Variatio 25. a 2 Clav.

No sé si realment té raó Steiner quan insinua que no es pot parlar de música i produir un sentit complet. No sé si parlar de música és traduir, però hi ha indicis que sí que ho suggereixen. Intenteu, per exemple, parlar de la variació núm. 25 de les Goldberg, alhora sense fer-ne una mera anàlisi formal i sense caure en el balbuceig o en la retòrica buida. Cosa difícil, dificilíssima.

La variatio 25, a primera vista, no segueix el patró de les altres: més aviat s’assembla a un preludi o a un recitatiu. Aquesta impressió la intensifica la seua estructura harmònica, d’un cromatisme sorprenent, estrambòtic, que feia evocar a Glenn Gould noms com Gesualdo i Wagner. Però l’oient no ha de deixar-se enganyar per les aparences, perquè la línia del baix —que és el veritable esquelet de l’ària i de les variacions— es manté intacta, sencera, malgrat les vacil·lacions tonals. La seqüència és esborronadora, i trenca les expectatives cadencials ja des de la transició entre el primer i el segon compàs (sol menor I-IV-I-II/-VII > fa menor I-IV-I-II/-VII > sol menor VI-II₃⁴-V), tot descrivint de manera imperceptible un passus duriusculus en les notes extremes de la tríade (re – mi b – re – do # – do – re b – do – si – si b, d’una banda, i sol – fa # – fa – mi, de l’altra). I així continua fins al final, ara sentint-se atreta per una tonalitat, ara per una altra, inconstant, melangiosa, sense trobar una resolució clara i definitiva. El material sonor és alhora estable i proteic, se’n reconeix el motlle i se n’observen les fugides cap a un lloc indeterminat. Hi ajuda, també, la manera com Bach va esmollant i dispersant el model rítmic de la melodia. És una meditació estàtica i alhora inestable, que ens arrossega i no sabem si ens deixa en èxtasi on ens sedueix cap a un pensament concret.

El musicòleg Bernhold Türcke, en un breu i aclaridor article de fa uns anys, traçava una línia directa entre la variació núm. 25, la número 31 de les Diabelli beethovenianes i el finale de la Novena simfonia de Mahler. No és cap broma. L’adagio de les Diabelli, en el qual trobem ja tot el que després tindrà de salvable l’obra de Chopin, conté el que semblen ser fins i tot ecos literals de les Goldberg —Beethoven havia estat sotmès a un entrenament intens en l’obra de Bach gràcies a un dels seus mestres, Gottlob Neffe. L’Adagio-adagissimo de Mahler, des del seu densíssim re bemoll major, representa un exemple consumat de la mateixa tendència estratosfèrica cap a la dissolució i el silenci que trobem en la Goldberg núm. 25, el recitatiu infinit que Türcke evoca tot citant Schönberg. Metafísica és un terme que acudeix inevitablement a l’esperit davant aquestes tres peces musicals indescriptibles. Faríem malament si ens entestàvem a evitar-lo, encara que siga un abús de llenguatge; faríem malament si intentàvem esbrinar rigorosament per què cometem un abús així davant aquestes músiques.

No té res d’estrany que aquesta siga la peça més comentada de l’obra, la que ha inspirat els judicis més entusiastes, ja des de la venerable Wanda Landowska, que l’anomenava «la perla negra» de les Goldberg. És impossible no parlar-ne amb superlatius absoluts, i el discurs s’esgota ràpidament. Aquesta és una de les músiques més sublims, més incontestablement grans que s’han escrit i s’escriuran mai, davant la qual la major part de les experiències estètiques són pàl·lides i impotents. La fosca profunditat i la passió que destil·la aquesta emocionant sarabanda s’obren a tota mena de lligams personals en escoltar-la. Totes les evocacions que pot despertar, íntimes o no, estan justificades. Les connexions pedants també, per què no: jo mateix la recorde lligada a la contemplació del sostre del Panteó d’Adrià, en una solitud sorollosa i multitudinària, mentre el sol entrava impecablement per l’ull de la volta i il·luminava els cercles i els quadrats de marbre del terra. I fins ací podíem arribar: ja estic escrivint coses sense sentit, en una arrancada de vèrbola descontrolada. Doncs bé, que es faça el silenci, feu clic ací baix i jutgeu vosaltres mateixos.