·ligent.


Però què pretenia aquell peix bullit de la pèrfida Albió? Fer passar gat per Beethoven a uns hidalgos de los de lanza en astillero? No, no, no, mire usté. Era una partida perduda des del principi: un ressuscitador de zombies, contra la furia española! La qual, coherentment, va tenir la delicadesa de pelar-lo viu sense miraments ni remilgos, com qui pela una llebre, en públic i davant de la premsa. Els arriben a donar una copa de Soberano i envien los tercios de Flandes a reconquistar Gibraltar.