Sobre descàrregues d'arxius (nota tècnica)

Algú m'ha comentat que no s'aclaria amb això de descarregar-se coses del servidor d'arxius compartits (predominantment Rapidshare). Jo tampoc no hi entenia res fins fa quatre dies, de manera que permeteu-me anotar quatre cosetes per als qui no s'hi atreveixen encara. Els qui ja ho coneixeu, passeu d'aquestes historietes.

Rapidshare és un servidor on la gent pot enviar gratuïtament arxius (de qualsevol tipus) de fins a 100 megabytes, i d'on tothom es pot descarregar aquests arxius a una velocitat molt raonable. Si es fa la descàrrega sense pagar, la quantitat d'arxius, i el temps de descàrrega entre ells, estan subjectes a limitacions. No és gens car (uns 7 euros mensuals), però si no teniu previst de fer el pirata de manera ostensiva podeu optar per les descàrregues gratuïtes i espaiades en el temps.

El procediment és senzill. Primer, heu de tenir una adreça URL que us indica quin és l'arxiu de Rapidshare que us voleu abaixar. Hi cliqueu (o la copieu a la finestra d'adreces del navegador), i llavors s'obrirà la pàgina de Rapidshare. Aquesta us presentarà una graella de tres columnes on us demanarà si hi accediu com a abonats ("Premium", botó inferior de la columna central) o gratuïtament ("Free", botó inferior de la columna esquerra). Cliqueu el segon botó, és clar. Llavors passeu una segona pantalla de "compte enrere", que a sota de l'adreça URL que heu clicat (i que apareix en roig al centre de la pantalla) us diu que la vostra descàrrega serà possible en, per exemple, 2.1 minuts. Tranquils: espereu un moment, ho fan perquè patiu una miqueta. Passada aquesta llarga temporada d'interminable espera, Rapidshare mateix us presentarà una pantalla on apareixen diversos noms de servidors per triar (jo ho deixe sempre tal com ve) i una finestreta on heu d'incloure un codi de quatre lletres i/o números que apareixen en la pantalla. Això ho fan per evitar la mecanització de les descàrregues; és a dir, per assegurar-se que a l'altra banda del cable hi ha una persona humana patint, bavejant i esperant l'oportunitat de llançar-se com un voltor sobre l'indefens arxiu. Una vegada heu teclejat el codi, el vostre sistema operatiu us mostrarà una finestreta on us dóna a triar entre reproduir l'arxiu demanat o guardar-lo en el disc dur. Trieu la segona opció, evidentment, i si us demana on voleu que deixe l'arxiu indiqueu-li una carpeta creada per vosaltres amb aquest fi, o directament a l'escriptori. I ja està! Com que heu entrat gratuïtament a Rapidshare, si us voleu descarregar un altre arxiu haureu d'esperar unes hores (1, 2 o 3, depèn del volum que us haureu abaixat abans).

Resum: clicar en l'adreça que identifica l'arxiu, clicar en "Free", esperar un moment, teclejar el codi d'entrada que us dóna Rapidshare, especificar "guardar en disc", i ja està.

De res.

P.S.: Això afecta els arxius a descarregar, no els que us pose com a exemples. Aquests darrers els podeu escoltar directament a l'ordinador fent clic en les icones de reproducció que apareixen a l'esquerra de cada exemple. I, òbviament, heu de connectar els altaveus... ;-)

Addenda: Adès, Rosner i la mare que els va parir

En aquest article de The Guardian teniu coses interessants sobre Adès:
http://music.guardian.co.uk/classical/tomservice/story/0,,2021424,00.html
Vegeu també aquests 7 minuts de vídeo sobre/amb Adès:

A més, Déu els cria, i ells multipliquen el talent: el marit de Tommie Adès, un cert Tal Rosner, és una barreja d'artista visual i músic, o melòman, que fa uns muntatges curiosíssims barrejant imatges de vídeo i peces musicals (de Debussy, de Stravinski, de Nancarrow, i no sé si de més gent). Els arranjaments els fa Adès, és clar, i els interpreten ni més ni menys que les germanes Katia i Marielle Labècque. Una cosa sorprenent, brillant, coses ben trobades de veritat. Que sí! Relaxeu-vos i deixeu-vos portar per aquest exemple:

http://www.talrosner.com/CON01_web.mov

Ja us dic jo que no és un "bluff"...

