Paròdia 1: "Els articles de Muy interesante o Clío, els documentals del Canal de Historia, els poti-potis del Rincón del Vago i fins els moments més cafres de Pío Moa també poden produir, com Wallerstein o els d'Annales, aquells rars moments de veritable 'coneixement', en transportar el públic lector/espectador a la seua veritat històrica fora de tota discussió".Paròdia 2: "Les novel·les de J. K. Rowling o d'Agatha Christie, les merdetes de Maria de la Pau Janer, els darrers premis Planeta i les visions paranoiques de Dan Brown i fins els moments més cretins de la saga Alatriste també poden produir, com Tirant lo Blanc i la Divina Comèdia, aquells rars moments d'intensa fascinació, en transportar els lectors a les seues veritats alienes a la bona literatura".
I és que quan es parla de música, tot és bell, el verd i el vermell, perquè, total, és com la filologia, o com la pintura, o com la medicina, no cal tenir cap formació per a fer-hi judicis pretensiosos i taxatius. Però molt alerta no faça ningú les seues deposicions en el nostre camp professional, que li ensenyarem de quina fusta està fet el garrot...
L'original d'aquestes paròdies és un passatge de l'excel·lent recensió d'Errata que va escriure fa nou anys F. G. O. (molt respectable historiador i conspicu escriptor de molt bona prosa d'idees). El meu resum sarcàstic d'aquell text seria: "Steiner és un carcamal i un elitista quan parla de música". L'extracte d'aquell passatge que he parodiat és:
"Les salmòdies de Bob Dylan o Pau Riba, les balades dels Beatles, les cròniques urbanes de Lou Red [sic], les visions de Leonard Cohen i fins els moments més durs dels Rolling Stones també poden produir, com Mahler o Purcell, aquells rars moments d'intensa 'espiritualitat' [per què aquestes cometes?], en transportar els oients 'a les seues veritats alienes a la raó' ".
F., tu que escrius per a pocs, i molt bé per cert, em sorprèn que digues això. Ja em disculparàs aquesta broma des de la cordialitat, company. De bon rotllo! Ah, i per cert: posar Purcell al nivell de Mahler potser és una miqueta exagerat.
Ho reconec: tot i que no sóc ningú i no alce un gat pel rabo, tinc l'imperdonable defecte absurd de ser un elitista aristocràtic, un carcamal adorador del cànon, que no entén gens ni miqueta les bondats de la cultura de masses. Aniré a l'infern!
Entrades
2 comentaris:
Apuntes, de forma concisa i graciosa, un tema que convida a una nota extensa - que no faré ací. Quan juguem a casa, i opinem en els camps en què tenim experiències amplíssimes i "de qualitat" anomenem "bo" a allò "bo" i perdonem la vida a tot allò popular, comercial, succedani rebaixat de l'art i ciència veritables. Quan, per contra, jutgem allò de què només tenim una experiència secundària (no ens va el sou, ni la vida, ni l'autoestima), fem ús d'una espècie d'esquema "tripartit": hi ha allò "roïn" i prou, després allò que es "bo" i ens agrada, i per últim hi ha un espai superior, reducte d'un "elitisme" de què cal defendre's, per tantes coses "bones" (çò és, de les que a nosaltres ens agraden) que deixa fora, que "desqualifica". La jerarquia perdura, però el lloc que els nostres "gustos" o "coneixements" ocupen dins l'escala ens fa usar unes o altres paraules per a catalogar les obres (i les preferències) d'altres.
L'únic "argument" (i no ho és, de cap manera) que tinc en favor d'aquesta darrera opinió "no elitista" és que l'atzar m'ha anat fent abandonar tots els camps en què podria haver-me convertit, amb el temps, fàcilment (crec jo) en "elit": la música, les matemàtiques, la investigació de mercats... La meua condescendència vers la "cultura popular" no té altre fonament que el de ser-ne un vulgar consumidor: telesèries, audiollibres, dietaris electrònics morbosos...
I tot i així, tinc un dimoniet sobre el muscle que aquest matí al cotxe s'interrogava seriosament si Brahms és o no un dels "grans", i que ara m'està preguntant, maliciós: qui dimonis són els Rolling Stones? :-))))
Cert, el tema del cànon, la postmodernitat i la cultura de masses és molt més complex que quatre ratlles circumstancials. En qualsevol cas, torne a subratllar aquesta diferència de tractament o doble moral: l'escriptor parodiat ací de segur que abomina els "best-sellers" o els llibres mediàtics i mediocres; l'historiador sens dubte faria una ganyota de menyspreu davant algú que cita Muy interesante o Pío Moa, però quan es tracta de música noooo, per favor, en això no es pot ser tan estret de mires, quin cànon ni quines hòsties, els Rollings es poden posar al nivell de Mahler, posem per cas. Doncs "no, jo dic no", com el cantautor aquell: Mahler, o Brahms, o Bach, estan en una esfera que els de la guitarreta no poden ni imaginar-se que existeix. Ho dic i no ho puc demostrar, però tant hi fa, en això preferisc pecar per excés que per defecte. I d'ací cent anys, tots calbos, sens dubte.
Publica un comentari a l'entrada