L'Innominable (fragment 2)

Ai, aquell homenet prim i d’estatura modesta, de rostre rectangular i allargat, de serrells vacil·lants que pretenien insinuar la viva imatge del geni. Ell, ell tot sol, representa l’apoteosi màxima de la industrialització de la música clàssica. Ell, que en una sola persona reunia imperi, institució, empresa i espectacle, va vendre el seu producte millor que ningú abans i després. Un producte difícil d’obtenir, barreja de carisma (de líder de masses) i imatge (de geni inassolible), i venut amb astúcia (de gran polític). Tot això, sense oblidar que aquest enorme Cagliostro de la música tenia talent també, molt de talent, i un aclaparador domini del seu ofici, una eficiència i un talent directament proporcionals respecte de coses bastant discutibles. Directament proporcionals respecte de la sang freda amb què durant dècades estigué buidant de profunditat i d’estructura els centenars d’obres mestres que dirigia. Directament proporcionals respecte de la intensitat amb què sotmetia la música a una impressionant esthéticienne sonora, a una cosmètica d’altíssima tensió centrada en una perfecció seca, en sons brillants, massius, abassegadors, cisellats pensant només en l’impacte emocional d’una exactitud prussiana.

L'Innominable (fragment 1)

Comencen a aparèixer els títols de crèdit sobre una imatge sorprenent: una orquestra de 80 músics que, en comptes d’estar en un auditori, es troben distribuïts en tres enormes plataformes en forma de prisma ascendent. El director té el seu pòdium a sota del tot, en el punt de confluència de les tres plataformes. Si tots els camins porten a Roma, totes les línies que es creen en aquesta disposició de l’espai van a parar a ell, convertit en centre i punt de fuga. O més aviat hauríem de dir que totes les línies d’aquesta imatge surten d’ell, com si fos el sol que il·lumina amb els seus raigs l’ordenada massa humana dels seus instrumentistes. Comença la Setena simfonia de Beethoven, i la càmera només enfoca un pla mitjà curt del director pres des de l’esquerra, amb uns quants violins desenfocats a la diagonal inferior dreta de la imatge. Es percep un suau tràveling cap al director, de manera que quan arriba el primer tutti gairebé arribem a veure’n un primer pla. Quan l’obra comença a animar-se apareixen plans fugaços dels músics, ara la secció de contrabaixos, ara una fila de violins, ara la secció sencera dels violins amb un tràveling de retrocés, però tornem sempre al mateix pla mitjà curt del director. Des d’aquesta proximitat tossuda, la càmera coqueteja amb l’acostament a l’home de la batuta, en petits vaivens que subratllen tothora una evidència incontrovertible: que el centre és ell, que la música sembla sortir de les seves mans.

Tots aquests detalls no tenen res de casual, per descomptat. El protagonista d’aquesta filmació apareix explícitament, ja des del principi dels títols de crèdit, com a «director artístic» del vídeo. Els seus gestos, que controlen cada compàs de l’obra, estan sincronitzats amb tots els moviments de càmera, i el muntatge final es regeix per la fèrria sintaxi d’un teatre per a solista —per a solista de batuta— acompanyat d’orquestra simfònica. Això té molt poc d’hipèrbole retòrica. Com a demostració, n’hi ha prou a fixar-se en la manera com comença el segon moviment de la simfonia: durant tota l’exposició del primer tema només es veuen les mans del director i el seu rostre concentrat, glacial.

Aquesta fredor espaterrant contrasta amb una gesticulació que el director cinematogràfic s’apressa a recollir diligentment pulsació rere pulsació, amb una constància servil. Té bones raons per a fer-ho, perquè els gestos d’aquest narcisista patològic tenen un efecte hipnòtic, fascinant, més encara amb l’acompanyament d’una resposta instrumental voluptuosa i precisa com un rellotge. Però la barreja de hieratisme i excitació que transmet esclata quan arribem al quart moviment de la simfonia. Apotheose des Tanzes, en deia Wagner, sí, però no és això el que veiem en aquesta filmació. Lluny d’escenificar l’alegria de la dansa, el director sembla estar còsmicament emprenyat amb aquesta música. La gesticulació dels braços i de les mans és dura, seca, d’una enorme agressivitat; aquests moviments violents i autoritaris encaixen amb un rostre d’una severitat ridícula, amb ganyotes en les quals es confonen la força de l’impuls rítmic i l’expressió d’odi i de fàstic. No obre els ulls ni un segon, és clar. El final de la Setena simfonia de Beethoven deixa de ser ací la felicitat de la dansa i esdevé... música militar. El director escenifica, en realitat, un Blitzkrieg indefinit, amb les ràfegues de metralleta dels violins i el suport de l’artilleria pesada de contrabaixos, timbales i metalls. La fantàstica realització orquestral, pura luxúria però també pura histèria, no aconsegueix ocultar el fet que l’apoteosi es converteix en apocalipsi.

