Reaccionaris, conservadors, conformistes, innovadors i revolucionaris

Una consideració intempestiva

Les persones amb un cert interès per la música d'avantguarda solem tindre tendència als judicis inquisitorials, sumaríssims i apodíctics. A vegades és difícil de refrenar, i es pot caure fàcilment en un sectarisme poc decorós. No té res de sorprenent, si es té en compte el volum i la força omnipresent del reaccionarisme, que d'alguna manera cal contrapesar. Aquesta autodefensa es presta a excessos amb una facilitat espantosa. L'altre dia parlàvem de Boulez, que durant anys va ser el més boques de la colla de Darmstadt, i que va estar donant titulars que després, en més d'una ocasió, hagué de menjar-se amb patates. Inevitable, però penós. O penós, però inevitable.

Un exemple fàcil: quan reapareix el tema de la brusca frenada conservadora en autors que havien exercit de pioners de la renovació dels llenguatges musicals, com ara Hindemith, Schönberg, Richard Strauss o Stravinski, a alguns ens pot aparèixer eventualment una ganyota de disgust. Sense voler, mimetitzem aquell posat dels enfants terribles dels anys cinquanta, arrufem el nas i exercim un cert menyspreu perdonavides enfront de compositors que, després d'haver tingut la valentia de trencar la baralla, causar escàndols estètics majúsculs i enfadar els reaccionaris, es van fer cacona a les calces i van retrocedir fins a llenguatges més domesticats i fàcils de digerir. Strauss i Stravinski van tocar breument el llom de la bèstia amb Salomè (1905), Electra (1909) i La consagració de la primavera (1913), però es veu que el calfred d'aquest contacte els produí tant de pànic que retrocediren quasi dos segles amb obres com El cavaller de la rosa i Pulcinella. Hindemith, que havia escandalitzat l'Alemanya benpensant de la República de Weimar amb obres com ara les tres "òperes expressionistes" (Assassí, esperança de les dones; Nuschi-Nuschi; Sancta Susanna), a mesura que avançaven els anys vint es va escorar cada vegada més cap al neoclassicisme i va produir com a xurros obres cada vegada més acadèmiques i extemporànies. Schönberg, que havia estat al capdavant del desmuntatge del món sonor tradicional, i que el 1917 havia horroritzat el tradicionalisme amb el Skandalkonzert protagonitzat amb Berg i Webern, durant els anys 30 i 40 va tornar de tant en tant a la tonalitat; segons ell, "encara hi ha molta bona música pendent d'escriure en do major". Aquesta dinàmica (primer radicalitat i després conservadorisme) es pot constatar en molts altres músics "modernistes"; ara em venen al cap dos magnífics compositors polonesos que admire molt, Penderecki i Górecki, i que responen al mateix perfil. I no diem res, per descomptat, sobre els músics conservadors que mai no van pretendre posar-se al capdavant del batalló modernista, i la llista dels quals és populosa fins a l'avorriment. Tant per als compositors avançats que acaben retrocedint com per als conservadors que no donen el braç a tòrcer, tenim a vegades algun comentari despectiu, alguna carassa de desinterès i algun pensament de desaprovació. Sincerament: fins i tot jo, que tinc una dieta musical molt variada, amb predomini de la música antiga (antiga en el sentit modern del terme), em descobrisc esporàdicament aquestes actituds puritanes. La culpa no és dels compositors, ni menys encara de la música. Però no fem espòiler, encara. Relax.

En aquesta preferència pels músics renovadors conflueixen diversos factors, a més de la lluita contra la demència immobilista. Tendim a pressuposar que a la renovació estètica --com que implica la valentia d'enfrontar-se a l'esclerosi conservadora i a les forces reaccionàries-- se li deu un plus d'admiració, un plus que no mereix la reiteració pusil·lànime de solucions estètiques pròpies del passat. Però darrere d'aquesta pressuposició hi ha una idea fixa i una opció última indemostrables, el que se sol anomenar tècnicament un valor. I els valors, diguem-ho amb un cert kantisme irònic, no són teories, hipòtesis ni judicis de fet. De la mateixa manera com seria estúpid i menyspreable intentar demostrar que la música occidental és intrínsecament superior al gamelan de Java, sobre l'interès per la música que va ser innovadora en el seu temps només es pot dir això: que és un valor, que té els seus fonaments i demana els seus sacrificis, però que no es demostra ni es discuteix.

