Sublimació, esferes

És clar, aquell La major inicial, eteri, una de les músiques més immaterials que s’han escrit mai, ecos del gran mite de les esferes, sempre l’inviten a tancar els ulls, sí, tot i que no deixa de ser una reacció pavloviana i coneguda, inspira i expira a poc a poc, fes que la ment siga un fluid gasós, sublimació en diuen en física, i com havien de dir-ne altrament, aquests violins com ganivets que se’t claven en la carn i tanmateix et produeixen plaer, el plaer més intens i extens imaginable, tantes barbaritats que va fer i escriure aquell home, tanta verborrea lingüística, un devessall de sons que cansa i cansa durant hores i hores, “els alemanys són els únics capaços de fer òperes que duren quatre dies”, i tanmateix aquell és un inici màgic, que catalitza els sentits, aquella oscil·lació perfectament calculada entre La major i Mi major, els instruments de corda en divisi, quatre violins sols més la resta dels violins dividits en quatre parts, tots en el registre sobreagut, sublimació en diuen en física, i com havien de dir-ne altrament, però no era aquell, encara el moment en que el cos, el cos sòlid, se li convertia en líquid, el moment en que es començava a dissoldre com un glaçó de gel entre les mans era quan entrava el metall, en piano, una vegada més en La major, allò el feia recuperar-se fugaçment de totes les ferides que li havia infligit la vida i el desencant fins en aquell moment, llavors, per uns moments, es creia salvat, convertit en líquid o directament en gas, sublimació en diuen en física, i després un crescendo, a poc a poc, impertorbable, fins en aquell clímax, aquell orgasme, i després, poc després, abans del retorn dels violins en el La major del registre sobreagut, el més sublim de tot, aquell gairebé imperceptible colp de platerets en pianissimo, una altra vegada la música de les esferes, i finalment la dissolució en el silenci.