El cesarisme de la professió de director d’orquestra no és un descobriment d’ahir al vespre. Entre les agudes observacions d’Elias Canetti en un capítol de Masse und Macht i el populisme demagògic de Norman Lebrecht en The Maestro Myth, la idea s’ha convertit en lloc comú. Tanmateix, escenificacions com aquesta ens ho recorden d’una manera punyent i escandalosa. Fins i tot caldria dir que hi veiem una versió inquietant de culte a la personalitat darrere d’una façana musical. Què hi ha de cert en aquesta descripció?

Said, afinitats

Hi ha autors que no són músics, o almenys no són professionals, però que en saben molt, i que senten la passió de parlar-ne. Per això sent una secreta afinitat amb ells. Per exemple, Isaiah Berlin; per exemple, Edward Said, de qui finalment he acabat de llegir l'autobiografia Fuera de lugar. No compartisc del tot els gustos de Said (per exemple, Verdi, que a ell li encantava i a mi em causa urticària mental), però li reconec un saber i una agudesa en l'anàlisi que ja m'agradaria a mi tenir. Said em resulta un personatge molt afí i molt pròxim per diverses raons; a més del neguit (per a ell, plaer) de sentir-se constantment dislocat i sense arrelament segur, a més del discurs anticolonial (si el País Valencià és alguna cosa, és una província colonial de mentalitats colonitzades), a més del gust per la literatura, el discurs i les connexions amb la societat i la història, la seua passió musical --entesa com a reflex d'una manera d'experimentar el temps a través dels sons-- coincideix amb la meua. O la meua amb la d'ell, si voleu. La descripció que fa de com va viure els concerts de Furtwängler a El Caire és senzillament prodigiosa. I el més curiós és la manera com, imperceptiblement, enllaça aquest tema amb la descripció de la seua relació... amb el rellotge de polsera! Said, el crític literari, l'activista palestí, l'intel·lectual compromès, arribà a poder sublimar la seua vena musical a través de la seua amistat amb Daniel Barenboim, quasi res!, que va conèixer casualment (bé, tots ens coneixem casualment) i de qui es va convertir en l'amic més estimat. D'aquesta relació entre iguals, entre el gran intel·lectual i el gran músic, va nàixer aquella iniciativa increïble que és la West-Eastern Divan Orchestra. Encara hi ha gent que es pensa que Barenboim i Said ho van fer per ingenuïtat ideològica, pensant-se que amb concerts de música clàssica anaven a desactivar el conflicte entre Israel i Palestina. S'ha de ser cafre, collons, per a tenir idees tan ximples. El que ells volien demostrar, i ho van demostrar de sobra, és que la col·laboració és millor que l'enfrontament, que el compromís comú per coses que valen la pena és millor que l'opressió i millor que el terror, que la misèria moral no és imprescindible i que la decència és una necessitat urgent.
Hi ha un llibre preciós, molt agradable de llegir, fet a base de converses entre Said i Barenboim: Parallels and Paradoxes. El trobe magnífic, molt recomanable. Però la meua recomanació urgent aniria per un altre cantó. Mireu, si podeu, el documental absolutament impressionant de Paul Smaczny, Knowledge is the Beginning. En la meua opinió, una meravella. Emocionant, vaja, ara que sembla que ja poques coses ens puguen emocionar. Després d'això, directes a Parallels and Paradoxes, i d'ací als volums d'assaigs musicals de Said. Algun dia en parlarem. Mentrestant visiteu aquesta llunyana entrada del blog de Jordi Cos, sobre l'orquestra dels Said i Barenboim. Un tast!

