Aproximacions a Bruckner (5)

La cuina del vell Anton (1)

Aquestes anotacions em serveixen per a enfocar algunes característiques peculiars de l'estil de la música de Bruckner, alguns detalls que sovint poden ser decisius a l'hora de jutjar si una interpretació ens agrada o no. Es tracta d'algunes de les cosetes que jo, si fos director d'orquestra (cosa que, dissortadament, ja no seré mai), tindria molta cura de subratllar i matisar. Us presente alguns dels petits secrets de la cuina de Bruckner, exposats així, de manera desordenada i lúdica.

Els "solos microscòpics"

Bruckner no és un desmanegat en el seu estil, un home primitiu que fa quatre veus i les distribueix per famílies, i punt. D'acord, no és Strauss, no és Wagner, pel que fa al detallisme i a les filigranes en el teixit orquestral i en la instrumentació, però té la seua pròpia manera de cisellar i polir els volums i les formes. Un dels seus detalls preferits, sobretot en les simfonies més madures (a partir de la Cinquena) és la creació de petites intervencions a una veu, sovint a càrrec d'un sol instrumentista, que serveixen com a frontissa o articulació de seccions, de passatges, de parts del discurs. Un dels instruments preferits per a aquests microsolos és la trompa, com en el final de la Vuitena:

De vegades, secundada per la trompeta, com en el final de la Cinquena:

Però també són actius en aquest sentit altres instruments (inclosos els de corda). Un dels meus passatges preferits conté dos microsolos quasi seguits, el primer a càrrec de la trompa i el segon per al clarinet. Es troba en el primer moviment de la Novena:

El bon director brucknerià ha de fer que aquests microsolos tan peculiars, i tan importants per a la construcció del fluid musical, sonen clars, ben tocats, ben articulats i segurs.


El clímax de l'adagio

En una simfonia bruckneriana, el més important és sempre el moviment lent. Això té a veure amb la seua concepció del temps, que tractarem més endavant. D'això podríem deduir naturalment que el clímax del moviment lent serà un dels dos punts culminants de tota l'obra, i de fet és així. (L'altre clímax, tal com recordaré en una anotació a banda, és la coda del quart moviment, tan important i peculiar que mereix un estudi aprofundit per ella mateixa.) Doncs bé, el clímax brucknerià del moviment lent (en el 90% dels casos és un adagio) respon a un cert patró, de manera quasi sistemàtica. Es tracta de construir una variació del tema principal de l'adagio, en la qual s'atorga el tema al vent en forma de coral i se li dóna l'acompanyament d'un seguit de figuracions ràpides en la corda, en forma de sisets (grups de sis) de semicorxeres en legato. El crescendo gradual del vent es veu multiplicat pels sisets, intensificat, i aquesta mena d'espiral fa que el fortissimo central siga una veritable descàrrega de tensió. Un exemple meravellós d'això seria el de la Vuitena, que ens deixa senzillament corpresos, sense esme. Ací teniu bona part del passatge : fixeu-vos en el contrast (o complementarietat) entre la corda i el vent. Això és Bruckner químicament pur:

Aquest tipus de variació, en realitat, s'inspira en un dels referents constants de Bruckner: Beethoven. Recordeu el tercer moviment de la Novena? Compàs 99, tercera variació:

Les bones interpretacions brucknerianes sempre donen una gran importància a la claredat i a l'audibilitat d'aquests importantíssims sisets, i es preocupen ben bé de planificar la dinàmica en aquesta variació decisiva, de manera que no s'acumule massa precipitadament.


El "ritme Bruckner"

La figura rítmica preferida de Bruckner és la que combina dues notes i un treset, o un treset i dues notes. És a dir: 3 + 2, o bé 2 + 3. Apareix de manera tan sospitosament repetida que en moltes llengües s'anomena "ritme Bruckner" (al. Bruckner-Rhythmus, ang. Bruckner rhythm, etc.). Segons sembla té un contingut simbòlic, numerològic, referit a la unió de la santíssima trinitat i a la dualitat, una dualitat que pot ser cos/ànima, cel/infern o vés a saber què. Això diuen. En tot cas, ací us deixe exemples de tres simfonies, la Tercera, la Quarta i la Vuitena:

Un bon intèrpret ha de deixar clara aquesta diferència insoluble de dos i tres (o a la inversa), fins i tot exagerant la longitud de les dues o la brevetat del treset.