Com tots els valors, aquest també es pot reduir a l'absurd amb poc esforç, i se li poden trobar contraexemples comprometedors. Decidirem si una obra ens agrada després de mirar-ne la data de creació i comparar-la amb el que es feia llavors? A més d'això, i com que no todo el monte es orgasmo, convé recordar no sols que els revolucionaris sovint fan marxa enrere, sinó també que en molts casos només són innovadors en part. Em ve a la memòria una conferència de José Luis Téllez sobre Wagner i Parsifal, en la qual feia una comparació brillant i feridora: mentre que, en 1882, Wagner s'entretenia amb cavallers, llances, el greal i altres al·lucinacions medievaloides, Verdi ja feia trenta anys que havia escenificat una òpera en què els personatges i els espectadors anaven vestits de la mateixa manera, i Bizet feia tres lustres que havia convertit en protagonista de la seua obra més cèlebre una dona proletària i practicant de l'alliberament sexual. Malgrat les innovacions genials i profundíssimes en harmonia, instrumentació i construcció musical del drama, pel que fa a la temàtica el revolucionari Wagner era més carca que una cançó de Manolo Escobar ("notamos que hay un desfase verdaderamente violento", deia Téllez en aquella conferència), mentre que compositors més convencionals com els de La traviata i Carmen eren molt més moderns en aquest aspecte. Pocs compositors occidentals es poden comparar a Bartók en innovació rítmica (potser només Stravinski); en canvi, era capaç de preguntar, insegur i ingenu: "Soc suficientment dissonant?" (la memòria em diu que era en una carta a Stefi Geyer i que es referia al Mandarí meravellós, però no he sigut capaç de confirmar-ho en la monumental biografia de David Cooper, i podria ben bé ser una confusió meua). Era conscient que amb segones menors i escales modals no arribava a fer una música d'avantguardisme prou radical, i crec haver llegit que Messiaen es va referir explícitament a això en les seues famoses classes a París. Modernista radical en el ritme i modernista moderat en l'harmonia? No té res d'estrany.

 

(Com havia d'abstenir-me de posar Bartók, especialment una meravella com aquesta?...)

Al capdavall, fins i tot el Webern dodecafònic conserva esquemes de melodies, que són quasi mahlerianes en Schönberg i pràcticament brahmsianes en Berg... I ells són els que van desmuntar definitivament l'harmonia tonal! Em pregunte què haurien dit, els tres il·lustres vienesos, si hagueren viscut fins ara i hagueren examinat la partitura de Music for 18 Musicians de Steve Reich (1974-1976), obra desesperantment diatònica durant pàgines i pàgines, diatònica i repetitiva fins a la nàusea, i havent d'esperar 609 compassos (!) fins arribar a veure la primera alteració, un miserable re#... I qui és més contemporani? Qui és més modern i més avantguardista? Però si fins i tot el gran Stockhausen va acabar escrivint òperes, el gènere més degenerat de la burgesia més reaccionària!

Per cert, un incís sobre el terme música contemporània. Meravellós. Divertit com una pel·lícula dels germans Marx. Quan encara hi havia botigues de discos, fa quatre dies, trobaves les obres de Berg en la secció música contemporània, tal com tots els melòmans saben. "Yo no sé si me gustará, que la música contemporánea... bueno", deia al meu costat una senyora presumiblement jubilada i presumiblement de classe molt alta durant la representació de Wozzeck a què vaig assistir l'any passat. "Senyora, que té més de cent anys! I pel pentinat, diria que vostè quasi també!", volia dir-li, però em vaig mossegar la llengua. És fabulós, o no? "És que nosaltres, els [instrumentistes] de vent, solem tocar molta [música] contemporània, com ara [la de Jean] Français i tal...", ens va dir un oboista fa anys; X. i jo ens vam quedar mirant-nos i reprimint la riallada estentòria que va aflorar minuts després, en absència d'aquell subjecte. Français (1912-1997), un equivalent francès (i ja em perdonareu la redundància) de Joaquín Rodrigo, o una versió lleugera del Strauss més conservador... Aleshores com quedem? És contemporània la música escrita fa poc, o per autors vius, o bé la que no és convencional, tradicional i fàcil per a les orelles tapades amb cera d'abella?