Also sprach das star system

Del recent article sobre "Menta" (el meu amic Xavi i jo sempre l'hem anomenat així) en El País, hi ha una única cosa que li accepte: el concert no és una narració o historieta, no és una visita al cine per passar l'estona, sinó l'única re-creació possible de les obres musicals, l'única ocasió en què podem contemplar efímerament aquestes obres d'art. En el seu llenguatge: "El director de Brahms o de Beethoven no está contando una historia, sino que está contribuyendo a que se ponga en pie una catedral musical. Mi deber es que con mi amor, mi conocimiento de esa música y mi trabajo con los músicos se construya esa catedral." És l'única cosa que em mereix respecte del que diu. Això sí, si passe per alt que no es refereix a Brahms o Beethoven com a tals, sinó a les omnipresents i rutinàries exhibicions zombis, funcionarials, burocràtiques i narcòtiques de les seues obres. Pur sedant, una capa per a tapar la ignorància musical i la falta d'emocions autèntiques.

La resta de l'article? Sobre la crisi en l'àmbit de les veus, la cosa més intel·ligent que té a dir és que, va, no n'hi ha per a tant, "aunque será difícil repetir una generación como la de los tres tenores. Tendremos que esperar muchos años". Los Tres Camioneros com a sinònim de l'Age d'Or de la interpretació vocal. En fi, pa morí-se, com diuen pel sud. Per si no quedava clar, Acíago Lunes (Plácido Domingo) "el más grande [...] Plácido ha cantado absolutamente todo y en ocho y nueve lenguas". Espera, que em despixorraré de tant de vomitar.

Clar, com que no se li coneix cap interpretació que pose els pèls de punta per la seua profunditat filosòfica, perfecció tècnica o esgarradora emoció, em sembla normal que diga que "Dirigir una sinfonía es casi un acto filosófico, esotérico". I tan esotèric, col·lega! Encara estem esperant a veure on et guardes la genialitat. I és que Menta és un músic sobrecogedor (de los que cogen el sobre), com diria aquell. Aterrador, com diria determinat cretí televisiu.

Ah, i alerta, ojito al dato: si l'entrevistadora es permet alguna ironia sobre el darrer disc d'Acíago Lunes Amore infinito, inspirat en textos del polonès Karol Wojtyła, el director filosoficoesotèric li marca de seguida el terreny i li palpa la careta: "¿Las palabras del Papa? ¿Qué pasa? ¿Acaso no son espirituales? Hay que ser muy respetuosos con las elecciones de cada uno." Crec que no podré continuar la lectura, tinc al·lèrgia als excrements.

Ah, i per si volíeu la guinda, no us l'estalviaré. Sobre l'Escarabat de Calatrava i la seua programació infecta, "Hemos tenido que cancelar algunas producciones pese al enorme apoyo del gobierno valenciano", que lo sepas. Vaja, quina pena. I, alerta, ni se us passe pel cap de preguntar-li pel Gürtel, porque los catalanes son peores (o, com deia la meua àvia, que al cel sia: "Deu mos guarde este Sinyor, que en vindrà un altre pitjor"). En paraules textuals de Menta: "Conozco sus problemas políticos, pero sólo puedo decir que a nosotros nos ha apoyado muchísimo. Y además, para problemas, los de Barcelona, ¿no?". Però, en oberta contradicció amb aquest tu quoque patètic, no li fa vergonya d'admetre tot seguit que, del cas Bitllet, perdó, del cas Millet, "No sabía nada, me enteré de todo anoche". No era un tal Felipe González el qui va llegar a la posteritat allò de "me he enterado por la prensa"? Vaja! I, sobretot, observeu de quina manera tan valenta tornem al vell clàssic de "jo sóc artista, no polític". A mi em sona, això.

