Les varietats de l'experiència musical (3)

En l’activitat de llegir un llibre, de rellegir-lo, hi té un relleu molt relatiu i matisable la facultat de la memòria. En canvi, l’experiència musical li atorga un paper ben diferent. Quan escoltem una obra per primera vegada, la nostra percepció en queda afectada d’una manera que no té res a veure amb les audicions successives. Els nostres judicis en sentir una peça nova tenen una gran frescor, sí, però també són purament aproximatius, epidèrmics. A mesura que l’obra se’ns va dipositant en la memòria, a mesura que esdevenim cada vegada més capaços de resseguir-ne el discurs de principi a final, guanyem un tipus molt especial d’intimitat amb ella. Si aquesta relació es combina amb la possibilitat de llegir-ne la partitura, encara més. Finalment, l’obra esdevé un terreny propi, casa nostra, quan la sabem de memòria a través de la partitura i som capaços de fer-la realitat, amb un instrument o amb la batuta. Llavors, sens dubte, podem estar perfectament equivocats en la nostra interpretació, és perfectament possible que no haguem entès la intenció de l’autor, i tanmateix l’obra memoritzada és una part del nostre propi discurs.

Però difícilment ho recordarem tot, de l’obra. Molt sovint recordem més del que ens pensem, perquè una part del que la nostra memòria guarda és inconscient. Ho descobrirem quan escoltem físicament l’obra i descobrim que, en la interpretació que estem sentint, hi ha «alguna cosa que falla». En la major part dels casos recordarem sobretot la melodia, o almenys una veu predominant que fa les funcions de la melodia. La recordabilitat és, justament, un dels factors que expliquen l’èxit de la melodia en la història de la música occidental, sobretot des del classicisme. La melodia, sobretot si segueix uns determinats patrons identificables i explícits, facilita la il·lusió d’intel·ligibilitat de l’obra; per això és un dels pilars del classicisme, basat en els jocs de transformació i reaparició de les melodies en la forma sonata, en les variacions, en el rondó, etcètera. Hi ha també l’estructura harmònica, és clar, i el contrast entre temes rítmics i temes melòdics, però el tema, en sí, encara que siga un simple arpegi, ja funciona melòdicament i identifica el material que el compositor manejarà, metamorfosarà, al llarg de la peça, un material que d’una manera o altra, en un moment o altre, reapareixerà per donar-nos la sensació de «retorn a casa». La forma clàssica juga, sobretot, amb aquesta intel·ligibilitat de la melodia i amb la capacitat, fonamental, de recordar-la al llarg de l’obra.

Però la memòria va molt més enllà de la melodia. Podem recordar també altres parts de l’obra, i el fet de recordar-les ens serveix com a base de judici més aprofundida per a cada nova audició. Moltes vegades, en sentir alguna obra que conec i que m’agrada, m’he descobert a mi mateix taral·lejant les parts del baix, o els contracants, o figuracions secundàries d’algun instrument. Per alguna raó deu ser, per exemple, que en la darrera gravació de les Goldberg que va fer Glenn Gould sentim que els seus molestos «acompanyaments vocals» reprodueixen sovint el que fa la mà esquerra, i no pas la melodia. Quan recordem una obra fins al punt de resseguir-ne les parts «secundàries», aleshores podem dir que la tenim definitivament a dintre. Si es tracta de judicar interpretacions, crec que la memòria —o la partitura, que de vegades li fa de substitut ortopèdic— és fonamental, imprescindible, perquè ens forneix el model abstracte a partir del qual ens formarem una opinió de cada interpretació concreta.

Cert, però això és molt enganyós. Perquè moltes vegades la memòria que tenim és d’una interpretació concreta, potser de la primera que vam escoltar, o de la que més vegades hem sentit, o de la que ens van ensenyar a estimar. I aquest record petrificat actua com a filtre i sedàs de totes les altres. D’aquesta manera és com es produeix, en el judici sobre interpretacions, la tirania de la interpretació memoritzada, el predomini absurd i injustificable de la interpretació que se’ns ha quedat gravada en el cap, i que es converteix en una mena d’ideal i vara de mesura. Per això la memòria funciona, en l’àmbit musical, com totes les coses importants d’aquesta vida: de manera ambigua, ambivalent, incerta.