Tornem, amb renovada fúria, després d’aquesta absència alienada!

En escriure l’anotació sobre el concert de Berlín, arravatat per la meua passió mahleriana, veig que vaig oblidar de dir res sobre el protagonista de la primera part, Thomas Adès. El programa del concert tenia, al meu parer, una notable càrrega simbòlica, ja que el primer concert de Rattle amb els berlinesos, com a director del tinglado, contenia justament una obra d’Adès en la primera part (Asyla) i un obrón de Mahler en la segona (la Cinquena). Sir Simon i Tommie són bons amics, és clar. No m’estranya: Adès, que té un any menys que jo, és ja un compositor (i pianista, i director) de gran prestigi, professor de composició a la Royal Academy of Music i doctor honoris causa per la Universitat d’Essex. I no arriba ni als quaranta, el xiquet. En fi, una cosa de no dir.
Hi ha qui diu que no és per a tant, que la seua oficina de premsa és millor que les seues realitzacions artístiques. Jo no tinc aquesta impressió.
Pel que sé, Adès escriu música per a instruments diguem-ne «tradicionals»; amb unes combinacions curioses, això sí, com ara una enorme secció de percussió, o el vent de fusta quadruplicat. Adès no evita la tonalitat tradicional ni la melodia, tot i que tampoc no és aquest (o no és del tot) el seu marc de referència fonamental. La seua idea predominant és el desenvolupament, i si això ha d’incloure cèl·lules melòdiques o acords de tònica, tercera i quinta, doncs tampoc no hi fa ois.
Tevot és l’obra que vam escoltar a Berlín. Una peça molt interessant i atractiva en la qual trobem ressons diversos. Comença amb la fusta en el registre sobreagut i en pianissimo, cosa difícil d’aconseguir (però, és clar, ¿què hi ha que siga difícil per als berlinesos?) i que dóna unes sonoritats seques i fràgils. El contrapunt d’acords foscos i saturats de l’orquestra crea una sensació d’expectació notable. No hi falten intervals molt mahlerians, com ara la sèptima ascendent + semitò descendent de les trompes:
Exemple 1.
La sonoritat es condensa fins que esclata en el tema rítmic, que recorda Bartók:
Exemple 2
Aquest tema es desenvolupa de manera cada vegada més complexa, i a la fi arriba un clímax sincopat, d’evocació clarament stravinskiana:
Exemple 3
que es dissol en acords amplíssims en una mena de crescendo i diminuendo en espiral hipnòtica. Un passatge de transició ens deixa en suspens, amb «gotes» de flauta en registre sobreagut i pianissimo (quina manera d’esprémer les possibilitats tècniques del personal) amb la trompa com a fons, tot dissolent-se en notes agudes dels violins:
Exemple 4
I de sobte apareix una bellíssima melodia de flautí, que ens transporta a famosos solos de flauta (Xostakòvitx, Cinquena, tercer moviment; Mahler, Desena, cinquè moviment):
Exemple 5
Des d’ací fins al final, les elaboracions sobre aquesta melodia ens transporten a un paisatge obert i clar, com de redempció, que treballant sobre una (auto)citació del segon moviment del concert per a violí del nostre autor acaba amb un assertiu i decidit acord de tònica. I és que Tevot vol dir «Arca de Noè» en hebreu, una idea que Adès lliga al planeta Terra com a nau que viatja per l’univers albergant el més preat que coneixem, la vida dels seus habitants.
En fi, que diguen el que diguen, el xic té un gran talent. Cristo, quina enveja.