El star system el formen un seguit de personatges que, en la seua immensa majoria, farien bé d'estar calladets en benefici propi, perquè quan parlen és només per demostrar l'estultícia que els caracteritza. No negaré que Menta siga un bon professional i que sàpiga moltíssim més de música que jo, només faltaria; però de bons professionals n'hi ha molts en la música, i un bon professional de la música no és el mateix que un gran músic. I un gran músic no té per què ser un intel·lectual solvent. De músics anodins i plans, el star system en va ple, i qui no ho sap és perquè no ha volgut saber-ho. Però són ells els qui tenen més veu i vot en aquesta indústria hipòcrita i benpensant de la música, i quan parlen, ja ho veieu, el que fan. M'estime més un músic anònim, professional o no, però savi i que viu la música, més que no un torracollons figura internacional que ven el seu producte fals, de contraban, a preu d'or i confirmant la submissió a l'ordre establert. L'anterior és subversiu, aquest és un engranatge del sistema.

Quan em pose a pensar que alguns encara ens escalfem el cap amb idees com la del potencial alliberador i crític de l'experiència artística, en fi, em sent ridícul i irrellevant com una fulla que s'emporta el vent de tardor. Però no, no senyor: els ridículs són ells. Pallassos!

Contrapunts

Semiologia i antropologia de la música

Aprofitant l'oferta d'en Samsa per a publicar petits textos sobre temes d'interès musical en el seu blog, i aprofitant també el fet que en algun moment de les anteriors discussions havia sortit el tema sobre la possibilitat d'aplicar les eines de la semiologia a l'estudi musical i del corrent musicològic narrativista (que en certs aspectes en feia un ús particular segons escoles i centres d'investigació o regions concretes), aprofito, doncs, ara per fer-vos arribar la recensió d'un llibre a l'editora francesa Actes Sud (la mateixa que ha editat els volums recopilatoris dels escrits i poesies de Giacinto Scelsi, sobre els quals parlava en el meu escrit anterior).

El títol del volum és Le Singe musicien, que prodríem traduir per "el simi músic". La paraula "singe" en francès vol dir "simi" entre altres moltes accepcions, però al mateix temps es presta al joc fonètic per la similitud visual que presenta amb la paraula "signe", i pel fet que el nostre cervell, de vegades, inconscientment arriba a percebre subtilment aquests i altres tipus de jocs, tal com demostra un curiós estudi d'una universitat anglesa.

Deixant de banda el perquè d'aquest títol i l'encert o no de la meva aventurada interpretació, el que volia és passar a comentar-ne una mica, ni que sigui de passada, el contingut. Es tracta d'un recull d'una sèrie d'articles sobre la matèria que han estat publicats al llarg del temps per Jean Molino. Aquest senyor va ser professor a les universitats d'Ais de Provença i de Fes, i actualment és professor honorari de literatura francesa a la Universitat de Lausana (Suïssa). És autor de dos reculls importants sobre l'anàlisi del que els francesos anomenen "récit", és a dir, el que per a nosaltres podria traduir-se com a "relat" (Homo Fabulator, teoria i anàlisi del relat, en col·laboració amb Raphaël Lafhail-Molino, a Actes Sud, 2003), i sobre la poesia (Introduction à l'analyse de la poésie, en col·laboració amb Joëlle Gardes-Tamine, 2 vols, a les Presses Universitaires de France, 1982-1988), a banda de més de dos-cents articles sobre literatura francesa i comparada, lingüística, epistemologia o semiologia.

Després d'haver proposat en 1975 una concepció semiològica de la música inèdita fins aleshores (la famosa tripartició), i la qual va fer servir Jean-Jacques Nattiez en els seus escrits sobre musicologia general i semiologia, Molino va donar un pas endavant en la manera d'escometre la sociologia, la història i la antropologia de la música, tractant d'establir noves bases i de determinar els fonaments de l'experiència estètica. Al llarg de les 496 pàgines del present volum se'ns mostra panoràmicament una reflexió força original sobre el fet musical, acumulada al llarg dels últims trenta anys, tot integrant els darrers coneixements de la història de les ciències i les civilitzacions, la paleontologia, les investigacions cognitives i biològiques, i moltes altres disciplines, les recerques de les quals observen el fet musical des d'un punt de vista completament nou.

Molino hi proposa, també, la seva pròpia teoria antropològica de la música, en un intent de posar les bases d'un apropament semiològic renovat de la literatura i de les obres d'art i del ser humà en general.

