Retorn a casa

Feia setmanes que em rondava pel cap una certa obsessió anomenada Sibelius. No per la novetat, no, ni molt menys, fa dècades que escolte Sibelius amb plaer. Més aviat es tractava d'una reminiscència, tal com em sol passar: a una distància temporal d'uns quants mesos després de la lectura de The Rest is Noise, el llibre on Alex Ross dedica un capítol bellíssim, molt tendre, al compositor d'Ainola. Per a un melòman amb una certa tirada cap a les avantguardes i la música del segle XX en general, Sibelius és una mena de gra en el cul. Incòmode perquè és plaent, sí. Un senyor que va morir el 1957 i que escrivia seguint una estètica sovint més conservadora que, posem per cas, Wagner mateix. Un pur anacronisme, ADN de mòmia romàntica, un Smetana finlandès congelat en el temps i revivificat quasi cent anys després; nacionalista romàntic, com si el gran Béla s'hagués equivocat de paral·lel i hagués nascut en els bons temps de Haydn. I, tanmateix, la seua música omple un forat juntament amb Nielsen i Grieg, el buit del romanticisme de melodies vastes, atlàntiques, plenes de verdor i de connexions bergmanianes. La lectura del famós article d'Adorno, "Glosse über Sibelius", sembla que diu sobretot allò que no diu: que el vell Teddy l'odiava sobretot perquè era popular i tenia èxit, i ho emmascarava amb explicacions falsament estètiques. El gran Leibowitz encara va fer més gran la cagada, més monumental, més vergonyosa, amb un pamflet titulat Sibelius, le plus mauvais compositeur du monde. Una bola de neu, o d'un altre material menys noble, que augmentava cada vegada més. Els fotia, aquesta popularitat. Siguem sincers: era un carca, però no era dolent. El seu cas ens posa damunt la taula un problema certament pertorbador i difícil de tocar: el de les pressions de la cronologia, el fanatisme historicista, a l'hora d'atorgar judicis de valor a l'art, a l'hora d'establir jerarquies i cànons. Tema pelut i molt delicat, certament, que Sibelius ens recorda a cada pas.

Doncs bé, mentre reflexionava sobre aquestes coses, enmig de simfonies sibelianes amunt i avall, anava posant ordre en gravacions encara no escoltades, i va caure en les meues mans la sonata núm. 30 per a piano de Beethoven, en la magnífica gravació de Charles Rosen. Mira, potser feia anys que no tornava a les sonates, i és cosa rara, perquè hi ha poca música al món que m'apassione tant, i no n'hi ha cap que m'apassione més. Vaig pensar que, efectivament, potser feia un parell d'anys, quan vaig escoltar meravellat aquelles conferències de l'admirable András Schiff sobre les sonates del Tità sord. D'un sol colp, de manera contundent, la recent fal·lera sibeliana va esclatar en milers de trossets, es va esfumar com Max Schreck al final de Nosferatu. Ni rastre. De sobte, com en una epifania o com un retorn odisseic al terrer natal, com una retrobada amb el paisatge més estimat, tot es va fer clar i definitiu. En aquella sonata, com en la Hammerklavier, com en l'Arietta con variazioni de la immortal Opus 111, Beethoven ho deia tot amb molt poc espai. Quins mitjans tan clàssics, i en canvi quina clarividència que saltava per damunt del temps! Tot hi era, allà, des del contrapunt imitatiu (la lluita agonística amb el Pare) fins a aquesta espècie de suspensió tonal enmig d'una harmonia perfectament clàssica, la riquesa de timbres que després treballaran els psicòpates Liszt i Chopin, però sobretot aquesta bafarada d'eternitat indescriptible, aquesta música de plenitud en què el que importa ja no són els mitjans ni el llenguatge, sinó quelcom que no sabem en què consisteix però que notem que és d'un altre món. I, alhora, com en Bach, quina sensualitat tan carnal, tan física! No sóc capaç d'explicar com pot ser, però Beethoven sembla el revolucionari impossible, el que és capaç de fer la revolució sense trencar la vaixella. Quina és la base de les nostres jerarquies en l'art? Cada vegada ho entenc menys, i cada vegada m'interessa menys.

Al final del tercer moviment de la sonata núm. 30, la reaparició del tema té aquest mateix efecte de plenitud continguda que només es pot comparar amb l'aria da capo de les Goldberg.

”When I return, it will be with another man’s clothes, another man’s name.
My coming will be unexpected.
If you look at me unbelievably and say, “You are not He,”
I will show you signs and you will believe me.
I will tell you about the lemon tree in your garden, the corner window
that lets in the moonlight and then signs of the Body, signs of Love.
And as we climb, trembling to our old room, between one embrace
and the next, between Lovers’ calls, I will tell you about the Journey
all the night long and in all the nights to come, between one embrace
and the next, between Lovers’ calls – the whole Human Adventure,
the story that never ends.”

I, com en l'obra de Bach, aquest concentradíssim retorn a Ítaca es produeix poc després d'uns passatges gloriosos, de veritable orgia sonora, en les variacions anteriors. Amb aquesta música se m'obre l'esperit, de veritat.



Quan pense que jo mateix estava present en aquest concert (oh Berlín, ciutat estimada, any 2005!), arribe a pensar, insensat de mi, que encara hi ha coses que paguen la pena. Vés a saber.