Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 7 d’abril del 2010

Retorn a casa

Feia setmanes que em rondava pel cap una certa obsessió anomenada Sibelius. No per la novetat, no, ni molt menys, fa dècades que escolte Sibelius amb plaer. Més aviat es tractava d'una reminiscència, tal com em sol passar: a una distància temporal d'uns quants mesos després de la lectura de The Rest is Noise, el llibre on Alex Ross dedica un capítol bellíssim, molt tendre, al compositor d'Ainola. Per a un melòman amb una certa tirada cap a les avantguardes i la música del segle XX en general, Sibelius és una mena de gra en el cul. Incòmode perquè és plaent, sí. Un senyor que va morir el 1957 i que escrivia seguint una estètica sovint més conservadora que, posem per cas, Wagner mateix. Un pur anacronisme, ADN de mòmia romàntica, un Smetana finlandès congelat en el temps i revivificat quasi cent anys després; nacionalista romàntic, com si el gran Béla s'hagués equivocat de paral·lel i hagués nascut en els bons temps de Haydn. I, tanmateix, la seua música omple un forat juntament amb Nielsen i Grieg, el buit del romanticisme de melodies vastes, atlàntiques, plenes de verdor i de connexions bergmanianes. La lectura del famós article d'Adorno, "Glosse über Sibelius", sembla que diu sobretot allò que no diu: que el vell Teddy l'odiava sobretot perquè era popular i tenia èxit, i ho emmascarava amb explicacions falsament estètiques. El gran Leibowitz encara va fer més gran la cagada, més monumental, més vergonyosa, amb un pamflet titulat Sibelius, le plus mauvais compositeur du monde. Una bola de neu, o d'un altre material menys noble, que augmentava cada vegada més. Els fotia, aquesta popularitat. Siguem sincers: era un carca, però no era dolent. El seu cas ens posa damunt la taula un problema certament pertorbador i difícil de tocar: el de les pressions de la cronologia, el fanatisme historicista, a l'hora d'atorgar judicis de valor a l'art, a l'hora d'establir jerarquies i cànons. Tema pelut i molt delicat, certament, que Sibelius ens recorda a cada pas.

Doncs bé, mentre reflexionava sobre aquestes coses, enmig de simfonies sibelianes amunt i avall, anava posant ordre en gravacions encara no escoltades, i va caure en les meues mans la sonata núm. 30 per a piano de Beethoven, en la magnífica gravació de Charles Rosen. Mira, potser feia anys que no tornava a les sonates, i és cosa rara, perquè hi ha poca música al món que m'apassione tant, i no n'hi ha cap que m'apassione més. Vaig pensar que, efectivament, potser feia un parell d'anys, quan vaig escoltar meravellat aquelles conferències de l'admirable András Schiff sobre les sonates del Tità sord. D'un sol colp, de manera contundent, la recent fal·lera sibeliana va esclatar en milers de trossets, es va esfumar com Max Schreck al final de Nosferatu. Ni rastre. De sobte, com en una epifania o com un retorn odisseic al terrer natal, com una retrobada amb el paisatge més estimat, tot es va fer clar i definitiu. En aquella sonata, com en la Hammerklavier, com en l'Arietta con variazioni de la immortal Opus 111, Beethoven ho deia tot amb molt poc espai. Quins mitjans tan clàssics, i en canvi quina clarividència que saltava per damunt del temps! Tot hi era, allà, des del contrapunt imitatiu (la lluita agonística amb el Pare) fins a aquesta espècie de suspensió tonal enmig d'una harmonia perfectament clàssica, la riquesa de timbres que després treballaran els psicòpates Liszt i Chopin, però sobretot aquesta bafarada d'eternitat indescriptible, aquesta música de plenitud en què el que importa ja no són els mitjans ni el llenguatge, sinó quelcom que no sabem en què consisteix però que notem que és d'un altre món. I, alhora, com en Bach, quina sensualitat tan carnal, tan física! No sóc capaç d'explicar com pot ser, però Beethoven sembla el revolucionari impossible, el que és capaç de fer la revolució sense trencar la vaixella. Quina és la base de les nostres jerarquies en l'art? Cada vegada ho entenc menys, i cada vegada m'interessa menys.

Al final del tercer moviment de la sonata núm. 30, la reaparició del tema té aquest mateix efecte de plenitud continguda que només es pot comparar amb l'aria da capo de les Goldberg.