No es tracta de cap estudi nou, sinó d'un recull de tot el que ha anat apareixent aquestes últimes dècades sota la ploma de Molino i que, tot sigui de pas dit, no ha passat debades sense aixecar discussió i controvèrsia aquí, adhesió i suport allà. La seva lectura no ens farà probablement gaudir més de l'experiència musical (sigui de la productiva, de la interpretativa o de la receptiva), però si que pot despertar en nosaltres un interès renovat per qüestions que no ens havíem plantejat potser abans. Benvingut sigui, doncs, aquest recull d'articles de Jean Molino.

Vicent Minguet

Improvisacions en to menor

Xe, quina cosa més curiosa. El fet de descobrir que Siegfried Lauterwasser feia fotos per a Hitler no m'ha sorprès gens ni miqueta. Com una estranya coherència hegeliana, tu! A veure si endevineu d'on ve aquesta sensació de déja vu.

Hipòtesis exasperades per a un concert en directe: entre un programa Beethoven+Rachmaninov amb la Filharmònica de Viena i un programa Stravinski+Webern amb músics de Llíria, trie el segon concert sense pensar-m'ho ni dos segons. Entre un programa Mozart del Tokio i un programa Bartók d'estudiants del Conservatori, trie els estudiants. Entre un programa Albéniz+Chopin de la Pires i un programa Messiaen de Curro Jiménez, a por ellos, que son pocos y cobardes!

Si Celibidache hagués estat més bon argumentador i menys místic, més seductor i menys energumen, no m'hauria comprat ni un sol disc més. Perquè entre ell i el psicòpata Gould, li reconec la raó a ell.

El romanticisme ha fet tant de mal a la música com l'integrisme fanàtic d'alguns avantguardistes. O més.

Gregor Samsa

Contrapunts

L’home del so

per Vicent Minguet*

Giacinto Scelsi és conegut fonamentalment com a compositor. Malgrat que la seva obra no va ser coneguda pel gran públic fins ben entrada la dècada dels anys 80 del passat segle, no és menys cert que es tracta d’un creador que va rebutjar les avantguardes musicals del seu temps per tal de recórrer un camí propi que el portaria a realitzar les seves pròpies recerques, orientades cap al so no com a material per a la composició sinó com a matèria viva, com a energia. Així, les obres posteriors a la dècada dels 60 aprofundeixen en la idea que el so és viu, i que es pot entrar a dintre seu, fins arribar-ne al centre, el centre del so, el cor del so. Però, més enllà d’un discurs ben allunyat de les neurosis darmstadtianes del moment, la clau de la seva obra és precisament el fet d'haver recentrat la creació musical en la seva justa mesura, tornant a reduir els mitjans fins a límits insospitats i treballant el so com qui treballa una escultura. Així, són especialment interessants obres com les Quattro pezzi su una sola notta, Anahit, Knox-Om-Pax, Uaxuctum i tantes altres que avui podem escoltar en meravelloses gravacions com les que van realitzar Jurg Wyttenbach amb l’orquestra polonesa de la Ràdio de Cracòvia a finals dels 80 per al segell francès Accord, i que ara han reeditat en una petita caixa de bon preu.

Però més enllà del fenomen Scelsi --tal com va resultar per als compositors de la generació de Gérard Grisey que van fundar el grup L’Itinéraire i van encarregar-se de fer sonar de nou la seva música a França quan el compositor feia anys que s’havia acomiadat dels escenaris europeus i s’havia reclòs pràcticament sense sortides a la seva casa de la Via San Teodoro núm. 8 de Roma--, més enllà del mite, m’interessa aquell Scelsi que és publicat per Guy Levis Mano a París. Tres volums de poesia en francès: Le Poids net, La Conscience aiguë, L’Archipel nocturne, on es pot observar en la distància l’amistat d'Henri Michaux, de Pierre Jean Jouve, Tristan Tzara... un compositor orientat per una concepció espiritual singular que el dirigeix cap a l’experimentació, l’escriptura poètica del qual, de la mateixa manera que la seva música, permet el naixement de formes visionàries de llums i ombres, on la memòria esdevé una no-voluntat de desapropiació d’un llenguatge en exili de si mateix.