Ací teniu Tevot, en la interpretació dels berlinesos a Nova York:
http://rapidshare.com/files/82173104/Tevot.mp3
Si teniu més curiositat per l’autor, ací he trobat Asyla interpretada per l’Orquestra Simfònica de la BBC, dirigida per l’autor (amb una introducció radiofònica dels Proms de 1999):
http://rapidshare.com/files/82174098/Thomas_Ades_-_Asyla_From_1999_Proms.mp3
I, de propina, el seu Concert per a violí (i orquestra), amb Anthony Marwood i la Chamber Orchestra of Europe dirigits per l’autor:
http://rapidshare.com/files/82174447/Thomas_Ades_-_Violin_Concerto__Anthony_Marwood__violin___Chamber_Orchestra_of_Europe_and_Thomas_Ades

Necrològica: Karlheinz Stockhausen

Amics, m'acaba d'arribar la notícia: fa un parell de dies va morir Stockhausen. La seua obra sempre m'ha produït sensacions ambivalents, com la de Cage, com la de Nono, com la de Xenakis. I tanmateix, sempre m'ha acompanyat d'alguna manera. Quantes vegades, cansat fins a la nàusea del repertori burgès habitual, l'he invocat perquè em salvara de la beateria benpensant ultraconservadora! Quan escoltava Eine kleine Nachtmusik, o una simfonia de Haydn, o el bavós Chopin, o les salsitxes amb cervesa de Brahms, em feia la pregària desesperada: "Per favor, que vinga un Stockhausen i ho envie a l'infern!". Fa uns anys vaig assistir a Cracòvia a la famosa "projecció sonora" titulada Hymnen, que em va deixar perplex i indignat. Com les seues òperes, que em feien l'efecte d'un immens absurd. Però com m'agradaria poder escoltar en directe Gruppen, sí, i quantes vegades he treballat abstret del món gràcies als seus Klavierstücke... L'extrem Stockhausen és difícil de suportar a llarg termini, però imprescindible amb una regularitat, per a poder sobreviure. És veritat que entre l'omnipresència dels Mozart, Schumann i Vivaldi, d'una banda, i la iconoclàstia sense fons dels Stockhausen i companyia, de l'altra, sempre acabe tornant als meus clàssics --Bartók, imprescindible; Webern, el meu refugi; Berg, Schönberg, Boulez, Rihm, Ligeti, Sciarrino, o la "música antiga": Bruckner, Mahler, Pettersson, Janacek, Hartmann... Però què faríem sense Stockhausen? La música no seria igual, de la mateixa manera que molta gent (quants deixebles, estudiants i col·laboradors va formar? innombrable quantitat) no hauria après a utilitzar l'instrumental electrònic com Déu mana.
Sí, queda Boulez i en queden uns pocs més. Però Stockhausen ja no és entre nosaltres, i això és trist. Molt trist.

Fa uns mesos vaig penjar un vídeo en què Rattle i dos col·legues més dirigien Gruppen en directe. No us en puc donar l'adreça, però, que si ho feia els d'OperaShare m'enviarien a fer la mà. Però tan aviat com puga us facilitaré alguna cosa. Ni que siga com un homenatge pòstum a un gran músic. Que al cel sia, o allà on més a gust es trobe. Des d'ací he volgut recordar-lo amb admiració. Va per vós, mestre!

Bruckner reconstruït: materials

Per als qui vulgueu comparar els diversos materials del Finale de la Novena de Bruckner de què estem parlant aquests dies, ací teniu els vincles de descàrrega necessaris:
1) Esbossos, ed. Orel (Yoav Talmi / Oslo PO).
2) Esbossos, ed, Philips (workshop amb intervencions de Nikolaus Harnoncourt, WP).
3) Reconstrucció de Carragan (1981-1983) (Talmi / Oslo PO).
4) "Experiment" de Samale/Mazzuca (1984), amb l'ed. Orel (Inbal / RSO Frankfurt).
5) Reconstrucció de Samale/Mazzuca/Philips/Cohrs (1992) (Eichhorn / Bruckner-Orch. Linz).
6) Revisió de l'anterior (Samale/Cohrs 2005-2006) (Harding / OSR Suècia).