”When I return, it will be with another man’s clothes, another man’s name.
My coming will be unexpected.
If you look at me unbelievably and say, “You are not He,”
I will show you signs and
you will believe me.
I will tell you about the lemon tree in your garden, the corner window
that lets in the moonlight and then signs of the Body, signs of Love.
And as we climb, trembling to our old room, between one embrace
and the next, between Lovers’ calls, I will tell you about the Journey
all the night long and in all the nights to come, between one embrace
and the next, between Lovers’ calls – the whole Human Adventure,
the story that never ends.”


I, com en l'obra de Bach, aquest concentradíssim retorn a Ítaca es produeix poc després d'uns passatges gloriosos, de veritable orgia sonora, en les variacions anteriors. Amb aquesta música se m'obre l'esperit, de veritat.



Quan pense que jo mateix estava present en aquest concert (oh Berlín, ciutat estimada, any 2005!), arribe a pensar, insensat de mi, que encara hi ha coses que paguen la pena. Vés a saber.

8 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

Mira, Guillem, que fenómeno de "sincronía" más curioso: los discos que me han acompañado esta tarde en la jornada laboral han sido el Cuarteto op. 59, nº 3 (por el Cuarteto Talich), las sonatas nº 29 y 30 (por Brendel) y las sinfonías nº 6 y 7 de Sibelius (por Rozhdestevnski). Y, mientras oía a Sibelius, pensaba: "Ha ver cuando se descuelga G. con un comentario sobre este compositor...".

Francisco López Martín ha dit...

Rectificaciones (obvias, pero obligadas):

- "qué fenómeno"
- "Rozhdestvensky" (al menos, según la transliteración al inglés)
- "A ver cuándo...".

Está visto que, por hoy, es hora de "cerrar el tenderete", porque la parte del cerebro que controla el lenguaje ha dicho que hasta aquí ha llegado.

Guillem Calaforra ha dit...

Amb rectificacions o sense, benvolgut amic, m'alegra que (com li deia l'altre dia al meu amic Xavi per una anècdota semblant) "estiguem tots dos afinats a 440". Bona sintonia la que deixen entreveure aquestes coincidències.
Sibelius m'encanta, sobretot, perquè era un compositor que no va haver de fingir res, que no va sobreactuar: era sincer, ell "escoltava" música així en el seu interior, i la va escriure tal com la sentia, amb molt bona traça com a melodista i com a instrumentador (tot i el que diga el pesat fanàtic d'Adorno). De tota manera, crec que és un fenomen bastant pertorbador per a algú que considera Bartók i Webern "clàssics", i que té en Ligeti i Boulez les seues figures de referència, entre altres. En comparació amb Sibelius, l'injustament negligit i oblidat Hartmann és un revolucionari...
Però Beethoven, especialment el de l'estil tardà (gràcies, Said!) és tota una altra cosa. Que m'obliga a parlar d'ell sense saber com fer-ho, perquè en realitat és inefable: les mans de Barenboim tocant aquestes sonates "diuen" molt més que llibres i llibres sencers.

vicent minguet ha dit...

Leibowitz va clavar la pata moltes vegades, no només amb Sibelius (Déu meu...) sinò amb moltes lectures que va fer, més que dogmàtiques, de la trinitat vienesa. El Boulez dels anys 50 no és sinò un subproducte del pensament radical de Leibowitz. Ara bé, la feina de difussió que va fer a França i a tot arreu de les obres dels vienesos no la van fer molts apòstols de Jesucrist amb el missatge cristià...

Beethoven sempre serà Beethoven, i la música que va vindre després d'ell, fins a mitjans del segle XX, encara porta la seua petjada marcada a l'ADN... si no s'hagués quedat sord ens hagués escrit música per a passar una eternitat, i això no sé si ho hagueren pogut acceptar tots els seus acòlits (Schubert, pobre..., Schumann, Berlioz, Liszt, Brahms, Menndelssohn, Wagner, Mahler...); per sort les coses sempre queden com queden.

Sibelius era quelcom de més moderat. A Helsinki te'l pots trobar fins i tot als supermercats, és com un fenòmen "nacional", una mena d'identitat de país, de símbol cultural; i a ells tan se'ls en fot si a França es podia dir que era el pitjor compositor del món, sobretot per escriure un meravellós concert de violí en un moment en que a Darmstadt estaven prohivint les octaves i qualsevol cosa que pugués sonar "bé" a l'orella. Questions de radicalismes. Jo preferisc gaudir de tot, i cada cosa el seu moment.

Vicent Minguet ha dit...

Per cert, aprofitant que ha tornat a sortir Adorno i Beetoven...

als que tingueu ganes de lectures en llengua anglesa (quin remei...), us recomane uns volums interessantíssims de dos especialistes que treballen a la Universitat de Durham, al Regne Unit.