Tractat com a aristòcrata diletant, com a solitari excèntric, no són les petites anècdotes les que ens el mostren, sinò el reflex pur d’una concepció de l’art precisa; el compositor com si estigués absent de la seva pròpia obra, com un transmissor, el creador cercant sempre en un viatge abstracte més enllà dels límits del temps i de l’espai, dels silencis i de tot allò no dit, no escoltat.

* Saxofonista (Basilea)
Especialista en música contemporània

Dos impromptus, Opus -2

El discret encant de la burgesia (no apte per a lectors impressionables)

A València abunda la síndrome d'Estocolm entre els melòmans. Em sap greu dir-ho d'una manera tan brusca i tan bèstia, però ja m'explicareu quin apel·latiu li donem a aquest costum de lloar ditiràmbicament la programació dels concerts del Palau de la Música. Mireu la d'aquesta tardor a la sala simfònica: Beethoven (les 9 simfonies, quina originalitat!), Chopin (7x), Schumann (2 vegades), Händel, Haydn, Berlioz, Brahms, Saint-Saëns, Strauss, Mahler, Ravel, Szymanowski, Gershwin, Roussel, Prokof'ev, Xostakòvitx, López-Chávarri, Piazzolla, Wustin. I per què la Mayrén y sus muchachos presumeixen tant i s'omplin la boca amb intel·ligentíssims apel·latius com ara "Impresionante" o "Una temporada única"? (Que brillants que són els publicitaris, per l'amor de déu!). Doncs per una sola raó: perquè amb els diners que l'Ajuntament i la Generalitat roba als contribuents paguen a preu d'or les molletes del star system que aconsegueixen "pillar" d'ací i d'allà. I tornem-hi amb la síndrome d'Estocolm: "una programació de primera fila europea". ¿Voleu que fem una comparació amb la primera fila europea? Voleu que faça un buidatge dels programes de Berlín, Viena, París o Amsterdam? (També conservadors, sí, però fets amb una mica de cervell). Per favor, no em feu riure, no em feu vomitar! La programació valenciana, a banda de ser una mostra de submissió a la dominació de la indústria de l'entertainment, sembla ser la programació que faria un paleto cazurro ignorant, nascut amb boina, que es pensa que sap molt de música però que no en té ni puta idea sinó, això sí, una bona quantitat de bitllets a la butxaca, per a gastar-los afalagant el seu patètic gust ignorant de burgesia casposa, de nous rics pudents, de lladres amb els coneixements d'una ameba i la intel·ligència d'un mosquit. València! Per favor! No em feu riure, no em feu vomitar!


Narcisisme

La recent conversa, ací mateix, sobre els termes "narratius" aplicats a la música em fa pensar que des de fa molt de temps volia tractar la qüestió de fins a quin punt puc jo parlar sobre música. Jo, o qui siga. Aquesta traducció entre llenguatges intraduïbles, es pot justificar d'alguna manera? A banda de l'anàlisi formal, estructural, de l'anàlisi tècnica, hi ha algun altre tipus de discurs sobre música que tinga sentit? El meu ideal, ho confesse, seria unir la gran prosa assagística amb un contingut musical efectiu, fer una literatura sobre música que diguera alguna cosa de valor per als músics de professió, satisfer els qui saben de música i els qui saben de literatura. Adorno, per exemple, sabia molt de música però confegia uns textos literàriament infectes, horribles, a més de ser un dogmàtic ple de prejudicis i un inquisidor en potència. Els assagistes literaris, quan escriuen alguna cosa sobre música, generalment em fan riure per no plorar, de la quantitat de collonades que són capaços de dir pel fet que no en saben, de música. Fuster, per exemple. Enfront d'aquests dos extrems, les meues proses no són altra cosa que excrescències banals d'algú que juga a fer d'escriptor i que, pedantescament, simula davant el seu públic que sap de música. Només el narcisisme, una de les coses que més odie en el món, pot explicar per què continue escrivint aquestes trivialitats. Literatura mediocre i mala musicologia, un problema que només es pot resoldre amb el silenci definitiu o amb la resignació respecte de les pròpies mancances. Tertium non datur.

Sí, senyor Steiner, sí que es pot parlar de música, i amb sentit. Si vol, li puc donar noms i títols.