Us he parlat sobre el dibuixet sarcàstic que Holger Grintz va publicar al seu fòrum sobre el CD "Anton Bruckner V. Symphony Reloaded", gravació d'una nova versió de la partitura [???] que acaba de publicar el psicòpata Marthé. Ací el teniu. El dibuix anava amb el comentari següent: "La Societat International Anton Bruckner, l'Agrupació Bruckner i el Ministeri Federal de Sanitat han insistit en el següent advertiment:"

Novetats: Webern / Minguet

A la prestatgeria d'aquesta habitació virtual (www.valencia.edu/calaforr) podreu trobar una novetat: el text de Vicent Minguet Una aproximació analítica a les Cinc peces op. 10 d'Anton Webern. Vicent Minguet és un bon amic meu i un saxofonista de primera fila internacional, col·laborador de Karlheinz Stockhausen, col·laborador d'ací a poc del Klangforum de Viena i especialista consumat en música contemporània. Us recomane la lectura d'aquest petit estudi amb la partitura a la mà o, si no pot ser, escoltant cadascuna de les peces. L'obra de Webern és una de les meues grans històries d'amor amb la música del segle XX. Tant, que vaig obrir fa anys una de les primeríssimes pàgines web sobre ell a internet, i que vull ressuscitar també quan les circumstàncies m'ho permetran.

De reconstruccions i al·lucinacions

Quan vaig escriure la nota anterior, no havia escoltat la versió Samale/Mazzuca, i tenia referències de l'existència de dues revisions de la "reconstrucció" de Caragan (2003 i 2006) i de dues versions "creatives", una a càrrec de Gottfried von Einem i una de Peter Jan Marthé. Des d'aleshores, he pogut aconseguir la gravació d'Eliahu Inbal (completada amb l'"experiment" de Samale i Mazzuca) i la de Peter Jan Marthé. Els pròxims dies us comentaré les diferències entre Samale/Mazzuca i les dues "reconstruccions" posteriors amb més detall. De moment, només diré que en conjunt es tracta del "mateix" text en tots tres casos, però en una progressió descendent pel que fa a "invenció". Vull dir, que en comparació amb la base textual inapel·lable (els fragments editats per Philips), el primer té més "fantasia". Naturalment, perquè és anterior respecte de la publicació canònica de tots els fragments. El segon, Samale et alii, és més fidel a l'ordenació de Philips que la revisió de Cohrs/Samale, ja que segueix amb més freqüència la particella que no la partitura orquestrada. Però Samale et alii és una reconstrucció una mica més arbitrària en l'aspecte d'instrumentació que no Cohrs/Samale. En tots tres casos, la coda és en bona part inventada.

Ara bé, en comparació amb la "recreació" de Marthé, Cohrs/Samale em sembla el súmmum de la fidelitat textual. Redéu! Quina cara més dura té el tal Peter Jan Marthé! El tio és capaç de justificar la seua al·lucinació dient que és fruit d'una revelació bruckneriana, que Bruckner mateix li va ordenar que manifassejara els manuscrits del Finale! Si voleu conèixer com sona el despropòsit, us el deixe ací
http://rapidshare.com/files/73995474/Bruckner_reloaded.mp3

"Bruckner reloaded" es diu; certament, l'univers mental d'aquest senyor de nacionalitat austríaca és el de Matrix. Comproveu-ho, si en teniu ganes, llegint l'assaig que aquest Luke Skywalker de la música va dedicar a la seua fazaña:

http://www.abruckner.com/Data/documents/MartheB9Essay.pdf

A veure si me'n recorde i rescate del Brucknerforum un dibuixet que li va dedicar el propietari d'aquell web brucknerià, Holger Grintz. De moment, em sembla que amb aquests dos materials ja aneu ben aviats. Si hi ha algú en aquest ciberespai amb ganes de comentar-ho serà un plaer...