"Música contemporània"... de fa un segle. Si això no és digne de Mahler, que baixe Groucho i ho veja

 

Siguem clars: entre dissenyadors de programació timorats, professors de conservatori hostils, públics putrefactes, periodistes musicals ignorants i carpetovetònics i tota la resta de la fauna mòmia i zombi, jo diria que encara ens excedim poc, verbalment, a la recerca del foc purificador. Sabem de sobra que una música decent no ha de ser necessàriament d'avantguarda, ni cal que trenque esquemes. Els revolucionaris de la marxa enrere també van fer bona música després de la frenada en sec, sí. I hi ha músiques conformistes en el seu temps, fins i tot arcaïtzants, que conserven el seu encant i tenen qualitat (pensem, per exemple, en el bo de Sibelius). Fins i tot es podria admetre que una música clàssica feta ara mateix podria ser bona sense ser ni tan sols atonal (encara que, per a ser sincer, no puc evitar de sentir un calfred i patir una mica d'urticària amb la frase de Schönberg sobre el do major). Però, tal com diu el bon poble valencià, tot té un mig i dos vores. Supose que em faig entendre.

 

Postscriptum

Aquesta anotació complementa el vell manifest que vaig penjar ací, quan encara era jove, després dels "Quatre pamflets sobre música". L'inspiren dues reflexions complementàries: la lectura recent del llibre de Kater, comentat fa unes setmanes, i la història de les gravacions de Boulez, entre Händel (almenys) i ell mateix (inspirada, al seu torn, per la notícia de la pròxima aparició del primer volum d'una monumental biografia seua a càrrec de Tom Coult, notícia que dec al gran Anaclet Pons). Sabem que Boulez preferia dirigir obres de compositors renovadors, i per això va enregistrar molt més alguns autors (Beethoven, Berlioz, Wagner, Debussy, Ravel, Mahler, els vienesos, etc.) que altres (Schubert, Schumann, Brahms, Txaikovski, Strauss, etc.). I alguns, que jo sàpiga, no gens (Dvořák, Prokófiev, Xostakóvitx, Britten, Poulenc...). Darrere d'això hi ha un patró que no és casual ni capritxós, i el meu text va una mica per aquest camí.

Per cert, que després de redactar-lo, m'he adonat de quin podria ser l'exemple més perfecte de reaccionari exrevolucionari, que fins i tot en la seua etapa retrògrada i decadent era capaç de fer músiques meravelloses (i antiquades) mentre els altres descobrien Webern i alguns estaven ja pràcticament en la música concreta. És el músic que viu quasi tot el llarguíssim segle XIX --que segons alguns comença el 1815 en Waterloo i s'acaba el 1945 a Berlín-- i que representa l'etern retorn al romanticisme en totes les variants imaginables: clàssica, moderna, expressionista i kitsch burgès. És, efectivament, Richard Strauss. Però, ah, amics!, ah, amigues!, mireu què deia al tombant del segle i del mil·lenni un famós crític musical espanyol, molt aficionat a les cosas nazis i venerat en los mentideros de la villa y corte: "Strauss no se contradijo ni mucho menos fue traidor al 'progreso' al 'retroceder' a El caballero de la rosa (1911), donde inventó una Viena que no había existido musicalmente. No inició una etapa neoclasicista como la que en su día seguiría Stravinski. [...] Sencillamente, en plena madurez, aún con muchos años por delante, había alcanzado la frontera, que parecía final, de la música del porvenir de Liszt y Wagner, de la que era converso incondicional desde 1885. Volvióse entonces, ahora con toda su formidable experiencia en el dominio de las complejidades de la orquesta postwagneriana, a su formación inicial, para crear la obra clásica nueva -no neoclasicista- que sólo podía poner en pie él, una obra que no estaba escrita y a la que el paso del tiempo le ha retirado la máscara de la vejez con que quisieron disfrazarla quienes, ayer como hoy, nunca han visto más allá de sus narices [...]". Creieu que aquest individu veia la contradicció en això que va escriure? Jo diria que, entretingut com estava viendo más allá de sus narices, probablement primer disparava i després preguntava. S'entén per què a vegades ens excedim en els judicis severs? S'entén com és l'enemic? Siga com siga, Strauss, com a frontissa entre la reacció i l'avantguarda, és tot un cas. El tema donaria per a escriure un llibre, uns quants llibres, però jo això ja no ho veuré.