El Congrés Mundial dels Violinistes

Quan va caure en les seues mans aquella gravació del concert per a violí de Txaikovski sentí que alguna cosa especial estava a punt de passar. El nom de Yehudi Menuhin era una primera sorpresa. Gravat en directe l'any 1949, el company de tarima de Menuhin en aquell disc era, ni més ni menys, el gran Ferenc Fricsay, el director més admirat de Dietrich Fischer-Dieskau, aquell altre músic incommensurable que havia quedat a l'ombra del star system. A casa, l'entrada de Menuhin en el primer tema del concert el seduí amb la mateixa força que la magdalena de Proust: aquest so tendre i discret, d'una concentrada timidesa, tot i les seues imperfeccions tècniques revelava una musicalitat humaníssima, molt especial. Feia temps que no sentia Txaikovski, perquè massa sovint el percebia com un kitsch d'un romanticisme insuportable. El concert per a violí, però, encara se l'estimava, especialment aquest gloriós primer moviment, una mena de quinta essència eslava que desafiava i vencia sempre la seua hostilitat contra el sentimentalisme.
La interpretació amorosida de Menuhin el féu pensar de sobte en el seu antagonista rus, David Oistrakh. La clàssica gravació d'Oistrakh amb Rozhdestvenski —desvergonyidament sensual, potent, descarada, tècnicament abassegadora: pura luxúria— semblava feta per contradir Menuhin i Fricsay. Va pensar que totes dues existien per tal de poder triar entre elles segons l'estat d'ànim del moment. Pensava, però, que el més curiós era que els havia vist tots dos, Menuhin i Oistrakh, compartint responsabilitat en el sublim Doble concert de Bach. «Potser després buscaré aquell vídeo en YouTube, segur que hi és». Tan diferents, i tan compatibles alhora, Menuhin i Oistrakh.
Però no, el Doble concert que se li havia quedat gravat en el subconscient per a tota la vida era el d'aquell vinil que comprà el seu germà dècades enrere, aquell amb el qual li agradava tocar la part del segon violí quan era un adolescent que, en comptes de fer escales i arpegis, es dedicava a explorar insensatament el repertori: EMI Acorde, Yehudi Menuhin, Christian Ferras. El company de Menuhin en aquella ocasió era un altre desgraciat, una de les grans figures del violí del segle XX, un home de so incandescent i furiós, també conegut per una gravació memorable del mateix concert de Txaikovski. Que potser era el fantasma de Txaikovski que els estava congregant tots? La memòria de Ferras el va empènyer a buscar vídeos seus, perquè per a ell era un nom sense cara, una cara sense moviment. Així fou com trobà el seu Sibelius febril, al·lucinogen, tocat amb posat de senyorial indiferència, i que havia quedat per a la història com un dels més memorables.
Pobre Ferras, que, caigut en la desesperació i en l'alcoholisme, pocs anys després d'aquella filmació es va suïcidar.
Amb aquell Sibelius, Ferras havia cridat a comparèixer un dels més joves monstres de l'instrument, aquell Maxim Vengerov que des de feia anys demostrava que era senzillament un fenomen de la natura. La seua sonoritat rodona, oscil·lant entre la delicadesa més fràgil i l'excés orgiàstic, la seua tècnica de perfecció insultant, no ho eren tot. El pitjor era observar com, en aquell vídeo gravat amb Barenboim, manejava el Stradivarius com si fóra una part de la seua anatomia, amb aquesta naturalitat que ens desperta una enveja potencialment homicida.
Però potser aquell Sibelius espectacular no l'havia impressionat tant com una gravació meravellosa, bellíssima, que anys enrere havien fet Vengerov i Abbado, i a partir de la qual es va fixar definitivament en ell. Certament memorable, no sols pel paper brillant de Vengerov, sinó també per un ritardando voluptuós i magnífic que Abbado va introduir en el magnífic tutti central del primer moviment.
Vengerov va cridar l'atenció sobre el fet que s'havia fet tard, i que tots els congressistes s'havien de retirar a les seues habitacions. Però en l'ambient havia quedat, immòbil, l'esperit de Menuhin. Potser perquè era l'únic d'ells que era tota una institució, més que un violinista, un ésser especial. I la memòria féu reaparèixer moltes escenes, la de Menuhin ensenyant als infants en un programa de televisió, la foto de Menuhin encaixant la mà amb Furtwängler després de la Segona Guerra Mundial, Menuhin tocant per als soldats aliats, les seues sentades amb Ravi Shankar demostrant el que vol dir comprendre els altres,
i sobretot, especialment, Menuhin en directe, tocant una partita de Bach, desafinant, i què?, però més que un músic, un home fent música, l'últim filantrop, tota una institució, un emblema dels seus anys d'adolescència. I recordà, sobretot, com les llàgrimes juvenils li baixaven per les galtes aquell vespre llunyà, potser de principis dels anys noranta. Amb aquests records se n'anà al llit, content d'haver assistit al Congrés Mundial dels Violinistes.