El primer és el musicòleg Michael Spitzer, i el seu llibre "Music as Philosophy: Adorno and Beethoven's Late Style" publicat a Indiana University Press. Una lectura de la lectura d'Adorno sobre Beethoven (recordeu el llibre sobre Beethoven d'Adorno, plé d'anotacions).

Vaig conèixer personalment Spitzer fa dos estius i em van agradar molt les seues idees, gens radicals, i molt més conciliadores. És un dels musicòlegs britànics més informats i un especialista de l'obra del geni de Bonn. Dirigeix una revista anomenada "Musical Analysis" i és copresident de la Society for Musical Analysis del Regne Unit.

L'altre és el filòsof-Musicòleg-Sociòleg Max Paddison, company de Spitzer a la University of Durham, és especialista en Adorno i ha escrit dos volums també molt golosos:
- "Adorno, Modernism and Mass Culture: Essays on Critical Theory and Music" (Kahn & Averill Ed)
- "Adorno's Aesthetics of Music" (Cambridge University Press)

Us recomane la lectura sempre que tingueu temps a dojo per a invertir desinteressadament.

Aquestes coses deurien estar a l'ordre del dia de tot musicòleg o especialista en temes musicals al nostre país, però quan un parla d'aquesta gent en cercles "especialitzats" et miren com si acabares d'atterrar de Mart, com si el que fora normal a un Conservatori o a la Universitat és parlar de Messi, o de Cristiano Ronaldo, que són molt bons jugadors de futbol però que m'importen una merda, parlant clar...

Guillem Calaforra ha dit...

Cert, Vicent, quanta raó que meneges! Com que no sovintege els ambients conservatorials no tinc ni idea de si el personal prefereix parlar sobre Messi més que no sobre musicòlegs de Durham: jo, en tot cas, la meua tria no cal que et diga quina és...
Com deia Jack Lemmon en la insuperable Some Like It Hot, "nobody's perfect". Els de Darmstadt es van muntar el seu fanatisme particular, amb inquisició inclosa, Boulez actuava com un estalinista, i els seus predecessors vienesos no eren molt millors; Schönberg era un torròs nacionalista germànic (qui ho havia de dir!), Webern tenia filiacions nazis (al·lucinant, un entarteter Künstler), Leibowitz era un músic fabulós però també un inquisidor en miniatura, i Adorno... era capaç de dir coses extremadament intel·ligents i coses extremadament estúpides, no tenia terme mitjà. En fi, i tots plegats eren capaços de fer músiques fabuloses. Com l'anacrònic Sibelius, considerat (tu ho apuntes encertadament) com un dels pares de la pàtria al seu país. Doncs mira, jo també sóc un fan del seu concert per a violí, i si això molesta als supervivents de Darmstadt, que vagen a tocar-se allò que penja... carinyosament...
Beethoven, amic meu, per a sempre. L'últim, sobretot. Encara que les sales de concerts n'abusen: m'és igual. La mare que el va parir!
A mi sí que m'agradaria paladejar els llibres d'aquests dos amics teus musicòlegs, sí, i tant. Avance, de tota manera, que la meua relació amb Teddy Adorno és bastant complexa, contradictòria. Sóc incapaç de despegar-me'n, però sóc igualment incapaç de ser-ne entusiasta. Coses que passen. En qualsevol cas, el reivindique, vaja.

Guillem Calaforra ha dit...

Per cert, a propòsit del concert per a violí que esmentaves, Vicent: aquesta obra té una història ben peculiar, jo diria que molt "bruckneriana". Sibelius en va fer una primera versió en 1903-1904, que no va tenir èxit en l'estrena a Hèlsinki. L'autor l'agafà i la revisà en profunditat, retallà trossos i repeticions, substituí unes seqüències per unes altres, feu retalla i enganxa per ací i per allà, i el 1905 el reestrenaren la Filharmònica de Berlín i Richard Strauss. La primera versió havia quedat tancada en un calaix fins que fa poc els hereus de Sibelius autoritzaren que s'interpretàs. I l'han gravada Leonidas Kavakos, la Simfònica de Lahti i Osmo Vänskä. Ens ho ha recordat fa poc l'amic Joaquín --Quinoff--, i en el seu blog podeu escoltar un passatge d'aquesta gravació. Molt curiós!

vicent minguet ha dit...

No tenia ni idea d'aquesta història sobre el Concert de Sibelius. Gràcies Guillem !