Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 3 de juliol del 2008

Variatio 30. Quodlibet. A 1 Clav.

Una de les poquíssimes músiques, potser l'única, que escoltaria en bucle fins a l'infinit, ària, 30 variacions, ària da capo, i torna a començar, durant tota l'eternitat, és aquesta. Godberg-Variationen, un univers de meravellosos i secrets universos microscòpics. Si volguera creure en Déu (que no, ni ganes), no hauria de clavar mà en cap de les estúpides teologies que ha creat la humanitat: l'existència de Bach seria suficient, més enllà de tonteries com la d'Anselm i els que van venir després. Per tant, com a litúrgia personal i intransferible, dedicaré unes poques miserables paraules a cadascun d'aquests mons particulars. I el primer que em ve al cap, mecànicament, és la darrera variació. Naturalment.

Quan jo encara no sabia què diantres és en música un quodlibet, no relacionava aquesta peça amb res de concret. Des de la primera vegada que la vaig sentir, la meua reacció va ser immediata: solemne, gloriosa, una indescriptible acció de gràcies. Els sons em van parlar de manera directa, abans i tot que el raonament: Bach ha arribat al final, corona aquest opus magnum amb això que els alemanys diuen amb un mot magnífic, Zusammenfassung, un resum que recull les coses i les posa juntes i en ordre. "Fins ací he arribat, amb les forces que tenia. Molt bé, he gaudit de moltes coses, m'heu putejat en moltes altres, però he acabat la faena i done les gràcies a un poder superior a mi. Amén." Després, la perplexitat. Un quodlibet és una superposició humorística de diverses melodies populars, barrejades senzillament per passar-s'ho bé i riure una estona. I la variatio 30, precisament, ajunta tres cançonetes, dues de conegudes i una de la qual s'ha perdut la referència. Les lletres, horror dels horrors, són: "He estat tant de temps lluny de tu, atansa't, atansa't", i (uffff) "Les cols i els naps m'han fet marrar ben lluny, si ma mare haguera cuinat carn, m'hi hauria quedat". Arxsssss!!! A Bach li agradava practicar els quodlibets amb la seua família, per riure una estona, i sovint amb cançonetes de contingut picant. Ho diuen els biògrafs, començant per Forkel!

La primera reacció va ser de perplexitat. La segona, d'incredulitat. La tercera, de vergonya. I a la que fa quatre vaig caure en el punt. És clar! ¿Hi ha mostra més absoluta i suprema de poder creador que aquesta? El poder de fer sublim allò que és d'anar per casa, l'habilitat magistral de convertir en or els naps i les cols, la genialitat d'assolir la perfecta ambigüitat i ambivalència, de donar gràcies al creador amb els materials més vulgars. No sé de què em vaig estranyar. Era perfectament coherent amb el fet (apòcrif, ma ben trovato) que l'obra més sublim que ha creat la ment humana, la Passió segons sant Mateu, acabara com a embolcall dels productes de carnisseria. Exactament això: el fill de Déu i la carn de vedella, els naps i la sublim acció de gràcies.

Cada vegada que escolte aquest quodlibet us puc assegurar que sent una felicitat immensa. No sé si és irònica o no, però em sembla d'un altre món. I bé: jo, almenys, sí que li done les gràcies, al creador. A aquest creador.

4 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Aquesta fou una de les poques Variacions Goldberg que vaig aprendre a tocar just després d'abandonar l'estudi "acadèmic" del piano, i veure la partitura a la teua pàgina me l'ha feta sonar de nou després de massa temps sense escoltar-la (bé, la veritat és que podria tocar-la encara, no és una peça difícil, almenys pel que fa a posar el dit sobre la tecla). I, en efecte, no deixa de sobtar com aquesta ascensió que ens apropa al Déu dels geòmetres, aquest triomf penúltim de Bach sobre les lleis de l'art, no és sinó la broma d'un geni, com si fos un acudit contat en magistrals decasíl·labs.

Ara que ens han caducat ja totes les avantguardes (algunes sense haver-les encetades, com ens passa amb l'"avantguarda" musical fins i tot als qui ens estimem la música), caldria inspirar-nos de nou en les formes subtils de provocació que ens han llegat els nostres més grans homes. Acostumats a tanta buidor embolcallada sota una corfa cridanera de rebel·lia, aquest humor "de poble" ocult entre les més grans reverències a la forma pura no pot sinó obtindre de nosaltres el més ample dels somriures. Però clar, esta no és sinó l'opinió d'un "conservador": una espècie en perill d'extinció en segons quins paratges.

Guillem Calaforra ha dit...

Quina enveja. El meu domini del teclat no passa del primer preludi del Wohltemperiertes Clavier i del principi de la primera fuga, i poc més. Si intente imaginar-me tocant el quòdlibet i la resta de variacions, m'agafa una sensació desagradable d'impotència...
L'ambivalència d'aquest quòdlibet és veritablement fascinant. Més encara si es té en compte que, segons alguns musicòleg, les cançonetes que cita són també un missatge xifrat: sembla que Bach hagué d'interrompre durant un cert temps la composició de les variacions, absorbit per vés a saber quins naps i quines cols. És com una ceba, plena de capes significatives --l'humor, l'ambigüitat dels materials segons com els empres, allò sublim amagat en les coses més terrenals, la coronació gloriosa d'un treball colossal, l'acció de gràcies...
Per cert, Emili, benvingut de nou per aquest corral, ja et trobàvem a faltar. No cal que n'expliques els motius, que és ben clar quins són... Solidaritat empàtica amb els qui pateixen el sistema opositril hispànic, ja ho saps.

more ha dit...

bach és bach, senzillament un gran home, recordeu la cantata del cafe? una autèntica "noveleta" eròtica, on es veu la profunda humanitat que gaudia l'home i es que no nomes de serveis litúrgics s'alimentava...

Guillem Calaforra ha dit...

No només, indubtablement. Estic d'acord amb tu. A més, tant l'etapa de Köthen com els seus últims anys demostren que el que a ell li agradava de fer eren concerts, suites, partites, toccates, fugues i totes aquestes meravelles. Així i tot, un Bach sense cantates religioses no seria Bach.